Abans de la fugida

Em passa de sobte; quan les paraules em porten cap a un indret sense sortida i em vaig apaivagant amb les remors del capvespre. Una sensació de malenconia que envaeix els sentits sense deixar-me respirar, amb una aflicció suprema. De cop, s'apareix un camí fressat tot dret cap un mur impermeable, resguardant un horitzó anònim, on hiverna un desig nuat de silenci. I els solcs del paisatge em projecten en el temps. En el fred d'un mar de marbre.

Les engrunes de l'amor queden surant damunt la taula i, amb voluntat feroç, les últimes llums vesprals segueixen cap a l'Oest a través d'un mar embravit, acaronant un riu glaçat que es va escolant endins d'una malesa hivernada. Al darrer instant, l'última llum tímida em sotja l'epidermis...

Amb passes fugisseres
del foc interior
beso la neu.

Amb carn nua
esgrafio un idil·li
davallant la nit.

Allito el pensament
del record
en l'illa dels nàufrags.

I em recordo de tu,
delerós amor,
abans de la fugida.