ABANDONANT EL MEU COS 2

Un relat de: Bonhomia
ABANDONANT EL MEU COS 2

Sagno i em comencen a sagnar les genives... m'estiro al terra de la cova i em sento congelat... noto que se'm cau una dent, una altra,... trobo una fulla seca al meu costat i me l'entaforo a la boca... que ara em fa un dolor terrible... mastegant trossos tan secs!

No em puc arraulir, em maleeixo i em trobo pitjor, escolto els defores de la cova... sorolls i crits estupefactes de sofriments per a mi molt remots al meu cau...

Penso que algú vindrà, però a què? A aixoplugar-se? M'obstino amb un rescat mentre la meva mandíbula plora sang per la boca... m'horroritzo quan penso que ja no podré menjar mai, el terror no té límits, i res no és igual, sóc viu.

Sento unes passes, sento parlar en el meu idioma. Sento que em vaig adormint... . ...

Comentaris

  • El sentiment terrorífic d'estar viu[Ofensiu]
    Marteta | 25-10-2015 | Valoració: 10

    Un relat prou cru, sense mediacions, i amb realisme. Dolor real, solitud sagnant. Amb poques paraules has format un marc que sembla horripilant, no tant per la sang o la caiguda de les dents, és com una exteriorització del que sent el personatge per dintre.
    El rastre de la sang és el record impregnat que fixarà la seva existència.

    M'ha agradat
    Marta

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

514024 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.