ABANS D'UN EPÍLEG

I miro.

Miro la gent que m'envolta.

Sempre ha estat una bona disciplina alhora d'escriure; mirar el que ens és proper , i escoltar el que ens envolta.

Paro l'IPod. No em puc concentrar si en James canta allò de "You got to be strong now". "Propera parada Montgat" sento dir-li de nou al robot amb veu de dona

Un senyor al llindar de la seixantena fa un Sudoku del diari gratuït QUE, i la del meu costat em mira com si fos una raresa estar escrivint ara mateix. Ella llegeix el METRO. Un noi magribí amb samarreta vermella d'Adidas i pantalons tipus Carrefour també està pendent de les meves llambregades curtes i rases , i dos pàmfiles adolescents rere meu xerren com a lloros intentant atraure l'atenció de tothom del vagó amb les seves confidències entre ingènues i estúpides.

El tren s'atura, sembla que hi ha hagut una avaria.

Deu ser de veritat , no només s'ha aturat sinó que els motors han quedat en silenci. Sembla que el vagó s'ompli del no-res. És una sensació força estranya ser a dins d'un vagó sense sentir cap soroll de maquinària. És un moment erroni en el nostre cervell. Hi ha alguna cosa fora de lloc.

De cop però, els motors s'engeguen alhora que la llum desapareix un instant per tornar immediatament amb el sotrac de la màquina posant-se novament en moviment.

I el que és imprevist té lloc sempre com el seu nom indica, quan un no s'ho espera.

Aquí i ara està passant el Imprevist.

El terra del tren s'ha obert de cop; un esvoranc prou gran com per que una persona adulta hi caigui i s'hi perdi. L'home del Sudoku ha deixat de fer falses matemàtiques i les pàmfiles adolescents han deixat anar un xisclet . Miro les cares de la resta de la gent i tothom està astorat. Ningú se'n sap avenir. Jo no deixo d'escriure.

Un home amb ulleres , camisa blau cel i armilla blau marí pren la iniciativa i intenta deturar el tren amb l'STOP de seguretat, uns quant s'hi oposen , però la possible discussió acaba quan l'home de blau actua i estira la manilla de frenada de seguretat.

Frenada impactant. Uns quants cauen per terra, molts deixen anar algun crit sord. Jo mateix he d'agafar fortament la consola del portàtil per què no se'm caigui de les cames cap a terra. Una certa sensació de caos regna dins el vagó de tren.

Ho estic veient en directe.

Unes mans que precedeixen un rostre fabulós fan la seva fantasmagòrica aparició des de dins de l'esvoranc. Una realitat impossible però alhora visible per a tots els que anem en aquest vagó s'alça des del forat Imprevist amb la lentitud pròpia d'aquells que no han de fer grans moviments per fer palesa la seva presència.

No puc parar d'escriure.

Els crits de terror dels ocupants del vagó van acompanyats d'una fugida cap a les portes que duen als vagons contigus i del soroll de carreres per poder fugir del Monstre.

Deixeu-me que us el descrigui.

És alt, sembla més alt que jo mateix. Té dos braços que semblen preparats per suportar un pes proporcional al del seu cos i una cara que com aquell que diu és un reflex de l'ànima que projecta. La seva mirada vaga perduda escombrant el vagó ara cap a la dreta ara cap a l'esquerra. Les seves robes son ben estrambòtiques i el color de la seva pell té un to un pèl més enfosquit que el meu. Per la seva actitud dedueixo que té gana,...

M'he quedat sol dins del vagó. La gent ha aconseguit fugir cap enfora, cap a les vies. Intenten veure què passarà a partir d'ara. Els miro rere els vidres, cares i cares d'esglai i de fàstic. Tinc temps per tornar a repassar els rostres que em miren des del seus llocs estalvis, una noia pèl-roja no pot parar de gesticular nerviosament indicant-me que m'aixequi i intenti allunyar-me del Monstre. Un nen que no deu tenir més de 7 anys mira sense entendre , l'home de blau sembla que intenta ordenar a la gent que envolta el vagó què ha de fer. N'hi ha que sembla que li fan cas i els veig ajupir-se a recollir no se què del sòl prop de les vies. Miro els rostres i detecto el del noi magribí, també en veig un d'un home negre, i un d'una ètnia asiàtica que no aconsegueixo identificar.

Que n'és d'estrany! . Tots aquests tres rostres tenen no sé què en comú amb el d'aquest monstre que ha aparegut d'una manera imprevista i que a partir d'ara sembla que ens marcarà les nostres vides amb la seva presència infernal. De fet, si me'l paro a mirar detingudament veig que els seus trets són sospitosament similars als meus , i inclús als de la majoria de la gent que ens mira rera les finestres del tren.

L'impacte d'un tros de roc de granit esquerdant un dels vidres de la finestra posterior al Monstre em treu de les meves reflexions i entenc que l'home de blau ha imposat la seva autoritat. Una part de la massa de la gent ,ara convertida en els seus soldats, comença a apedregar el vagó amb els rocs de la via fèrria.

Miro el Monstre, no sap què fer. Em torna la mirada mentre les pedres esberlen els vidres del vagó.