Abraçades a Gràcia

tot era ben extrany
un, sempre fidel al meu pas,
l'altre, va arribar una mica tard
ella, més adormida, però no més trista.
I tu, sortint del tren verd
els cabells tapan-te la cara,
la fusta esguardan-te el pit,
la bossa pesant a l'esquena.

Just havia pensat en tu,
aquell mateix matí,
un xic trista, cansada,
desmesuradament encaixada,
hagués volgut una abraçada.

Són les casualitats que m'acompanyen
que fan d'aquest món quelcom màgic.

En el millor moment, apareixies
ens foniem en un,
sense pensar, de dins, agafant-nos fort,
intercanvi d'energies,
uns marxen, arriben, passen,
ja se sap, que som a Gràcia
però em segueixo contaminant
de tu, i tu de mi,
que les coses no van bé,
que no és el millor moment,
que et necessitava i has vingut
sense haver-te demanat
sense buscar-nos ens hem trobat.