A tu

Jo soc el teu amic, vull que em molestis soc aquí, parla'm o plora, mai es mal moment, mai tard o d'hora!

Em vas cantar això fa quatre anys, te'n recordes? Me la vas dedicar. Amb la teva guitarra, a la llum de la lluna, sota el cel estrellat. Em vas dir que m'apreciaves molt, que era la teva millor amiga, que era com una germana, i que no suportaries que algun dia marxes a una altra banda. Em va caure la llagrimeta, i després vam estar recordant vells moments i partint-nos la caixa amb cada comentari. Vam anar a casa meva a sopar i et vas quedar a dormir perquè no tenies ganes d'anar a casa. Teníem 15 anys.
Recordo quan venies a casa, perquè t'havies cansat de casa teva i necessitaves evadir-te i desfogar-te de la teva mare. Els meus pares sabien perfectament que et passava, i et deixaven quedar-te amb la condició que només fos una nit i que no féssim gaire soroll. Sopàvem pizza casolana a l'habitació i ens estàvem fins ben tard xerrant i plorant, no suportaves que la teva mare et crides, que no confiés en tu, que arribes borratxa a casa. No suportaves veure-la desfeta, destrossant-se la vida. Sabies que les teves fugues no li feien bé, però necessitaves descansar d'aquell infern. Abans la teva mare no podia estar en una feina mes de dues setmanes, estava sempre molt nerviosa, l'alè li feia pudor a alcohol i feia les coses malament, sempre acabaven fent-la fora. Quan trobava un noi que tingués el mal cap d'estimar-la, se n'anava amb ell, i marxava deixant-te sola tres o quatre dies. Sense adonar-se'n li feia mal a ell, a tu i a ella mateixa. A ell, perquè al cap de cinc dies l'abandonava, a tu perquè simplement et deixava sola, i a ella mateixa perquè no s'adonava que com mes anava, mes lluny et tenia, menys te l'estimaves.
Però va haver-hi un cop que va ser diferent, vas venir a casa meva amb una bossa plena de roba per quatre dies i amb un blau a l'ull i el nas sagnant, la teva mare t'havia pegat. Tu ràpidament vas omplir la bossa amb roba, li vas dir a la teva mare que penses en el que acabava de fer, en com estava engegant a rodar la seva vida. Vas decidir que marxaves quatre dies, li vas advertir que no et busques, que si ho feia no tornaries a casa mai més, la teva mare plorava, et va suplicar que et quedessis, et va jurar que no tornaria a fer-ho, però vas acabar marxant. Ho va passar tant malament, no et va buscar, com tu vas dir-li i si, va reflexionar. A partir d'allò, va canviar, ja no va pegar-te mes, i va fer els possibles per no arribar borratxa a casa, va buscar una feina seriosament, hi va durar 3 mesos, va seguir fent mal als homes i va seguir bevent, però ja no venies tant sovint a refugiar-te a casa meva, la situació havia canviat, però no havia millorat massa. Teníem 16 anys.
Més tard vaig ser jo qui va enfonsar-se. Va resultar que el meu pare tenia un tumor al cap, i el tenia molt estès. Sempre havia tingut migranyes, i mal de caps horribles, però mai vam pensar que fos alguna cosa tant greu. No podien operar-lo, era massa arrisca't, així que vam seguir el temps esperant que es produís un miracle. El dia que ens ho van dir, vam seure tots junts al sofà, i vam estar parlant sobre com havia pogut passar. Mai havíem tingut cap accident de cotxe, ni cap topada pel carrer. Havia estat aquell dia que movent els mobles li va caure l'armari a sobre amb un cop molt fort al cap. Mai en vam parlar amb els pares, però tots tres ho sabíem. El pare es moria. Quan temps li quedava? No ho sabíem, però si que podíem saber que un tumor tant estès no podia ser benigne per ningú, així que vam viure els últims mesos del pare, esperant que un dia no es despertés. I si, va morir, però no pel tumor. Abans de morir, sense dir-nos res, va fer el testament, ens ho va deixar tot. No volia que ens quedéssim sense res. Un dia, mentre dormíem, va baixar al menjador, va agafar un got d'aigua, un pot de pastilles, i se les va empassar totes. A la seva carta ens deia que ens estimava molt, que seguíssim endavant, que no ens moríssim per dins com li havia passat a ell els últims mesos. Que ho feia perquè no volia que el veiéssim consumint-se com una flama que s'ha quedat sense oxigen. Durant aquells últims mesos, vaig estar tant unida a tu, quan necessitava parlar amb tu, quan mes m'adonava que el meu pare agafaria el tren sense tornada, tu eres allà per recollir les meves llàgrimes, vam passar nits interminables amb el cap arrapenjat sobre la teva falda, plorant fins adormir-me, sense dir-nos res, no em calia, ja en tenia prou amb que fossis allà. El dia que va morir, vaig plorar de ràbia, com havia pogut ser tant egoista? Com ens podia haver fet allò? Aquell dia no vaig anar a l'institut, vas tenir un pressentiment i vas venir a casa meva després del pati, quan vas entrar per la porta em vaig llençar sobre teu i vaig engegar a plorar fins que no vaig poder mes. Després vam estar parlant sobre el que havia passat, i em vas fer veure, que el que havia fet no era un acte d'egoisme, era que no ens volia veure patir, i que veien com seria el seu final, preferia morir en un bon estat de salut i que ell segurament ja estava mort per dins. Encara que, al cap de molta estona de parlar-ne, vam arribar a la conclusió de que ningú podia saber que li passava pel cap al meu pare quan va decidir de fer allò, i que fos on fos, ell devia estar prou be, segurament millor que abans. Si no hagués estat per tu en aquell moment, no se que seria de mi ara. Teníem 17 anys.
Saps? Et trobo a faltar. Aquell dia, el dia que aquell cotxe et va atropellar, vaig trobar-me malament tot el dia, vaig tenir vòmits i molta febre. Per la nit em va trucar la teva mare, i m'ho va dir, un cotxe t'havia atropellat, estaves a l'hospital, a la UVI, i estaves molt malament. Quan vaig arribar l'hospital, la teva imatge va ser horrible, tenies tot de tubs, per la cara, i tot de coses enganxades pel cos, que no te'n sabria dir el nom. Vaig passar tres dies a l'hospital, sense quasi menjar, sense canviar-me de roba. Tres dies horribles, vas tenir atacs, espasmes, baixades de tensió molt fortes. Estava tot el dia pensant que no, que no podies deixar-me, que ja m'havia marxat el pare, ara no podies deixar-me tu. Però vas fer-ho. Finalment, el tercer dia, el cor se't va parar. Aquell dia també vaig morir jo. Em preguntava tantes coses que no tenien resposta. En aquell moment quan mes et necessitava, no hi eres. Sense adonar-me'n, vaig trucar a casa teva per parlar amb la teva mare. Estava desfeta, se sentia culpable perquè t'havia donat una mala vida per culpa de la beguda i el seu mal cap. Vam estar plorant juntes durant molt temps, recordant els bons moments que vaig tenir amb tu. Ella em va preguntar si mai l'havies odiada, vaig pensar que ara podia saber el que m'havies dit tants cops sobre ella. I li vaig dir que no l'odiaves, només que no suportaves veure-la tant consumida per culpa de la beguda, que la veies amb mal aspecte, amb feines que no li duraven ni un mes i no t'agradava gens veure-la així. Teníem 18 anys.
Quan vas morir la teva mare encara no ho sabia, però estava embarassada. Va decidir que no volia donar-li la mateixa vida que a tu al teu germanet, així que es va apuntar a una clínica de desintoxicació. Em va venir a veure per dir-m'ho personalment. Quan va entrar-hi, la trucava sovint per saber com li anava i com progressava. Cada dia estava millor, a mes, estava fent cursets per poder treballar quan sortís. Em parlava de la gent, em deia que hi havia persones que estaven realment malament, i que reflexionava sobre si ella havia estat així, que segurament havia estat molt desgraciada, però que en aquells moments no ho volia reconèixer. També em parlava d'un infermer molt ben plantat que era molt simpàtic i atent, i que a mes, li semblava que ell pensava el mateix d'ella. Quan al cap de cinc mesos va sortir, estava completament recuperada i amb cert infermer com a novio que estava disposat a fer de pare de la nena que esperava. Em va demanar si li podia posar el meu nom, li vaig dir que si, tot i que em va resultar estrany. Quan va néixer, em va demanar de ser-ne la padrina. Li vaig dir que si. Ja veus, ara la teva mare te feina, es secretaria, te parella estable i una filla preciosa. I jo? Jo em pregunto quan podré tornar a ser feliç, quan tindré empenta, quan tindré somnis. No hi ha ningú com tu. Tan de bo fossis aquí. Et trobo a faltar. Tinc 19 anys.

Tot és tant fosc aquesta nit, qui ha marxat no tornarà, i la buidor que tens al pit, potser el temps te l'omplirà...