A Moura

els somnis, no coneixen l'agotament,
el seu descans es la nostra rutina de cada dia.
quan es sommia desapareixen, lleis i ordres
i quedem esclaus de desitjos e il.lusions.
potser...
Avet

Retrobem el tema de la vetlla, de les matinades en blanc... Un blanc de fulgor ("seré nàufrag del nacre"), una serenor mística, que a mi em ressona als grans místics del Segle d'Or, desprovistos de la tensió una mica neuròtica que sovint hi trobo, per exemple, en un Sant Joan de la Creu. Versos d'impecable factura, il·luminacions pausades i efectes de gran bellesa "Carregats de subtilesa mística".
I una porta que es lliura a l'estimat, ("I permetré que els teus dits m'estimin."), per reconèixer que en la matèria cosida a l'insomni apareix la il·lusió del somni, la fe en la seva qualitat translúcida però tangible:

"On descansen els teus somnis,
Que han lligat a ells la meva ànima?".

Quan el somni descansa, el son ens apaivaga, a menys que es trenqui, el son, i recuperem aleshores la llum o la foscor del dia o de la nit, i és en la reminiscència sempre ambígua del somni que s'evapora on creiem endevinar un futur que truca tímidament, quasi furtivament, a la nostra porta.

Una abraçada,
franz