Abans en deien Precio Y Calidad

Què es pot fer una gèlida tarda de dissabte de desembre? Anar al Carrefour no, però sóc massoca i hi vaig.

Quina sorpresa, aquell magatzem industrial condicionat per a gent sense sabates de protecció és ple de gent. Però quan dic ple, vull dir molt ple, a rebentar, com les gònades masculines després d'un llarg temps d'inactivitat passional. Anem per parts, com les integrals.

L'aparcament. Com no, col·lapsat fins al punt de semblar el nus de la Trinitat d'un dilluns a dos quarts de nou. Però amb la diferència que el 100% de conductors són uns psicòpates yonkis d'un lloc buit, disposats a atropellar a tota una família amb carro inclòs per tal d'aconseguir-lo. Al nus només el 95% són els psicòpates. Per tant, si l'objectiu és aparcar, no hi ha remei, et converteixes en un d'ells, en un Loeb dels aparcaments. No hi ha pietat. No tens miraments a l'hora de colar-se a ningú.

El pas de vianants. Òbviament, per entrar al recinte has d'anar a l'entrada. Però... i els cotxes que segueixen entrant massivament? Et carregues de valor, encreues els dits i fas la gran passa cap al no res, creues cegament esperant que el conductor histèric ja que no troba lloc decideixi no empitjorar la seva situació sumant un atropellament a la seva llista de preocupacions.

El recinte. No indicat per als agorafòbics. Tan gran, tants prestatges, tanta gent,... i quina gent. L'espai gran només és un problema de resistència, et mentalitzes que caminaràs com si anessis a pujar el Puigmal i ja està. Els prestatges a mirar, tampoc són problema, et suggestiones per a comprar l'estrictament necessari i punt. El problema és la gent. El problema sempre és la gent. Primer que n'hi ha massa i et sents envaït per la seva presència, després et sents atacat pels seus envits amb el carro. Maleïts carros, que durs són els cabrons. I finalment et sents indignat per la seva sola existència. Quin tipus de gent és? Totes les franges d'edat són presents a l'espectre. Per on comencem? Des de dalt, va, siguem respectuosos i educats.

La gent d'edat avançada, vells en deien abans, és la que ho té més clar, va a preu fet, saben el que volen i el que no volen, i una de las coses que no volen és perdre temps, així que més val que t'apartis si estàs al mig de la seva trajectòria. Afortunadament van vestits com a gent gran, per tant no cal remarcar aquest aspecte.

El següent grup són els matrimonis amb fills. Aquí és bonic observar el deteriorament de les relacions humanes. El marit passa de tot, arrossega el carro amb desgana, sense fixar-se en res, ni en la compra ni en els descendents, abans i sempre n'han dit fills, ni en la dona que li comenta que és millor comprar si A o B, sense esperar resposta, perquè no la tindrà i perquè en cas que la tingués tampoc en faria cas. La dona, que està concentrada en el comentat producte A i B, i és clar, en cridar als nens, i dic cridar, perquè agafar-los pel ganyot i evitar que molestin a l'altre gent ja seria massa feina. Vestida, no amb el típic xandall dels acudits, sinó amb espantosos vestits i texans de saldo i sí amb els tòpics talons. I els nens, quina delícia, quin encant, segur que seran uns delinqüents de primera. A aquestes edats ja despunten com a terroristes del caos, l'ordre i la paciència humana, tots vestits amb el seu xandall de Tactel i les bambes de moda pagades amb un crèdit a 15 anys pels seus pares.

Desprès ja vindrien els matrimonis joves, els sense fills, els que encara s'estimen tant que van de la maneta portant el carro. Cadascú dels membres té una mà sobre el carro, de tal forma que aquest és ingovernable i va xocant contra prestatgeries, columnes i nens salvatges que corren sense domesticar pels pares del grup anterior. Aquests matrimonis joves s'estimen tant que discuteixen raonadament sobre quin producte és més adient, si el A o el B. Són tan dolços, tan bucòlics, tan curts, tan idiotes, llàstima que parlin a crits perquè es van quedar sords intentant-se lligar l'un a l'altre a la discoteca. I la pregunta és: perquè van tan arreglats? Per què ella porta uns talons d'agulla de pam i mig, uns texans que no la deuen deixar respirar i una brusa escotada fins al melic. Per què ell porta unes sabates italianes tan maques, uns texans efecte "lavados a la piedra" i una camisa tan arrapada? Potser van a la discoteca en sortir? Amb el maleter ple de paper de wàter, oli, ous, sal, un joc de forquilles, patates fregides, carn, peix, i gelat? I amb això es pot entrar al aparcament de les carpes? No es fa malbé el menjar sense estar a la nevera? No s'entén. Com tampoc s'entén que no se senti parlar el català a cap de les franges d'edat descrites ni tampoc s'entenen alguns dels productes a la venda, com una nina de metre i mig que figura una nena d'uns deu anys, vestida amb un top i uns texans arrapats, a la secció de "Juguetes". Estaria millor a la part de "Bricolaje" seria el regal perfecte, junt amb un taladro, per a un pederasta.

El grup més curiós és sens dubte el següent, el de joves que venen a passar la tarda. És misteriós la seva forma d'entendre l'oci, ja que aquest centre no disposa d'activitats complementaries com tenen altres complexes més cèntrics. No hi ha cinemes, no hi ha botigues de moda, tot i que sí es ven roba, en fi, no hi ha res que no sigui de primera necessitat. La pregunta és, perquè venen? Potser és per la misteriosa tenda de copia de claus? Perquè hi ha una botiga de copies de claus? Tenen afluència de clients fora dels dissabtes massius? Tornant als joves, la seva indumentària és més extrema que la dels matrimonis joves. Llueixen pantalons i samarretes que desafien la llei de la respiració humana, tot allò de l'inspirar i l'expirar; uns colors que desafien les lleis de l'epilèpsia i un mal gust que desafia l'Àgata Ruiz de la Prada. Si els anteriors ja cridaven, aquests s'hi dediquen més, deu ser la força de la joventut. En cas de guerra, serien la definició perfecta de carn de canó.

I l'últim grup és el de la integració, amb doble sentit la paraula integració, ja que és tota la família en conjunt, per tant, integra totes les franges d'edat, des dels avis fins als nets i netes. I el segon sentit d'integració és la que es pot veure, a la mare, que a diferència que les anteriors, va amb un mocador cobrint el seu cap, empenyent un carro que el marit va omplint sense consultar a ningú i remolcant als avis de les criatures. Integrats, sí, pel que fa a comprar al mateix lloc que els seus companys d'immigració, els descrits anteriorment, que també ho van fer fa trenta anys. I si abans es trobava a faltar el català, aquí ja es troba a faltar la llengua de l'estat, fet que tampoc importa més que l'altre.

La caixa. Les cues són quilomètriques. Caixa ràpida, màxim 10 articles. Comptes. Merda. 12. Què fas, en deixes dos o et fots i fas cua? Mentre ets a la cua penses: "i què passa si entres a la cua ràpida amb 12 articles? Et fan fora de la cua? Et fan deixar dos articles? Un pack de 6 ampolles d'aigua compta com un sol article? Què hi ha avui de postres?" i fora bonic pensar que quan acabes de fer-te aquestes preguntes ja et toca a tu, però no. Per tant tocarà esperar sis minuts més amb el cap en blanc observant com el marit més negat del món treu tots els productes del seu carro i com els recull de terra un cop se li han caigut. Merda. Què passa? Sempre t'han de tocar els inútils? O és que tots són inútils?

Després fa falta sortir, tornar a jugar-te la vida creuant el pas de vianants i com no podia ser d'una altra forma, tornar a fer cua, ara amb el cotxe, per a sortir de l'aparcament i, després, del complex.


Fantàstic, que bonic és descobrir llocs on no tornar mai més a no ser que estigui a punt d'esclatar una guerra o vingui un tornado. No per la gent, és clar, sinó pel fet que potser no compensa l'estalvi en la compra amb el gastat en gasolina per arribar-hi i l'invertit en temps per sortir-hi.