Abrigall de lluna

El fred va venir de cop. Com sempre i com mai. Pel novembre, ja tocava. Costava que la Lola s'hi avesés, en tenir l'essència de sargantana de pati. La dona de setanta-quatre anys era arxifredeluga. Si s'hi afegia el seu tarannà d'energia poc consistent, n'hi havia per a llogar cadires...i cadires...i cadires. De fet, l'eixida n'estava plena: per anar canviant de lloc segons on toqués el sol, vitamina i acaronament. Aquelles exposicions, acompanyada de felins adorables i de testos amb plantes que feien goig, esdevenien un gran què.

La Lola es llevava tard, escombrava l'escala que no tenia dinerets i i acaronava els tres gats tigrats que havia adoptat en pack (eren germans) i que tenien en comú una alegria que manifestaven amb badalls-somriure amples com llurs bigotis.

La dona, abans d'esmorzar, escalfava l'aigua on la nit anterior hi havia deixat estovant unes prunes negres seques per tal que amb el líquid quasi bullint se'n desprengués substància ajuda-a-defecar quan se'l begués l'endemà i també mengés les fruites que s'haurien expandit. Li funcionava prou. Després un grapat de nous i una llesca de pa de chia amb dos grans d'all negre, que anaven bé contra la tensió alta, estat sovintejaire que l'havia fet tornar depressiva: la por a la mort i a la decadència i la fluixesa que la medicació poc encertada li provocava.

Per més que visqués amb un germà solter que es passava tres quartes parts del dia al cafè i una filla separada -que marxava massa sovint de viatge- la Lola estava en contacte amb una soledat buida que sentia com una gelor.

Aquells dies la lluna apareixia preciosa. S'hi va fixar per casualitat (o no). Hi va parlar:

-Algú em va dir que si se't demana alguna cosa massa gran et tornes traïdora. Jo tinc la pressió dels ulls fotuda. Potser això farà que pugui contemplar-te una estona més i no t'ofenguis? De seguida entraré a dins, que la temperatura em fa tremolar.

L'astre es mostrava radiant, ataronjat, rere el campanar de l'església del poble, que semblava que portés corona.

-Mira, lluna meravellosa: jo tinc fred. Tu no en tens, moltes nits?

La lluna li va picar l'ullet. Tot seguit va deixar caure un tel que tenia el gruix d'una manta de llana suau i que feia tornassols. "Sóc una superlluna poc sovint. Avui t'he volgut ajudar. T'envio un abrigall fet de mi".

Des d'aquell dia la Lola es tapava amb l'abrigall de lluna i es trobava millor.

I la nova veïna de la casa del costat se n'alegrava. Havia escoltat aquells mots de la Lola i, no sabia perquè, va sentir l'impuls de llençar-li aquella manta nova tan bonica que uns familiars li havien dut d'un destí turístic peculiar -oriental i amagat- i també, i tampoc sabia com, hi havia afegit aquelles paraules com si haguéssin de debò estat dites per boca del satèl·lit.