A voltes

(serè-senzill-sincer)

M'ha agradat tornar a llegir RC desrpés de tant de temps, i fer-ho amb aquest poema s-s-s (ara que els tridents estan de moda).

Es nota que està escrit des de la reflexió diària (potser aquella que t'acompanya mentre tornes de la uni a casa) ; una cosa pausada, serena i sense presses.

No em cansarà mai llegir-te aquesta imatge de la butxaca que ja has utilitzat altres cops (i que has feta tota teva). No havia pensat mai que hi podies posar una cremallera. Sempre l'havia vist com un lloc on les coses hi van a parar sense voler (com aquests somriures que s'escapen ...).

La soledat és un estàt d'ànim més que una realitat, i la consciència, la corda que ens ajuda a sortir d'aquest pou. Sempre podem cridar abans no ens quedem afònics (i tu no deixis mai de fer-ho!!).

Felicitats,

H.


pd-ja t'he comentat que et volia llegir...doncs aquí va el primer comentari!

que hi ha mil maneres d'espolsar les pors que ens assetgen, els petits fracassos, els detalls que només són això, detalls de tot un tot molt més gran i interessant. Cloure'ns en nosaltres mateixos quan tenim moments baixos és donar un pas més cap a l'abisme.

Cercar un somriure, un amic, tan sols algú que pugui compartir alguna emoció comuna, veure sortir el Sol, mirar els nens folrats d'alegria, i viure i viure.

Un missatge perfecte, un bàlsam les teves paraules escrites des de l'autenticitat que traspassen barreres i penetren dins els nostres cors.

Gràcies per ser com ets, per conrear aquest esperit de superació i la bellesa de la felicitat assolible.

gypsy

m'ha agradat, i molt!!!
genial...una por que a la praxis no té importància... però com ens omple per dins, no, a vegades? sembla mentida que les coses no materials ens puguin preocupar tant... (to sarcàstic, ehhh)
No saber estimar... des de bebés, que quan veiem a la mare somriem inevitablement, un gest que ni recordem de grans, ni en som conscients, ni entenem peruqè no recordem que de tant petits tinguéssim sentiments... i en l'altre àmbit... no sé, a vegades també ho he pensat... en sabré, d'estimar? Però després veus que es una d'aquelles coses que no en cal saber... peruqè quan arriba, no saps com... però en saps...

i quan no hi ha ningú.... si no tens internet per mirar RC, tanca els ulls i recorda totes aquelles persones k tens al voltant, i et fan somriure cada dia...
però si tot i això, els somriures no arriben...fes un foradet a la butxaca i ja veuràs com s'escapen!! i com tu has dit, els somriures porten somriures!

jejeje, tranqui per no haver dit res, jo no vai dir res pk dic, igual no vol barrejar conceptes!!

m'havies dit alguna cosa feia temps, però em va costar mesos trobar-te...pk no sabia on m'havies deixat el comentari, xD

estudia molt, i segueix escribint, sense perdre el somriure, que això és una delícia!!


un petonet cuca!!

definitiva, el secret, a voltes...es un somriure oi?...et faré cas.
Bon relat. Ple d'optimisme davant dels dubtes quotidians.

A voltes una estranya sensació m'encisa,
és dolça, però sé que fa mal.
És tendra, però sé que és cruel...

...això, m'ha encantat.
1abraçada. ESPIRAL.

el realt anterior no te'l vaig comentar (suposo que ho entens), pero aquest si que el comento, si que opino. espero que si mai necessites a aquest algú que et digui que pots estar tranquila que no estas sola pugis agafar i cridar el meu nom, saps que sempre estare al "teu costat".
vagi toto molt bé!!!!!