A ralentí

...quasi mai estan d'acord. Expresses molt bé la realitat amb "plana" el punt d'aturada entre la ment i el cor. Cap on tirar? Mentre no decideixis, resta plana. Descrius sensacions de buidor, d'anhels reprimits a voluntat, sensacions desplaents que emplenen el teu ser, il·lusions frustrades per la por a no dominar la situació a perdre el nord.
Una forta abraçada gens plana

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Afirmes contundentment: "Plana ... no em trobo, no em sento. No m'agrada".
La primera idea que associo amb aquesta expressió teva és la sensació d'horitzontalitat, i per tant de superfície llisa, sense relleu, i dedueixo que aquesta absència és la que et dol, ja que cada detall de la pròpia textura és un indicador de la nostra personalitat, un element que ens fa diferents dels altres, davant ells i de nosaltres mateixos per reconèixer-nos...

Ara bé, el darrer mot solitari amb què tanques el poema, després de la lluita entre el cor i la ment, bé podria ser una oportunitat, si te la vos regalar:
Plana... com un mapa del tresor desplegat, que ofereix infinites possibilitats de trobades;
Plana... com un plànol estès amb la ruta encara per decidir, en un moment en què qualsevol cosa és, encara, possible, ja que no hi ha límits;
Plana... com una carta que espera encara les paraules definitives de la història que narra, on tot just és escrit l'encapçalament i tu decideixes què apareixerà...

A ralentí, però sense aturar-te, has anat escrivint versos, emocions, pensaments, confessions, anhels, ... com ho faràs ara, enguany?

Espero que els Reis hagin estat generosos amb tu, bonica!

T'envio una abraçada expectant,
Unaquimera

expresses la buidor del cor, de la soledat

No puc endevinar del tot el que suposo. Imagino que has escrit això pensant en algú que tens a prop però que d'alguna manera sents i no sents, que et manca quelcom que anheles molt profundament.


Sergi