A TU

A tu, mentre reinventaves i desbarataves Tots els noms, en un temps molt fosc de la teua existència, i no en tenies ni idea de com reinventar-te la vida. Aquella novel·la la portaves sempre al damunt i amb ella et senties protegida, que si el personatge podia amb el pes d’una demència sobtada, per bé que llargament cobejada al si d’un anacrònic infern dels de bombeta incandescent i condescendent, tu també podries alliberar-te del sobrepès dels teus propis dimonis interns.

Contemplaves l’escrivent, protagonista únic, en situacions que sabies de memòria i, tot i així, seguies aprofundint una obsessió minuciosa que no anava enlloc. O tal vegada sí. Amb els ulls del pensament miraves el funcionari gris, de metòdica i enrarida existència; el seu diligent anar fent, desapassionadament, sempre el mateix, entre la penombra i els papers, rutina només trencada per algun esdeveniment puntual, si de l’atmosfera densa es desprenien bajanades aptes per narius afinades... enlairant-se des dels papers i papers que reposaven oblidats d’ells mateixos, al fons de tot.
Allà on la llum ja no arriba, a les acaballes de la sala, l’espai creix enllà de la vida com rerefons embullat, selvàtic, i va a la deriva per deixadesa, en permanent allarg; quasi inaudible la seua remor de nau vençuda, de rovell d’espectres, de fossilitzades capes d’oblit; una pàtina de negligent abandonament dels noms els cobreix de silenci i el contacte amb una mà viva els desfaria, si no fos per la por que traspua la mort; tot i la falta d’espai, per als documents més nous, allà dins s’amunteguen tones de papers morts: però son com els peixos que habiten les fondàries abismals dels oceans i es mouen entre la negror, on les làmpades no arriben i el fil d'Ariadna no resistiria la pressió.

Al començament de la història, a tu, el protagonista no et queia bé, però a mida que aprofundies senties el dolor de la presó que ell no podia enderrocar i t’enganxaves a un argument que, aparentment, no fluïa: pensaves que l’autor no acabaria mai de seccionar, amb minuciositat pròpia d’un Galdós més irònic i actual, jerarquies, ordres i disposicions, de les mesquineses i desficacis del Registre Civil tot; aquella vida vetusta en una casa annexa al mateix lloc de treball, separada del recinte oficial per una porta interior que no li estava permès d’utilitzar. El veies distreure’s amb un passatemps que podria semblar tafaner i només era un transsumpte del treball que feia, un ordenar cronològicament els fets que il·lustraven unes altres vides, afegir dades a les ja existents…
Només té a casa una col·lecció de retalls de personatges famosos amb els que juga a transcendir la vacuïtat que l’envolta, a més de la dita porta prohibida i una clau oblidada que, tot just, faria servir aquella mateixa nit: una excusa l’apressava. Per primera vegada s’endinsava sol i a les palpentes en la infinitud d’aquell habitacle que, sense llum, li va semblar paorós, tan distint del que, durant anys, l’havia vist entrar des del carrer; podia notar com s’hi avançava, crepitant, el rerefons oblidat, la deixalla informe, un brunzit d’onades fregant sigil·losament el terra, a tocar dels seus passos titubants.

No saps com has arribat fins ací, però constates el murmuri compassat, asserenat, de les ones; i creus que és de nit quan el mar no para de ressonar dintre teu, quasi com si fos un ens que volguera murmurar-te alguna cosa. D’aquesta placidesa venen glopades d’oxigen a desentumir tot un seguit d’emocions, a dissipar la boirina que no saps d’on bé, polsant una agitació de records espessos, invitant-te a recórrer quasi a les fosques l’espai del teu subconscient.

Es pensava que era feliç així, tot sol, envoltat d’absències, de gestos que no significaven res i una col·lecció de celebrities... O, potser, no pensava res, no es permetia aprofundir fins que, per pura casualitat, aquella mateixa nit va començar a transgredir les normes establertes, a tornar-se agosarat ell que sempre havia estat, al menys pel que fa a la feina, invisible, exemplar. Sense ser un il·luminat es va anar endinsant, dia rere dia, en la seua pròpia nit obscura i prou que li costava, esperar a poder fer el seu treball de recerca sempre o quasi sempre de nit, a les fosques, d’amagat; envoltat, al treball, de mirades reprovatòries que escrutaven l’aspecte descurat; mirades que no entenien el desordre, aquesta mena de blocatge, de provocadora interferència que en ell era justament el contrari: cercar una onda que ell creia en sintonia amb la vida. Una vida que s’havia atrevit a imaginar fora d’aquell cau i que, involuntàriament, havia gosat qüestionar.
Va aprofundint lentament però segura la superficialitat d’una dona que només és un full de paper i unes dades, les necessàries, res més que això té. Està envaint propietats privades, mal dormint, alçant sospites, apropiant-se indegudament de documents i d’expedients, falsificant acreditacions per cercar una informació que a ningú no l’importa... I tot per aquell document que li va caure a sobre aquella nit i li vingué traspaperat - entre els que precisava per actualitzar la fixa d’un bisbe- com si algú altre l’hagués posat erròniament, o alguna mà volguera jugar a fer, ara invisible ara aparent, un full de paper.
I tu sents les passes del seu caminar solitari i ja escortat per la lluna al final d’un recorregut llarg i molt trist. Ha enfosquit i l’espai que trepitja és inabastable, infinit, ombrívol, tentacular; els documents han pres forma dins d’una realitat paral·lela que no pot controlar sense l’ajut d’un plànol, com un fil d’Ariadna una mica més sofisticat. Al final hi ha una tomba, una frescor solitària, una serenitat que pertany a una altra esfera... Hi ha la raó que l’ha fet usurpar diverses personalitats i falsificar la seua pròpia, per guiar-se com està fent-ho ara, i es com si assistira a la descomposició de l’esperança, al fracàs de la seua obstinada recerca d’humanitat.

Però abans d’entrar com un intrús a casa d’ella, tu t’aboques al pou profund on la figura de Don José s’empetiteix de sobte i es lliura a les tenebres; el veus completament atemorit al final del tentacle que vol envair, com tants d’altres, una part de la ciutat dels vius, i és com la nau vençuda que s’allargassa en l’espai i et fa cruixir les dents, tan opressiva i compacta en la cadència imparable del seu arrastrar-se, parsimoniós i constant. Tal com el ball de llumetes que té al davant, a ritme de fado lent, envoltant, adobat amb aquella mena d'instrumentació a base d'esgarips i de colps de vent, bruscos, que pareixen no tenir una causa natural; està massa lluny de la sorollosa indolència que marca la diferència... Els ulls voldrien asserenar-se ara, i voldria guarir-se i deixar anar el seu fracàs en una volta vastíssima i atapeïda d’estels, però no pot ser. Tu no vols deixar anar el personatge i tampoc no saps si es perdrà irremeiablement; el deixes ja mig despert... i mires, ara si, una mar muda i absent, tan estranyament calma en el precís instant en que els espectres que portes a l’interior de la teua carcassa guarden silenci.

Et descobreixes foradada, de sobte; sents com se t’escola la llum i, mentre camines, passes per aquell indret que diuen que fa por, que s’apareixen presències... Comprens que no tens el valor que cal per obrir ni una sola porta prohibida, o la que es tem, la que no voldríem que ens diguera segons quines coses; tot i tenir-ne la clau, costa molt encarar frustracions com bocins densos de dolor si creiem que mai no podrem ancorar de nou, si la llum de bateria a dures penes t’escalfa el fil trencadís i prim de la bombeta interior. Tot es desferma mentre vas arraconat il·lusions, en tant que arrossegues sentiments de culpa i esperes asseguda l'esclat intens d'una catarsi neuronal, des d'algun amagatall que no et deixa veure el cel, ni les taronges que s'oculten rere les fulles dels tarongers... Et fa por no tenir remei...; et sents morir, mentre ella s’hi resisteix i lluita per tu, i vol entrar als ulls secs, a la boca sense veu; t’abraones a la nit sense blau ultramarí, i no et preguntes que s’ha fet de la màgia, dels colors i de les rialles confiades i blanques; no veus on rau la porta d’eixida, l’espai que t’aïlle de la por intangible, la que no té rostre ni ulls, ni presència de fantasma de corredor; la que et va esgarrapant per dins quan desconeixes què es pot fer amb tanta confusió i tanta asfíxia, i comences a percebre un món desdibuixat i tèrbol, esquerp. Vols obrir la porta que du a l’acceptació i li diu que si sense més preàmbuls, però tens por. Vols deixar de morir en cada gest i albirar alguna cosa teua que no saps, allò que ningú altre no et podrà dir mai; però no hi ha instruccions, sols intuïcions. Tot està dins. Les possibilitats són infinites, com infinit és el nombre d’estels que travessen el cel cada nit, i infinits i desconeguts són els noms. Tots els noms.