A redós de l'olivera

Un relat de: Mercè Bellfort
CONTRASTOS



Tot just acaba de deixar la maleta a l’entrada de l’apartament i l’aire condicionat s’engega com per art de màgia. Les persianes de les habitacions i les del saló menjador també comencen a enfilar-se fins a tocar sostre. La Rita, astorada, contempla el moviment tecnològic que s’ha disparat al seu voltant i no dóna crèdit a allò que els ulls li mostren. Ella és de pagès i tots aquests avenços li vénen grans.
Dins la maleta s’ha emportat les arrels, les íntimes, que no són altres que les de la terra que la va veure néixer i les vivències acumulades al llarg dels anys junt amb la família. Malauradament, però, els ha perdut a tots menys a un: l’estimat Eloi.
Explora els espais i comprova que tot és nou de trinca, que està ben servit d’electrodomèstics moderníssims i de ginys estrafolaris. No veu ni un sol llibre i s’estranya molt. ¿Què se n’haurà fet d’aquell devorador de llibres que tenia ben atabalats els capellans de l’escola de Torroella de Montgrí? No entén res.
La Rita seu al sofà negre de pell i se sent còmoda. La decoració minimalista li transmet una tranquil·litat inusual que agraeix. Les parets blanques, orfes de quadres, no li creen cap estranyesa. De fet, mostren el viu reflex del caràcter de l’Eloi: senzill, pràctic i amb molt bon gust. Recorda que de ben petit no li agradaven les pintures d’uns cavalls salvatges que, envoltats d’un marc de fusta barroc, galopaven inútilment amb la intenció d’abandonar el menjador empaperat de la casa pairal de L’Escala, al bell Empordà.
S’adona que els fogots insuportables que tant l’han mortificat durant el viatge amb tren han remès. No sap ben bé si es degut a la refrescant benvinguda de la casa intel·ligent o que ja ha arribat a un destí molt desitjat. L’Eloi ja la va avisar que no podria anar-la a esperar a l’estació per motius de feina. El càrrec de director tècnic que exerceix en una empresa de telefonia mòbil amb seu a Madrid no li permet atendre els assumptes personals com ell voldria. Sap que la Rita, seguint les seves instruccions telefòniques, agafarà un taxi a Atocha i una hora més tard es presentarà al porter de l’immoble, que li obrirà la porta de l’apartament situat al nord de la capital, en el barri nou de Las Tablas.
Un home organitzat, temperat, eficient, que trampeja tots els esculls de la vida amb un domini exemplar. Així és l’Eloi des d’aquell novembre de mil nou-cents vuitanta-cinc quan ella mateixa es va trobar amb una escena esfereïdora: allà, al terra, els cossos de la família Trepats jeien sense vida.
Acabada d’arribar de ca la Ramona, una veïna que li cosia els davantals per quatre rals, no s’hagués imaginat mai trobar-se amb un espectacle tan dantesc com el que estava presenciant. Aterrida, va cridar l’Eloi. Ell no estava entre els cadàvers. On era, doncs? Allò era un malson insuportable! Va esperar uns segons que es van fer eterns i, per fi, va comprovar, mig incrèdula, que el petit dels Trepats era viu: se li va presentar amb un pal a la mà i el cos ple de ràbia. Una hora abans havia sentit els crits embogits del pare que demanava misericòrdia a dos homes que l’estaven amenaçant amb unes escopetes imponents. Sense pensar-s´ho dues vegades es va afanyar a ajudar el seu progenitor. El mateix van fer l’àvia, la mare i les dues germanes per evitar un desastre. Va ser debades: només l’Eloi va tenir la gran sort d’escapolir-se dels trets d’aquells salvatges que, com posseïts pel dimoni, disparaven a tort i a dret, sense treva, a tota la família Trepats.
En veure aquella matança l’Eloi es va apressar a deixar anar els cavalls per acorralar els lladres i capturar-los com fos. Va resultar impossible: els pobres animals van acabar atropellant-se els uns contra els altres confosos com estaven amb les ordres incessants, atabaladores, de l’Eloi. Enmig de tanta confusió els assassins van aprofitar per fugir.
Aquell infern va ser l’inici d’un llarg calvari que duraria cinc anys. Investigacions “in situ”, judicis inacabables, burocràcia fins al límit de l’extenuació van ser alguns dels maldecaps que van haver de suportar la Rita, el seu home i el jove Eloi. Finalment, però, va arribar l’esperat veredicte: presó indefinida pels dos assassins d’una família honrada i treballadora que va defensar el patrimoni fins al final.
Una suor freda s’escola front avall i la Rita es veu obligada a mullar-se la cara. Ho fa com sempre, fent cassoleta amb les mans i omplint-les d’una reparadora aigua fresca de la “Sierra”. I tot per foragitar aquell passat que es presenta quan vol, anàrquic.
Absorta en els records no s’adona que l’Eloi acaba d’entrar a casa. Amb els braços oberts de bat a bat crida i busca impacient aquella dona que el va alletar a ell i a les seves germanes. Per fi es retroba amb la seva estimada dida!
Com si de mare i fill es tractés, amb una complicitat admirable, s’asseuen plegats al sofà amb les mans agafades i els somriures esplèndids. La Rita, emocionada com mai, no para d’acaronar el rostre bru del seu Eloi, el nadó que va criar i va cuidar amb amor de mare. L’impacte de tenir al seu costat un home tan ferreny i ben plantat a qui feia un grapat d’anys que no veia no desdibuixa en absolut la imatge d’aquell menut que corria com un esperitat pel mas empaitant gallines i conills, escalant els arbres fruiters de l’hort o pujant al tractor del pare, que no es cansava de mostrar-li, satisfet, les terres fèrtils que s’estenien més enllà del mas.
De sobte, li ve a la memòria allò que amb tanta il·lusió va recollir sota el resplendor d’un cel diàfan. Fica la mà dins la bossa i treu un paquet.
- Eloi, tresor! Com està el meu Eloi estimat? Mira què t’he portat, rei!
L’Eloi riu a gust davant aquell reguitzell de floretes que el transporten a la infància. Encuriosit, desembolica a preu fet un petit sac que conté un grapat de terra negra, esponjosa i humida. Es rendeix a la nostàlgia i, emocionat, li fa dos petons d’agraïment. Resulta agradable retrobar-se amb l’àngel que el va protegir i el va cuidar com un fill durant aquells terribles anys en què la vida li va fer una mala jugada.
- La Ri-ta, la di-da; la Ri-ta, la di-da!- repeteix ell tot emulant la cantarella de quan era petit.
Efectivament, la Rita, sabedora que el fillet que va donar a llum havia nascut amb una forta deficiència pulmonar, no confiava gaire en criar un nadó que tenia poques esperances de vida. Així era com li ho havien transmès els metges de l’hospital de Figueres des del primer moment. Cada dia que passava era un turment per a ella i el seu home veure com s’inflaven els pits i, de retruc, vessaven grans quantitats de llet que el petit Damià rebutjava. En pocs dies la criatura se’n va anar. El dolor que els pares van haver de suportar va ser extrem, inhumà. Un àngel, però, va voler aturar l’enfonsament de la parella i va obrir una porta cap a la il·lusió. Així va ser com el matrimoni va despertar d’aquell malson: l’àvia Trepats els havia visitat a casa i els suplicava ser generosos amb la seva néta nascuda uns dies després que en Damià. La seva filla -explicava- no tenia prou llet per alimentar la petita i tota la família temia un desenllaç fatal.
Només havien passat vint-i-quatre hores del trist comiat quan la Rita es va presentar al mas de can Trepats. Després de la Joana, la pubilla, vindria un any i mig més tard, la Carme i, finalment, l’Eloi. Per a tots tres hi va haver aliment a dojo.
Uns vincles massa profunds per ser oblidats. De fet, cap dels dos, ni la Rita ni l’Eloi -malgrat els llargs períodes sense veure’s-, s’han volgut desprendre d’uns lligams tan autèntics. Avui, la Rita s’ha presentat a l’apartament de l’Eloi per celebrar un gran esdeveniment.
- Molt bé, fill! Explica’m amb més detall allò que em vas escriure a la carta de fa una setmana. Em va semblar que es tractava d’una gran notícia però no sé massa bé què hi faré jo enmig de tanta gent. Ja saps com sóc: més solitària que mai des que l’oncle Josep va morir, més aviat ignorant, també poc sociable però, això sí, molt treballadora, eh?
- Rita, si us plau, vols deixar-te d’històries? A aquestes alçades m’has de posar al corrent de com ets? Si t’he convidat a passar uns dies a casa meva és perquè tinc ganes de compartir amb tu alguna cosa que em fa molt feliç. I espero que tu sentis el mateix. D’acord?
De sobte, es tornen a abaixar les persianes i l’aire condicionat s’apaga. L’Eloi li pica l’ullet i ella, ingènua, encara pensa que la tecnologia és cosa d’extraterrestres.
- Som-hi, Rita! Anem a dinar! Vull que provis els deliciosos “callos a la madrileña” que serveixen en un restaurant cèntric, a prop del Museo del Prado. Després anirem passejant tranquil·lament fins al carrer Serrano que està ple de botigues que fan molt goig i et compraré el vestit i les sabates que més t’agradin. Vull que demà siguis la dona més guapa i elegant de totes les presents. Estic segur que serà un dels dies més importants de la meva vida! I, res, quan acabem de fer les compres agafarem un taxi i tornarem cap a casa. D’acord?
- Caram, Eloi! Amb tanta elegància es pensaran que sóc la reina de la festa!
- No ho dubtis, Rita! Demà mateix ho veuràs!
L’endemà l’Eloi es lleva amb temps suficient per empolainar-se. Ha de fer patxoca i això només s’aconsegueix cuidant el més mínim detall. La música que ha començat a sonar puntual, com cada matí, es va estenent per tots els racons de la casa. A la dutxa l’Eloi canta al compàs de Queen però fa cada gall que espanta. Està una mica nerviós per tot el què vindrà a continuació: és conscient que el “Cum laude” que li atorgarà el tribunal de la Universitat Politècnica d’Enginyeria Superior de Telecomunicacions de Madrid pel seu excel·lent treball d’investigació sobre “Xarxes de nova generació” el convertirà, per mèrits propis, en el Doctor Eloi Trepats Fonollosa.
-Tot un honor! - diu ell somrient al mirall mentre es pentina l’abundant cabell negre que li cobreix mig front.
Un cop arreglat, amb un vestit elegantíssim que li ressalta l’esvelta figura, s’adreça cap a l’habitació de la Rita. Refilant com un passerell enamorat, truca a la porta. Ella no respon. Estranyat, entra a l’estança i, d’una volada, l’agafa en braços. El vestit de crep rosa salmó ha quedat a mig posar: només li faltava acabar de cordar un parell de botons. La Rita, jeu al terra, inconscient.

.................

Uns dies més tard, al mas Trepats de L’Escala...

-Dida, dida estimada! Per què no m’ho vas dir? Tenies el cor malalt i no m’ho vas dir! No vaig poder estar per tu... estava tan ocupat amb el meu doctorat i amb la meva feina. Aquests darrers anys he estat tan egoista, tan cec, maleït sigui! No vaig arribar a entendre el missatge que tan subtilment em vas deixar quan vas venir a veure’m. Ara només puc retornar-te a aquesta terra empordanesa que tant vas estimar.
Descansa tranquil·la sota aquesta olivera immensa. Ella et protegirà de tot mal. Sempre va ser la teva preferida, te’n recordes, dida? Llavors m’agafaves de la mà i ens assèiem aquí mateix, al racó dels contes, com dèiem nosaltres. Aquí em vas ensenyar moltes coses de la terra i dels conreus, del bestiar i, fins i tot, del temps. Miraves el cel i m’assenyalaves les formes capricioses dels núvols que ara s’anaven arrodonint com cotons, ara s’anaven aprimant com cabells d’àngel. T’inventaves jocs visuals meravellosos i, de tot, en feies una història, un conte. I jo, bocabadat, t’escoltava i t’observava amb els ulls clavats en els teus que desprenien alegria, fascinació, misteri.
Saps, dida? Sempre vas pensar que eres ignorant. I jo et dic que per a mi vas ser la persona més creativa que he conegut. No tan sols em vas fer de mare, després de la tragèdia que vam patir al mas, sinó que vas tenir la saviesa de no fer-me sentir mai culpable de res. Van ser uns anys complicats aquells de la meva adolescència. Recordo que quan em posava sorrut i em rebel·lava contra tu i l’oncle Josep trobaves la manera de tranquil·litzar-me. Dels contes vas passar a uns raonaments de pes, tan ben argumentats que em resultava difícil contradir-te. Si ho feia era només per orgull, per ràbia continguda. Sort de la teva paciència, dida! No saps com t’agraïa, quan tenia el dia girat, que respectessis el meu malestar i m’oferissis una llibreta en blanc per anotar tot allò que em passava pel cap.
Vaig treure tant d’odi, tanta impotència! Volia venjar-me de tanta maldat i no sabia com fer-ho. Després d’aquella primera llibreta en van venir d’altres que encara guardo a la meva habitació.
No voldria tornar a Madrid sense elles. Allà reprendré l’hàbit d’escriure que he abandonat els darrers anys, atabalat com he anat amb la feina i la tesi. Serà un bon lligam que mantindrà viu el teu record i el dels meus.
Dida estimada, no et pensis que et deixo sola perquè me’n vaig. Saps prou bé que el mas de can Trepats ho és tot per a mi. Aquí us tinc a tots, junts. Com us estimo i com sento de prop la vostra companyia!
Me’n vaig trist però amb força per tirar endavant els meus projectes. Per ells vaig lluitar i per ells seguiré lluitant. De tu vaig aprendre aquesta lliçó i penso seguir-la fins al darrer dels meus dies. Si he arribat on sóc, si he aconseguit doctorar-me en enginyeria és gràcies als teus ànims, als teus savis consells que no em van faltar mai.
És hora d’anar-me’n. No pateixis pel mas, Rita, ben aviat se n’ocuparà un matrimoni que, com tu i l’oncle Josep, tindrà cura de tirar-lo endavant. M’enduré un bon grapat d’aquesta terra i un brot d’olivera que plantaré junt amb la que em vas regalar en la teva visita a Madrid. Serà una olivera jove que creixerà forta i, un dia, quan torni a aquest meu Empordà, la deixaré al teu costat perquè gaudeixi d’aquest racó fantàstic que vas idear per a mi.
Saps, dida? Miro el cel i sembla que t’estigui veient amb el teu vestit estampat de flors menudes i el cabell recollit a la nuca. La teva veu, però, sona una mica trencada. Crec que intentes dir-me que els núvols han escampat per cedir-te el pas cap a nous racons on els contes són contats per querubins que parlen llenguatges estranys.
I jo et vull dir que, des d’aquí baix, escoltaré els teus consells i els teus missatges amb la mateixa atenció de quan era petit.
Adéu, Rita! Adéu, dida!

Refresca al mas Trepats. Els arbres comencen a ballar empesos per la força de la tramuntana. D’aquí unes hores bufarà fort. Prou ho sap ell! Lluny d’inquietar-lo, ho agraeix: el vent sempre s’emporta allò sobrer que li oferim; és noble, valent, rebel, justicier, i gens rancorós. Un bon element per comptar amb ell! -pensa l’Eloi-.
Deixa les cabòries i les oliveres enrere i puja a l’habitació. Se’n va de dret al calaix de la tauleta de nit a cercar una nova llibreta. Un grapat de fulls en blanc l’esperen per omplir-los de colors. D’altres més grisencs, reciclats, sortiran en pocs minuts de la impressora per confirmar un vol en direcció Barajas.



Comentaris

  • Moltes felicitats, guapa!!![Ofensiu]
    allan lee | 24-09-2012

    Estimada Mercè, vinc aquí en aquest relat teu que tant m'agrada- que no és dir molt, perquè me'n agraden molts, de teus- per dir-te que acabis de passar un bon sant. Moltissimes felicitats i molts petons!!

    S

  • Oliveres al vent.[Ofensiu]
    Siset Devesa | 03-12-2011

    Una gran història, Mercè. Un relat emotiu, sentit i entranyable en el qual una vivència tan íntima és expressada amb gran sensibilitat. El fet personal i familiar, tot privacitat, es projecta amb grandesa cap al paisatge empordanès.
    Decidament, a l'Escala s'escriuen grans pàgines literàries.
    És un plaer llegir-lo i compartir publicació.
    Una abraçada!

  • Original retirat[Ofensiu]

    Benvolguda relataire i associada:

    Seguint les teves instruccions, arribades per correu electrònic a l'ARC (Associació de Relataires en Català), hem procedit a retirar del "Concurs ARC de Narrativa Breu 2011. Temps era temps" el relat que havies presentat.

    Esperem poder comptar amb la teva participació en les properes edicions d'aquesta convocatòria.

    Gràcies,

    ARC

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • M'agrada molt[Ofensiu]
    Frèdia | 16-10-2011

    Com has trenat tota la història, el narrador que has triat per explicar-la, que ara focalitza la Rita, ara l’Eloi, i fins i tot, en prescindeixes per sentir la veu de l’Eloi, que per fi diu tot allò que, a causa de la tesi, no ha arribat a poder dir a la seva dida. La mirada de la Rita és tan entranyable! Com li resulta excessivament moderna la casa de l’Eloi, venint ella d’on ve, i com aquest fet fa pensar en l’inexorable pas del temps, que tot ho transforma, i en la embranzida vertiginosa de la tecnologia. Ah, sí, la vida canvia, per fora tot ho fa, però i els sentiments? Aquests, si són veritables, són els que proporcionen l’estabilitat. Aquesta és la lectura que jo he fet. Per damunt de tot, l’amor entre una dida i el nen, ara home, que va alletar. L’amor ens salva i ens permet descansar a redós de l’olivera. Et felicito pel relat, Mercè. Una abraçada.

  • Lirisme[Ofensiu]
    copernic | 11-10-2011

    Ja des del principi del relat, és a dir en el títol, suggeridor i atraient. Un text amb aquest títol no pot ser dolent. Primer per la qualitat de l'escriptora, segon perquè parla d'una olivera i l'olivera és un arbre consustancial a la Mediterrània, i per tant, a la terra, a les arrels i a una cultura antiquíssima que va venir de molt lluny i es va instal.lar a l'Empordà. Jugues amb avantatge, és veritat, el lector és empordanès i es deixa seduir per les imatges evocades amb habilitat però a part de les descricpions, sempre agraïdes, sempre invitant a la nostàlgia, a tot el relat i ha una pàtina de lirisme molt accentuat. Es diria que la història té molt a veure amb l'autora però aquest fet és intranscendent des del punt de vista, és clar del lector que es deixa portar per aquesta emoció, com et vaig comentar en una ocasió, que no s'expressa obertament si no per imatges suggeridores. És per tant, un relat molt reeixit perquè a més de la bona qualitat de l'escriptura hi ha un plus emocional que li dona per si molta força al text.
    Enhorabona doncs i visca el nostre Empordà!

  • Tinc "de gallina la pell"[Ofensiu]
    Anna Rispau | 01-10-2011 | Valoració: 10

    Quina meravella estimada Mercè!!!

    Se m'ha posat la pell de gallina en moltsi moltsmoments i un nus a la gola i una llàgrima que regalima galta avall.
    Quina emoció sentir el nostre poble tan a prop, la tramuntana estimada, la terra dels masos i la gent, aquesta gent valenta i ferma depagès, uns, pescadors altres.
    M'has deixat sense paraules. Em quedava la reccança de no haver pogut escriure cap relat, però se l'ha emportada tota la tramuntana junt als núvols que esquinça. Els meus relats mai no seran de l'alçada d'aquest i dels dels altres relataires i a més, tot el que sento més meu ho has descrit tu amb una tendresa exquisida, una delicadesa extrema, inclús les escenes més terribles.

    Estimada Mercè, no et creuré mai més quan em diguis "no m'acaba de fer el pes...no lliga"...si arriba a fer el pes i a lligar...

    Felicitats i milions de gràcies per aquesta esbotzada de sentiments en el llindar de la terra empordanesa. Acaricia la teva olivera preciosa i mira carrer avall,uns ulls plens de grèmoles d'emoció t'envien un molt fort petó. Anna.

  • Tot i que [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 02-09-2011 | Valoració: 10

    no sóc gaire amant del relats tan llargs, he llegit aquest teu amb gran plaer.
    Ja saps que encara no he après a fer comentaris que estiguin a l'alçada de l'autor /a però en destacaria (d'aquest teu ) el fort vincle que s'estableix entre un nadó i la seva dida i el detall del grapat de terra.
    Un relat dur i al mateix temps , entranyable.
    Et felicito un cop més, estimada Mercè.
    Un munt d'abraçades.

    Nonna

  • Estimada Mercè[Ofensiu]
    allan lee | 01-09-2011

    m'he emocionat en llegir aquesta història tan bella i dura, com, sospito, és sovint la vida de cadascú. Les imatges de l'olivera, les llibretes, el desconsol per les pèrdues, tot ho narres amb una sensibilitat extraordinària, com ens tens- ben - acostumats. Un plaer llegir relats com aquest. Una abraçada ben sincera

    a

  • L'olivera com a símbol de vida[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 31-08-2011 | Valoració: 10

    El colom agafa amb el bec una branca d'olivera i aixeca el vol. És vida, res més. I aquest relat és vida viva. Malgrat la mort present la vida en forma de terra empordanesa reviu i rebrota llegint-la. Ha sigut un relat impressionant, que m'ha captivat fort. Una també forta abraçada Mercè.

    Aleix

  • M'encanta[Ofensiu]
    Josep Ventura | 30-08-2011 | Valoració: 10


    el vent quant mou les branques de les oliveres, m’encanta el bell
    Empordà i aquest excel•lent relat
    Felicitats

    Josep









  • Nota al possible lector[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 30-08-2011

    Un lapsus de revisió per part meva ha fet que consti el primer títol d'aquest relat. Ignoreu, per tant, els "CONTRASTOS", fora de lloc, de l'inici. Gràcies.

    Mercè

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: