A un pas de la mort

Li pesen les parpelles de tant que porta mirat
i comença a trobar-se cansat
- hi ha qui compta les hores que queden -.
Abans contemplava el jardí
i ara es pres a una gàbia amb fronteres
decorada amb flors ofegades amb aigua
i olors que no es saben d'on vénen.
És més tètric l'aspecte del lloc,
que el seu pàl·lid rostre a les fosques.
L'envolten família i amics,
o això entén de les veus que el desperten
i li diuen: "tranquil, aquí estem, som nosaltres".
Cada cop es desperta menys cops
i més ploren els fills i les nores;
ara ve mossèn Baptista amb la bíblia
i murmura paraules estranyes,
que li fan venir encara més són.
Tot junt com quan el pare els explica
un conte als seus fills més menuts,
com ell feia quan els seus eren joves.
Un nou hoste entra a la gàbia: silenci,
i de sobte l'espanta un plorar
que accentua la ja trista escena.
Ha mort aquell - com bon mort -
que serà anomenat un bon home.