A trenc de cadena

Un relat de: Llorenç Garcia
Com a cada trenc d'alba, la dona vestida d'escarlata s'acostava a la solitud del safareig enrunat vora el riu. Ja havia caigut en desús perquè les inclemències meteorològiques i la petjada del temps s'havien encarregat a l'uníson de deteriorar-lo. Però no deixava de ser una relíquia amb història ja que sobre aquesta peça havien estat netejant la roba una llarga cadena de fèmines submises que ascendien pel llinatge de la dona d'escarlata molt abans que la memòria s'esvanisca ençà. A aquesta li plaïa atansar-s'hi i alterar la pau del petit toll que encara albergava al seu si. Ho feia acaronant el líquid amb un frec molt sobtil del dors de la mà. Un moviment estudiat quasi geomètricament però que provocava un joc d'ones de resultat artístic.
La superfície de l'aigua ondulava plàcidament i ella s'extasiava fitant el reflex d'una faç llisa i sucosa. S'adelitava en la bellesa d'una joventut que continuava degotant. Un mig somriure que jugava amb les ones es perfilà quasi imperceptible. Però l'aigua s'aquietà paulatinament al temps que l'astre rei tornà el reflex amb més nitidesa.
I allí hi veié una realitat palpitant que l'acompanyava dia i nit. Una cicatriu que esquerdava mig rostre amb la pell apergaminada i desfeta com un plàstic socarrat, mitja cara cremada amb àcid per un ex pretenent gelós que confonia “amor” amb “possessió”. L'aigua del safareig la retrotreia al passat i després li tornava el present. Però també li obsequiava esperança en aquella mena de ritual d'acceptació. Allunyada ja d'aquell torrent llàgrimes que havia inundat una etapa anguniosa, havia guanyat el coratge suficient que la duria a ser un exemple de superació per al feble, un escarni per al maltractador i un mirall on moltes ànimes s'hi veurien reflectides.
I llavors, aquell safareig acabaria ofegant-se en la pols del temps per sempre.

Comentaris

  • Passat, present i futur[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-06-2011 | Valoració: 10

    Ja veig que en aquest cas el teu “safareig” és un lloc físic, enrunat i en desús, gairebé transformat pel pas del temps i el canvi en els costums en una relíquia històrica i amb història.
    I en aquest lloc, qui llegeix els teus mots pot assistir a l’evocació del passat, on les la ferida i les llàgrimes van ser protagonistes, al moment present, quan el coratge s’ha imposat, i a l’al.lusió del futur, quan el temps tornarà a exercir el seu poder.

    Ha estat un plaer tornar a coincidir amb tu en aquesta convocatòria, l’última per cert, del tema dels “Secrets”.

    T’envio una abraçada per estrenar l’estiu que comença,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Llorenç Garcia

Llorenç Garcia

86 Relats

312 Comentaris

107726 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Vaig nàixer a Yecla, terra cèlebre pel vi de la qual vaig ser collita del 1979. Hi vaig viure una infantesa un tant anodina per a un nen, però molt enriquidora en el meu fur intern.

Quan el mil·leni anava agonitzant, vaig traslladar-me a la ciutat de València on, amb l'excusa d'estudiar a la Universitat, vaig aprendre a fer-me adult si bé aquest procés no sé si arribarà a completar-se algun dia satisfactòriament... A València també vaig anar nodrint-me del devessall de sentiments i experiències de persones que l'atzar m'oferia.

També vaig descobrir les excel·lències de la llengua i literatura en català que acabaren formant part del meu esperit rere haver sigut criat en un ambient culturalment i idiomàticament castellanòfon. Efectivament, Mercè Rodoreda i Martí i Pol entre altres em van arrabassar el cor.

"Relats en català" va suposar una afortunada troballa dins del meu vagarejar per la xarxa on puc soltar les regnes que retenen tota la gamma de sentiments que bullen dins de mi.

Gràcies.

Llorenç Garcia

el meu blog