a peu per la vall de Castanesa

Un relat de: jordi pages anson

Benavarri, xocolata i aigua del Turbó.

Acostant-nos cap al nord amb el cotxe, hem parat a Benavarri.
He recordat una vegada, ara fa anys, que hi vam entrar muralla endins. Era un matí gebrat de gener amb un cel de plom, molt baix. Murs de pedra rovellada, porxades, olor de fang. Una pastisseria amb la xocolata artesana del poble, amb ametlles i avellanes, com fragments cruixents de la terra i dels murs d'aquell dia. El castell, enlairat sobre el poble que l'encercla, estava colgat dins la broma plana. Era només la referència d'un cartell.

Però ara hi hem anat un dia d'abril, net i tebi. Volíem vi i sota els porxos hem trobat una botigueta de les d'abans. Prestatges de fusta pintats d'un blau desgastat, atapeïts. L'àvia s'està asseguda a l'entrada darrera piles de productes. Li diu a una clienta que parla en castellà: "Veste'n, xerraire, ja n'hi ha prou!!". I quan ja ha marxat riu amb les altres parroquianes. La dependenta, la seva filla, que veu que portem una ampolla blava d'aigua de Solan de Cabras mig plena de vi, ens diu que aquella aigua és bona "però la millor és la del Turbó que tota sola desfà les pedres del ronyó", diu que li podem preguntar a la mare que té 97 anys i que sempre n'ha begut. Afegeix: "Llàstima que l'han venut a la Cocacola, ja li vai dir a l'amo que ara tenie molts milions però que l'aigua és vida, quina vergonya!". No em vaig poder estar de recordar ara fa un any a l'Índia les ampolles d'aigua de l'Himàlaia - les aigües de la morada dels déus- també amb les etiquetes de Cocacola, de Nestlé i d'altres grans corporacions. Amb aquesta mena de proclama popular de la botiguera contra la mundialització de l'economia vam continuar el viatge Franja amunt, i nosaltres, que som una mica insurgents, hi vam voler veure senyals d'optimisme.

A Benavarri, com ben bé a tota la Franja, la llengua del carrer és inequívocament catalana, però la seva presència escrita és tímida. A la porta de la botiga un cartell d'un estrany bilingüisme anunciava la baixada de carricotxes amb unes precises instruccions del recorregut i de les normes on s'alternava el català i el castellà de manera gairebé aleatòria. A la barraqueta de l'Oficina de Turisme, ens van atendre només en castellà. Ens van donar un mapa molt detallat de l'Alta i la Baixa Ribagorça, però les toponímies hi eren del tot castellanitzades. Sortint del poble llegim un vell cartell de carretera que ens acomiada: Benabarre, castellanitzant ara un topònim basc i posant-hi la b alta.

Bonansa, abonançada i acolllidora.

Tombant cap a l'oest, una mica amunt del Pont de Suert, s'entra a la ribera de la Valira de Castanesa, que aboca a la Noguera Ribagorçana les aigües dels cims del Vallhiverna i de la serra del Llauset. Darrera aquestes crestes s'hi amaguen, més alts, però difícils de veure, els gegants de la Maladeta. Aigües amunt, cap al nord, es va enlairant la vall de Castanesa.

El poble de Bonansa no mira aquesta vall, però ens atreia el seu nom i hi hem volgut començar. Se situa gairebé dalt d'una carena que mira al sud, a la solana, així el nom s'avé amb la situació abonançada: protegit del vent del nord i aterrassat davant un extens horitzó de llargues solellades...i tanmateix, sembla que la toponímia es refereix, més aviat, segons Coromines, a una bona collada, el bon coll d'una mil·lenària carrerada. Per tant, bons camins i bona situació són ara bons presagis per la travessa.

Hem deixat el cotxe en una placeta arran dels murs i dels escuts i portalades d'un casal majestuós: Casa Navarri. Sota l'església hi hem descobert un parc que just s'està acabant de fer, arrecerat, amb murs de pedra, jocs infantils d'última generació i rampes d'accés. Un bon lloc per dinar, a prop de la vella font del poble, amb abeuradors plens i tres dolls d'aigua.

D'aquí estant, el campanar de l'església té la curiositat de sorgir del mur amb finestres d'una casa habitada que passa sobre la portalada fruit de l'apilonament dels pobles emmurallats. Al costat hi ha el cementiri, en un passadís estret... Quan hi hem estat ignoràvem que Joaquim Maurin, el dirigent del POUM, era fill de Bonansa però no crec que fos enterrat en aquest cementiri. Ens ha sorprès, després, que en un poble petit i amagat, hi hagués hagut una llavor revolucionària.

A les parets, com en tots aquests pobles, destaca la combinació de la pedra morada -una mena de pissarra argilenca- amb la pedra més clara i el predomini de la teula àrab, gairebé de xocolata torrada. Segurament per això ens ve de gust de fer les postres amb la xocolata i el cafè que escalfem al fogonet. Som a punt de marxar i al poble hi ha la calma de la migdiada, només hi ha una noia, llegint un llibre al costat del plànol d'una cartellera però no alça la vista per mirar-nos -talment la Noia del tram d'en Papasseit, que té "l'esguard en el llibre i el full s'irisa en veure's cobejat". I, més avall, dos paletes que piquen pedra i que a peu dret van alçant, pedra a pedra, les parets d'un casa nova.

Carregats amb les motxilles, ara comença el viatge; sorgeix l'evocació de totes les travesses, els primers passos que costen, l'alliberament que proporciona tornar a caminar amb el bagatge que ens fa autònoms. Fem un trosset de carretera cap a ponent i de seguida fem drecera, inventant, com sempre, camins sobre el plànol; enfilant-nos per unes costes de boixos i argelagues fins un collet pedregós. El dia és net, la tramuntana d'ahir ens ha donat una transparència insòlita. Al fons hi els barrancs del riu Isàvena separant-nos radicalment del poble d'Alins, que ens queda al davant, a la mateixa altura, sobre una coma envoltada de precipicis i cingleres que baixen d'una penya esmolada: El Faro, que ho guaita tot. L'Isàvena, aquí fa una gran giragonsa i amb dificultats s'obre pas cap a l'Éssera, en comptes de barrejar-se amb la Noguera Ribagorçana. Darrera aquests paratges, estrets i plens de congostos, mirant a l'oest, s'alça l'obaga de la serra del Turbó que ara és ben nevada i, cap a mestral, l'amfiteatre de glaç i d'espadats d'Ordesa. Tombant el cap, 360 graus, ens sorprèn la descoberta dels remotíssims turons obacs del Port del Comte, amb una neu compacta. Els veurem després des de molts colls.

Ens apartem del Turbó, perquè tombem cap al nord. Damunt de Bonansa, els pendents de la carena s'omplen de rocs i de roures que encara no han brotat. Dalt la carena comencen uns rasos de pastura i boixos. Sembla una landa. Un camí traçat es desvia cap a un turó que mor en l'ermita atalaiada, minúscula, de Sant Salvador, acabada de restaurar, amb un absis rodó. Panorama precís de tota la Vall de Castanesa, mirem el plànol i resseguim els poblets especulant el seu nom: Nuals, Erverà, Ardanui, Castanesa, Les Paüls...i tot l'arc de cims des del Cerler al Vallhiverna i al Llauset amb una neu apedaçada pel sol, amb espesses crostes, llengües i congestes que s'encongeixen. Darrera aquests cims s'endevinen les puntes de neus compactes i brillants de la Maladeta, sorgeixen talment com d'una alta vall on la neu hiverna, fidel a la toponímia. I nosaltres fem uns dibuixos d'aquesta vall mentre imaginem el cercle de camins que anirem fent.

Retrobem la pista i una de les poques grans pinedes que baixa fins la vall. El sota-bosc és ple de branques i arbres tombats per les grans nevades d'enguany. Però no hi baixem, anem planejant i entrem a les ribes de l'Isàvena, aquí ben suaus, formant unes pastures tendres amb ondulacions resplendents, tancades i solitàries, esteses de nord a sud. De tant en tant una borda, línies de pollancres pelats, ramats que pasturen. A mig camí fressa de salts d'aigua ocults. Ens anem adonant de la vitalitat de la ramaderia d'aquest territori. L'electrificació dels camps és constant. Passem un filat i el camí travessa una cinquantena de vaques brunes i vedells que passem ben arran.

El sol baixa i refresca, arribem al Coll d'Espina, a 1400 metres. Hi ha una creu de terme esgrafiada en una pedra antiga que sembla una mena de menhir. Al costat hi ha una capelleta tallada en una roca amb un Sant Sebastià, gastat i blanquinós, mig tort, que ensenya mig cos nu, i que sembla haver petit els rigors de l'hivern d'aquestes altures. No ens queda cap més remei que fer encara una mala caminada, pel quitrà, carretera amunt fins a Paüls, resseguint el riu.

Les Paüls, obres, desgavell i guàrdies jurats.

Per aquesta carretereta, riu amunt, hi passa un tràfic de camions, pesat i constant. Un moviment lligat sens dubte a la febre d'or immobiliària de la vall de Benasc entorn a l'esquí de Cerler: xalets, apartaments, hotels, col·lapse de serveis i aglomeracions. Malgrat tot és un tràfic que passa de llarg. Aquí, la carretera i la vall es van estrenyent. Per la nostra riba les pastures s'acosten al riu, per l'altra, un braç de muntanya, que baixa del petit port de Paüls, es va tornant pedregós i limita la vista.
S'enfosqueix i hem d'anar pensant on dormir. Els prats lliures i solitaris han quedat enrera i a les portes del poble ensumem la dificultat de fer un bivac en condicions. Volem allunyar-nos del riu, recordem una nit de mosquits al Valira de l'Alt Urgell. I encara que no és temps de mosquits, cal pensar que Paüls procedeix de paludis, aiguamolls, i que de la Febre de l'Or no volem passar a una nit de mullena ni agafar les febres del paludisme. Per tant, entrem al poble i en comptes de voltar-hi primer passem el vell pont i busquem un lloc estratègic a la solana, rera els turons. El desgavell dels voltants es considerable. Es restauren o es construeixen xalets de gust dubtós i les deixalles i la runa de les obres s'escampen. En canvi, al costat d'una casa de pagès, contrasta una gran pila de llenya tallada i estibada amb una precisió centreuropea. Ens fiquem, als afores, dins una granja molt antiga, que té un merlet i finestres amb restes de blavet. El camí es perd dins el pati, que ara és el femer de les ovelles, ens empastifem les botes i ens enfilem marges amunt fins que trobem unes feixes
i tot de prats ascendents. Quan és fosc hem trobat un racó eixut on som invisibles, enlairats sobre les valls de l'Isàvena. Amaguem les motxilles i baixem al poble amb llanternes. És la nostra tàctica habitual. La nit és molt clara, va sortint la lluna, gairebé plena, des de llevant, no ens cal més llum, i trobem el camí que va cap a Paüls des d'Alins.

Les Paüls - ara s'ha feminitzat oficialment d'una manera estranya i en volen dir Las Paúles. Es troba en un replà estret i té el veïnat de Suils, ben arran, més enlairat. Al voltant de les cases antigues, de pedra, o de murs encalcinats de colors terrosos i teules àrabs, s'hi han alçat altres cases de pisos i hotelets que han desfigurat una mica el lloc amb façanes blanques i amb teules de pissarra. A l'entrada hi hem trobat un cartell que anuncia una mena de fira de bruixeria que s'hi celebrarà inspirant-se en alguns fets inquisicionals que van passar a les valls. Al petit casc antic, a prop de la plaça, hi ha alguns casals notables i al seu darrera, arraconat, hi ha un pedrís per on passa un rec d'aigües impetuoses que esgarrifen. Entrem a "la Taverna" però no fan sopar, és un bar dins les parets de pedra d'un vell casal, guarnides de tota mena de reproduccions en fusta de motius rurals. Anem al restaurant d'un hotel de fora que és fosc i solitari. En dues taules hi sopen uns camioners del país amb altres de balcànics. Mengen una truita amb un tomàquet al costat. Ve una dona que sorgeix, fosca, tenebrosa, i en veure'ns entaulats ens pregunta: "¿Qué quieren?" Li diem que voldríem sopar i se'n va sense respondre. Passen cinc, deu minuts, i no apareix ningú. Marxem. A l'altra banda de la carretera hi hem trobat un tercer establiment, on sí que ens atenen. La mestressa ens parla en castellà però de cop veiem que s'adreça a un client en català. Malgrat això, encara que li anem parlant en català, s'entossudeix a parlar-nos en castellà. El menú, al final, resulta caríssim per als nostres pressupostos muntanyencs i l'osobuco té uns ossos d'elefant.
Després de beure una mica de rom a la Taverna, tornem cap al campament. El nostre turó és tancat pels filats i hi corren cavalls i vaques nocturns. Un cartell que es veu a la llum de la lluna ens deixa ben clar: "Prohibido el paso a los márgenes del camino. Propiedad privada, vigilada por guardia jurado". Què hi farem, però ja hi tenim les coses, i quan les retrobem ens acomodem a l'herba flonja. La lluna ja recorre el cel, la tenim ben al damunt i la nit no és massa freda. No fem cap nosa i passem la nit al ras, com una planta més, com una bèstia més, i tot va callant i quan, de tant en tant, ens desvetllem, la lluna va fent via cap a ponent. És l'únic guardià de la nit. A l'alba, l'hem vista enfonsar-se darrera l'ombra del Turbó amb la llum a les neus que bateguen.

Cap a Castanesa, pel vell camí ramader.

Neix un altre dia net i diàfan. Al fons de la petita vall que presideixen aquests prats, hi ha una gebrada prima. Des de dalt, rera els esbarzers que separen les feixes espiem dos pagesos que han arribat a un gran cobert. Hi fan entrar les vaques d'una amb una. Quan són totes al cobert, esmorzem i prenem el que serà l'últim cafè calent perquè sentim l'esbufec atabalat del fogonet que indica la fi del gas. Sense pressa ens anem carregant les motxilles i aprofitem el moment per baixar. No cal que ens descobreixin.

A Suils, a la primera casa del poble, trobem un pagès de mitjana edat, alt i cepat. Li preguntem pel camí ramader que va cap a Nerill i s'enfila per la vall de Castanesa. Té una part de les vaques a la vella cort de dins la casa i l'altra en un cobert modern. A la porta, el seu fill s'està posant un mono blau. De cop hem retrobat l'amabilitat perquè aquest home, que parla una llengua genuïna, amb una veu clara, i un to baix, ens diu sense ànsia que per trobar el camí "heu de tornar fins la carretera, allà comença -ens assenyala una filera de pollancres que travessa la pastura-, val la pena perquè la vista és molt més guapa que per la carretera...". Ens explica que té també un petit ramat d'ovelles, i que just ahir va matar uns quants corders per als parents i els veïns. La ramaderia li va bé. També ens parla amb certa ironia de les grues que s'endevinen darrera la carena, al poble de Nerill, per on haurem de passar: "ara comencen a construir, això ara també comença a arribar aquí..." Aquest home juga amb un bastó d'avellaner que ha tret d'una gran pila, els tenen preparats per anar clavant-los als límits dels filats, així s'estalvien comprar els pals de ferro -que pesen i que s'han d'aïllar- i alhora mantenen els avellaners dels camins i donen una nova vida a l'aprofitament ancestral de la rectitud de les seves branques.

Dos vells marges de pedra seca delimiten el camí ramader i hi poden passar els ramats sense entrar als sembrats, al seu damunt la continuïtat dels arbres: noguers, pollancres, avellaners i cirerers que a aquesta altitud tot just comencen a inflar els borrons. Ben a prop un pagès gros pica amb força, refent una xaragall. S'atura un moment per saludar-nos i ens confirma el bon camí. Aquí, travessa un rierol i s'enfila molt cap a Nerill. Dalt d'un primer collet, el camí s'aixampla i les fites ens senyalen els termes. Mentre mengem pà amb formatge urgellenc contemplem la capelleta damunt una de les fites, torna a ser un Sant Sebastià, sota un ramet de farigola, que aquí treu el cap tombat del tot, vençut per les ventades de l'hivern, mig amagat en les ofrenes.

El camí va fent, estret, intacte, cap al poble de les grues. I quan hi som hi acaba, una polseguera d'un parell de camions puja cap al poble per una pista ampla. Ens fiquem dins el poble: al damunt s'hi construeixen les habituals cases de muntanya uniformes que es van estenent per bona part del Pirineu: parets de pedra, teulats de pissarra de tall industrial i precís, balcons i porticons de fusta, una aproximació global a una idea d'arquitectura local poques vegades respectada. Al costat, el poble va quedant amagat. El lloc és privilegiat: la vall de Castanesa i tot el circ de cims es contempla de dalt a baix amb una orientació solar extraordinària.
Passem enllà i el vell camí ara és una pista que s'endinsa cap al nord pel vessant de l'oest de la vall. En un revolt els camions aboquen runa muntanya avall i s'afanyen també carretera avall per fer un altre viatge.

Però d'aquí estant anem planejant pel vessant oest de la vall i tal com ens havia dit l'home de les vaques, ara que ja no es veuen les obres, es va obrint la meravella amb els pobles fent un cercle, enlairant-se fins a Castanesa, encimbellat, a l'altra banda de la vall.
A poc a poc la ruta va baixant cap a la fondalada de la Valira, resseguint les terrasses dels prats, a vegades amb marges de pedra, altres amb filats elèctrics. A mitja baixada apareix Ardanué, un llogarret amb tres cases refetes, un gran cobert nou per al bestiar i, sobretot, la capella romànica de Sant Esteve -una miniatura d'arcs llombards una mica apartada de les cases, al peu del camí. Hi ha roba estesa i un parell de tot terrenys per al bestiar. Però no hi hem trobat el corriol que ens marcava el plànol i hem hagut de baixar pel dret terrasses avall, saltant marges i travessant ramats de vaques que ens guaitaven. Passant aquest prats, brillants, que s'encavalquen els uns als altres, lleugerament tombats, en una successió de giragonses, la percepció de l'aprofitament de les terres és evident. Aquí, com a tota la vall, només queden erms alguns barrancs i passos pedregosos, i els boscos creixen en fondals aïllats o a les altures i a les obagues que s'estimben. Són senyals d'una explotació continuada i plenament viva. Els coberts, la maquinària nova de trinca, les bateries solars dels filats, els abeuradors...tot plegat tan nou, coexisteix dins la vella tradició ramadera extensiva.
En un barranc s'acaben els prats i ens enfilem per una penya solitària plena de roures i tancada per filats de punxes perquè el bestiar no s'hi perdi. Al sotabosc trobem estepa d'alta muntanya. Fem una baixada forta i pedregosa agafant-nos a les branques pelades dels roures joves. Quan som al fons de la clotada, retrobem el camí. De sobte, un escurçó ens passa fregant les cames, s'atura i s'amaga en uns rocs. I arribem a les ribes estretes de la Valira de Castanesa on hi ha una petita pista asfaltada que s'endinsa vall endins. Enclotats, no es veuen els cims nevats ni els pobles i pensem en les nits serenes d'hivern quan cau damunt aquesta fondària el fred del muntanyam.

Fins i tot aquí continua l'aprofitament dels camps, trobem una vella borda que continua en servei enmig d'un gran prat tancat per filferrades punxents per a les ovelles. Tot es va estrenyent, una canalització de maons, estroncada, i una altra nova amb grans canonades d'una mena de goma negra corren pels costats arran de les tarteres i del fons dels roquissars. Al final hi ha quatre cases grans, La Ribera, que era un antic molí, amb una esglesiola amb campanar d'espadanya i un cementiri petit, també amb un ramadet de vaques i cavalls. Quatre pollancres s'alcen drets buscant la llum.

Contemplant el veïnat, ens acostem a dinar al riu. Baixa impetuós, netíssim, glacial. Aquí hem rentat l'enciam i hem fet una amanida delicada, com si fóssim a casa, i hem refrescat la bóta a l'aigua i sentit les aigües i l'estranya memòria que evoquen, feta d'erosions i de constància i de soledats. Tot com cal. I encara hem pogut fer una becaina i també descobrir uns estranys crustacis que sobreviuen en aquesta alta vall: eren diminuts animalons, com petitíssimes gambes, que s'enganxaven granets de sorra - de mica, de pissarra- al voltant del cos formant un cilindre que els protegeix dels enemics als quals segurament no els ve de gust aquella mena d'entrepà de pa sec en què es transformen. Hem esmicolat alguns d'aquests tubs amb les ungles i hem deixat marxar la bestiola a l'aigua a fabricar-se un nou sac de vivac.
Hem traspassat el riu pel pont de
pedra. A la casa més gran de Ribera hi dinaven. Algú s'hi estava. Hi havia dos cotxes vells, amb senyals d'Eivissa i de Barcelona. Que bé: el vell camí ramader retrobat, pont enllà, estret, immemorial, fet dins l'esmicolament d'unes pissarres trencadisses, giravoltant a dreta i esquerra, enfilant-se costa amunt, dels 1100 fondos metres del riu fins als 1500 de Castanesa, sempre amagat, al capdamunt del vessant est de la vall. Damunt els nostres caps, en una estreta visió, com si miréssim des del fons d'un pou, les congestes de neu dels cims semblen inexpugnables.
La tarda és tèbia, el sol fort i el tenim a les espatlles sobre les motxilles, sobre la digestió i, de seguida, trobem un replanet del camí. Algú ha posat un tauló rectangular en un graó del marge del sender, fent un cul de cadira. I ha triat el punt que presideix la panoràmica de la clotada, verdíssima, amb el veïnat. A l'ombra dels boixos, estirats dins aquest pas estret fem migdiada com dos rodamons o dos lladres que tallen el camí.
Després hi tornem, lentament l'ascens és gairebé plàcid. Fora d'alguna aturada, pujant amb continuïtat, es dóna la contemplació precisa del terra. Els nostres passos ferms perceben el tacte d'una textura cruixent. Ens fixem en aquestes pissarres fràgils que s'estratifiquen com fulles de navalles abandonades. Continua sent aquella pissarra d'arenisques, vermellosa, barrejada amb lloses gruixudes, massa pesades per fer bons teulats, amb textures de pedra d'esmolar. En aquesta ruta han desaparegut momentàniament les pastures, tot és massa dret i pedregós, però s'hi formen timonedes i boixos resistents. L'estretor del pas de tant en tant s'obre i apareixen petits colls a les codines pelades. En aquests rasos migrats -ens n'adonem perquè hem trobat una nou al terra- sovintegen velles nogueres -ara abandonades- que ens anuncien la proximitat del poble que continua invisible. Hi ha una cruïlla de camins, amb uns petits rètols de fusta: l'un segueix cap dalt al poble; l'altre se'n va cap a l'est, planejant i baixant a poc a poc sota la carena fins Ardanui. Poc després la pujada forta s'acaba i tornen els prats, esgraonats, tancats per la densitat d'avellaners i nogueres. Però de castanyers ni un. Què se n'ha fet dels castanyers de Castanesa?
Quan s'acaben els arbres apareix la punta d'un campanar, d'una casa, d'un altre campanar, de tot el poble de Castanesa que es va configurant, estès costes amunt des de la carretera on s'acaba el camí.

Les mosses de Castanesa.

Hi ha una jota de la vall que és una mica bèstia amb les noies d'aquest poble, fa així:

A l'arribar a Castanesa
informa't-hi al campanal
que allí ja t'indicaran
per tal d'anar amont o avall

Les dones de Castanesa
en havent dinat se'n van
a cosir devall de l'ormo
i allí s'estan criticant.

Les mosses de Castanesa
les de la Vila d'Avall
s'han comprat una tafarra
per portar els mossos a cavall.

Les mosses de Castanesa
quan baixen a Vilaller
es fan petar les ferraüdes
al cafè de Fideuer.

Les mosses de Castanesa
s'han comprat una romana
per a pesar-s'hi les popes
una vegada a la setmana.

Les mosses de Castanesa
Quan baixen de Baciver
Se diuen la una a l'altra:
-Tu fas panxa i jo braguer

Les mosses de Castanesa
Quan baixen de Baciver
tenen la panxa arrugada
com el manxo del ferrer.

Les mosses de Castanesa
Quan baixen de Baciver
Si diuen la una a l'altra:
-Jo prenyada i tu també...

I nosaltres, efectivament, havíem arribat a Castanesa. Aquest estiu havíem sentit la cançó a Canalda, al Solsonès, i quan pensàvem en fer una nova travessa, remenant mapes, vam trobar casualment Castanesa. D'aquí va venir l'excursió. I ara hi havíem arribat. Les mosses no hi eren, però la Vila d'Avall i el campanar sí. Com que hi vam arribar tan cansats el primer que vam fer va ser anar a l'hostal de la carretera, la primera casa del poble, i demanar una ampolla d'aigua de litre. No era del Turbó, era aquella aigua de Veri -que és de Benasc, ben a prop d'aquí- que la televisió ha fet força popular.

A la barra de l'hostal hi trobem uns quants homes, joves i madurs, ramaders que van amb roba de treball. La llar crema. No ens havíem adonat, amb l'escalfor de la caminada, que la tarda ja fresquejava. Ens pregunten d'on venim i queden una mica sorpresos, s'estranyen perquè poca gent fa rutes a peu tan llargues per la vall, més aviat les fan cap a la Maladeta.
Un home, que és el més obert i lidera la conversa, se'ns acosta i ens diu que acaben de marxar un parell que anaven amb un quad -aquesta mena de monstre sorollós- que han fet la mateixa ruta. Sort que no els hem trobat, pensem. Li diem que a peu es veuen més bé les coses. L'home, que és pràctic, ens replica, sempre molt amable:
-Sí, però ells poden veure més coses, perquè si veuen una cosa lluny que els interessa de seguida hi són.
Li hem preguntat també sobre l'Aneto, que no sabem veure, i llavors l'home se'ns enduu a fora, a la terrassa i ens indica un turó molt llunyà al sud, més o menys cap a la capella de Sant Salvador, on havíem parat ahir.
-Des d'allí és dels pocs llocs de la vall que es veu l'Aneto.
Aquest Aneto, doncs, es va envoltant d'una certa ocultació intrigant. Mentre, ens va mostrant llocs de les muntanyes, s'atura i ens assenyala un voltor:
-Aquestes bèsties ara van mortes de fam.
Es queixa de les normatives que priven de deixar bestiar mort a muntanya i que alhora deixen sense carronya els rapinyaires. Nosaltres que sabem força de què va perquè en Llorenç es de família de pastors li donem la raó, també pensem que és absurda a muntanya una reglamentació sanitària tan estricta i que al capdavall posa més dificultats als ramaders.
-Però amb les ovelles és fàcil, li tallen una orella i ningú sap de qui és. Sobtadament, la conversa agafa un caire inesperat i ja hem begut oli:
-Això són els ecologistes. En tenim un ací que és terrible. Potser ho sou valtros... -li mig confirmem- Però aquest no vol deixar fer res. No vol que facin les pistes.

De seguida hem recordat la polèmica de la Vall Fosca o de la Vall d'Àneu; aquí volen ampliar les pistes d'esquí de Cerler i anar cap a l'alta vall de Vallhiverna que és a tocar del Parc Natural de la Maladeta-Posets. Amb això s'accediria des de Castanesa i es posaria fi a l'equilibri ramader i turístic actual. I s'obriria pas a l'allau d'apartaments i xalets de temporada.
-Tot el poble ho vol, però ell és l'únic que no vol firmar. S'ha inventat una societat de veïns i parla en nom de tots...
La conversa s'allarga, li exposem els nostres dubtes i l'home es manté correcte amb nosaltres però encara afegeix:
-Ja li vai dir que vigilés perquè pot ser que algú li doni una sorpresa.
Fa aire a la terrassa. Ens fa entrar i tornem a seure.
-Què hi farem però ací la gent no vol treballar- sentencia.
Entren i surten personatges del poble. L'home se'n va, ens desitja bona excursió. Llavors ha arribat una dona que ve de Vielha, de l'Hospital. Es plany perquè hi té un fill que entenem que l'ha envestit un bou i li ha esmicolat els ossos del genoll. És mitja tarda i aquesta gent que sembla que "no vol" treballar va passant pel bar. Les mosses de Castanesa continuen invisibles, com l'Aneto.
Sortim i entrem al poble. Al costat de l'Hostal, un escamot d'ovelles pastura al pati d'una casa. Pels prats jeuen vaques i gossos d'atura. La primera església pertany a la vila d'avall -que són set o vuit cases a la carretera. És punxeguda de campanar i de cimborri, amb teules pissarroses, al contrari que les teules antigues de la resta del poble que fins ara eren d'argila i que ara comencen a combinar amb la pissarra. La porta és a terra i passem per sobre. Dins estan acabant la restauració i ara no hi ha res més que parets de pedra i un terra de sorra que s'està excavant. A les parets s'hi endevinen velles, remotes, restes de pintura mural. Hi ha dues piques baptismals de pedra picada, i res més: ni altar, ni sants, ni bancs ni capellà. És clar que aquí no podem preguntar per les mosses.

Dins la petita Vila de Dalt, els carrers són drets, esglaonats i porxats. La seva església és més xica i el peu del campanar acaba amb una porxada que el suporta. Les cases semblen intactes, ben restaurades -com de fet hem pogut veure a bona part de la vall. Passejant per aquí hem tornat a veure l'home de l'Hostal que ara pujava en un Audi llarg i sumptuós i ens deia adéu amb la mà. I la gent del poble que, de fet, just a aquella hora de la tarda no semblaven treballar gaire tot i que no hi havia cap terra erma, els camps eren ben guardats, les pastures plenes, els remolcs a punt per carregar bestiar, la maquinària ben nova i lluent. Però, estranyament, "no volen treballar". Em ressonava al cap aquesta idea.

Llegeixo que a aquestes valls hi ha certa propietat col·lectiva de la terra. Les terres comunals medievals es van preservar i a l'Amortització de Mendizával les terres feudals no vam ser adquirides per la burgesia sinó per societats de veïns. El clima humit i aquesta tinença de la terra sens dubte fan que l'aprofitament fins als nostres dies continuï sent profund malgrat l'emigració. Alhora un turisme familiar i tranquil complementa l'economia. Tot i això els cants de sirena de l'especulació ja toquen a la porta.

Cap Ardanui, sense foc i entre les bèsties.

Havent begut i voltat pel poble, ens cal anar baixant cap a Ardanui per passar-hi la nit. És mitja tarda i el dia és llarg. Refem el camí fins la cruïlla que havíem passat i continuem sempre a mig pendent per una sender excursionista que ara està marcat per fer rutes de cavalls. El camí, però, es va esborrant al peu dels prats. Força lluny, al final de les pastures hi veiem dues cases de fusta noves, molt petites, amb un petit porxo i dos cavalls. Hi veiem el que ens semblen dos joves potser neorurals. Els saludem amb la mà i ens criden repetidament. No entenem res. Al final ens arriba una veu, quan ja hem reprès la marxa: Donde váis? Ens tombem i al cap d'una e
stona cridem. "A Ardanui!!" i una veu decidida ens retorna: "Vais bien!".
I tanmateix no acabem de veure marques del camí, però són tan lluny i tan amunt que ens fa mandra acostar-nos-hi. Tirem avall al costat de marjades que separen cada prat. Però aquí, per primer cop, sí que trobem un seguit de camps erms envaïts per argelagues i esbarzers. Ja no veiem les cases i pensem si no hauria estat millor pujar-hi i parlar amb aquella gent en comptes d'emboscar-nos. Potser hi havia les mosses de Castanesa amb aquells nois i, en canvi, nosaltres ens anem obrint pas a cops de bastó recordant certs mals moments i esgarrinxades d'altres travesses, anant camps a través.

Quan s'acaben els erms tornen les pastures acurades i un esbós de camí. Aquí ens apareixen de tant en tant, molt escampats, uns roures i unes nogueres fantàstics, encara sense fulles, solitaris en els seus reductes. Són roures amb uns troncs fosquíssims, més que centenaris, rebregats i tortuosos. Apartats de tot creixen amb una privacitat robusta. Som lluny dels dos pobles, en una costa amagada. Veiem bons llocs per dormir. Fins i tot per fer un foc furtiu, envoltat de pedres. Les grans nevades d'aquest hivern han deixat branques per tot i bona llenya. Tot i així, tenim curiositat per veure el poble i anem continuant. El camí travessa una tartera que cau al barranc del riu. Les nevades l'han esllavissat encara més damunt el pas i hem de passar un punt un pèl delicat. Cau un torrent amb força i després ja arribem a unes pastures extenses que indiquen la proximitat de la població. Aquí potser hi ha els prats més amples que hem vist, fent un mosaic barrat per arbredes considerables que es comunica sense cap filat fins dalt de tot, al poble. Amaguem les motxilles en unes mates disposats a pujar-hi. Al costat d'unes grans menjadores metàl·liques, flamants, hi pasturen desenes de cavalls. Per tot hi ha grans ramats de vaques. Només a les portes del poble, que de fet és un veïnat de set o vuit cases, hi ha un gran filat elèctric que atura el bestiar. La primera construcció ens ha semblat un vell molí mig enfonsat sota un casal medieval de pedres gruixudes. Al costat una casa amb un petit ramat d'ovelles tancat al pati. Hi ha llum i ens observa una dona. Dins el poble surt un gos d'atura esverat, coix, que ens borda molt tossut. A l'altra banda del poble hi ha un cobert nou amb un gran ramat de vaques i gossos que volen afegir-se a la tossuderia de l'altre, de manera que hem trencat la calma del vespre i preferim marxar. Quan passem davant la casa de les ovelles veiem que el pastor i la seva dona ens miren des de la finestra tancada. No gosem dir res i anem marxant com qui passeja abans de sopar. Però, és clar, se'ns passa pel cap què deuen pensar els qui ens guaiten. Quin coi de passeig fem, d'on hem sortit i on anem, fent-se de nit, sense un cotxe a prop, sense motxilles, aventurant-nos cap als prats, sense ser convidats de cap dels escassos veïns? Així hem anat cap als prats i hem buscat un racó ben amagat. Impossible fer foc, el podrien ensumar els del poble i, amb raó, ens enviarien la guàrdia civil.

Desaconsellable muntar la tenda. Tornar enrera, impossible, és de nit i hauríem de travessar la tartera temeràriament. Per tant, ens acomodem damunt la tenda estesa -com la nit d'ahir- i fem un sopar fred. Ens fiquem dins els sacs amb roba d'hivern i guants. I tanmateix durant la nit ens ha sobrat la roba. Al neguit pels veïns, que s'ha anat esvaint amb el pas de les hores, l'ha succeït la cridadissa a mitja nit d'una expedició de gossos baixada del poble que sembla que ha fracassat la recerca i, més tard, la fosca percussió del trot d'uns cavalls que s'empaitaven a prop del nostre amagatall. Després, nit endins, rera les branques, la lluna ha anat fent la seva excursió diària i la calma de les esquelles i el cant nocturn d'alguna au desvetllada ens ha anat endormiscant dins la nit glacial mentre picàvem bocins de xocolata i de formatge en un aperitiu oníric.

Tornant a Bonansa pel prat dels pregadors.

El dia s'ha llevat un altre cop serè, però ens trobàvem a l'obaga i ens hem afanyat a fer un primer esmorzar d'urgència. El camp era tan gebrat com les motxilles i com el cèrcol de baf brillant que s'havia arrapat al voltant de l'obertura dels caps dels nostres sacs. Volíem beure aigua però dins la cantimplora alguna cosa dringava com el vidre. Ens hem vestit, hem plegat els sacs i amb guants i tapats de coll hem pujat cap al poble, on ja tocava el sol. Hi hem vist el ramat, però la finestra era ben tancada i hi dormien ben despreocupats pels apareguts d'ahir al vespre. Des d'allà ens hem acostat a la carretera empaitats pels gossos de la nit, petits i malgirbats, que ara insistien amb la seva cridadissa de milhomes.

Carretera avall ens anem desprenent de la roba d'hivern. Erverà i Benifons són a mitja vall, encara no toquen la ribera, però baixant els veiem a sota, una mica enclotats. La carretera fa llargs revolts. No hi passa ningú i només quan som a les portes dels dos pobles, que són molt a prop, gairebé com dos barris, ens avança un camió de bestiar i un tot terreny amb un home que ens saluda perquè ens havia vist a l'hostal de Castanesa.
Al costat de la primera casa hi ha un pastor amb els seus gossos. Li preguntem si hi ha algun bar però ens diu que no i continuem fins a Noals amb la il·lusió de prendre una cosa calenta. Aquí la carretera està en construcció. De fet, fins fa poc era un camí de carro. Calia anar a Noals havent baixat al fons de la ribera a Les Llagunes, però ara estan fent l'accés directe amb Noals. Hi ha màquines que reposen. Tot està aturat però la polseguera i l'acabament de la pista sembla indicar que només falta que arribin les enquitranadores. Tot i que volem deixar la pista, i fer drecera, no trobem manera d'entrar als prats. Aquí hi ha granges escampades; unes, noves, amb coberts metàl·lics; altres, velles cases centenàries; algunes aprofitant bordes i molins. Vaques, cavalls, ovelles. La pastura ja ocupa tota la panoràmica que contemplem a est i oest, muntanya amunt.

Entrant a Noals, venint de dalt, sorprèn una casa fortificada, la primera, i , sens dubte, la de l'antic senyor feudal. Sota la casa un home vell ens espera amb un bastó d'avellaner. Té uns ulls blaus, estrets, cansats. Té una veu tan fluixa que sembla que s'hagi de trencar i no ens sent gaire, però es fa entendre. I ens diu que tampoc no hi ha cap bar. Quan li diem si hi ha algun camí per anar a peu a Bonansa, de seguida ens assenyala una franja al mig del bosc molt pelada i pedregosa que puja des del riu fins la carena. "És el camí ramader, abans sempre hi anàvem, per allí".

Sortint del poble trobem un llarg abeurador i una font, bons per tornar a esmorzar. Passa el cotxe amb el veí de Castanesa i ens torna a saludar. Davant, uns paletes restauren una vella casa de pisos. També ens confirmen, en català, que no hi ha cap bar. No sé perquè havíem dubtat del bon home que ens havia indicat el bon camí. Massa desconfiem sovint dins la incertesa.

Noals és una cruïlla important a la vall: cap al nord va a Castanesa, cap al sud al Pont de Suert i cap a ponent s'endinsa a l'alta Vall de l'Isàvena, Les Paüls amunt, i passa un coll fins a la vall de Benasc. Així, ara iniciàvem la tornada, perquè ens havíem emplaçat de dret cap a Bonansa que era al sud, darrera la carena. La ribera del Valira continua més avall, però nosaltres ara faríem la vella carrerada pel dret, com sempre havien fet els pastors transhumants.

Sota el pont, s'amaga el començament del vell camí, un altre cop la línia sinuosa dels dos marges de pedra seca tancant els prats, que es va difuminant quan la ruta s'enfila, dreta, dos cent metres amunt per una ziga-zaga de codines desgastades pel pas dels ramats. L'ascens demana un parell de parades breus, el sol crema, i a cada aturada la vall guanya perspectiva. Dalt la carena, damunt uns rasos, quedem de ple al capdamunt del darrer mirador de les terres que hem conegut. Després hi ha uns replans que s'allunyen del barranc i la visió del fons de la vall ja es va extingint. Al davant una nova carena boscosa amb un coll ens indica la continuació de la carrerada. És el coll suau que passa cap a Bonança, potser la bona collada de la toponímia. Cap a ponent s'alça, dalt de tot d'un serrat, l'ermita de Sant Salvador que ja havíem assolit el primer dia. Els ramats tornen. En un prat hi ha una llarguíssima línia recta que separa amb precisió l'estat de dues herbes: les que ja han mastegat les vaques, arranada i esgrogueïda, i les que encara no han tocat, verda i vigorosa, perquè el filat les separa. Més enllà al fons del camp ens sembla que veiem tres figures humanes separades les unes de les altres. Una va guarnida amb una gran túnica negra, en acostar-nos-hi fa l'efecte de ser una dona musulmana que treballa al prat o resa, ajupida. A les altres dues, absortes en una estranya meditació, ens ha semblat que el vent els feia voleiar les capes negres. I llavors ens hem anat adonat que eren espantalls, envoltats d'un filat especial. En Llorenç ha deduït que no són espantaocells sinó que hi són per foragitar els porcs fers que malmeten la gleba tendra. Espantaporcs.

El camí mor en una carretera estreta, pagesa, que també s'acaba al llogarret de Bibils, que veiem des dels afores, i que ve de Bonansa. L'anem seguint, puja molt poc, sempre entre pastures. En un turó, sobre el coll, un tractor va arrencant argelagues fent la rompuda de més pasturatges per una ramaderia plena de vitalitat. Es baixa un quilòmetre i ens acostem al poble. Encara, abans, un tractor que porta un noi carregant bales. Les granges modernes dels afores del poble. I la primera casa, des d'aquesta banda, amb un gran corral d'ovelles. Quan passem el carrer estret, mentre carreguem el cotxe, el pastor engega unes dues-centes ovelles mentre la seva dona tanca la cor. Passen pels carrers fregant els murs de pedra i pugen cap a les rouredes on vam comen
çar la travessa. Unes nenes les empaiten amb un bastó. Contemplem la viva ramaderia d'aquestes valls que fins l'últim moment del viatge ens acompanya.

És Dijous Sant i recordo que abans només es treballava al matí. I aquest matí els paletes continuen picant pedra, com el primer dia, i la casa ha pujat una mica més. La feina artesana de les seves mans, amb el seu ritme obstinat i parsimoniós, ara és el rellotge que tanca el cercle geogràfic de la nostra travessa.


Jordi Pagès Anson, maig del 2006
















































































A peu per
la Vall de Castanesa




































Jordi Pagès Anson, maig del 2006

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer