A mí la legión!

Caminava com un zombi pels carrers secs d'una Nassiriya que començava a matinar. Encara no havia sortit el sol. Por, no en tenia... el pitjor quedava enrere, i les il·lusions també. Unes l·lusions que portaren Isabela Madonado a creuar l'Atlàntic. No tant per buscar un futur millor, que també, sinó per exercir la vocació militar que a les dones argentines els hi ha estat vetada.
I tot i que a les matinades del sud de l'Iraq fa fred, Isabela no el sentia. Tot i tenir pell de gallina, tot i anar només vestida amb les botes reglamentàries i la camisa de camuflatge àrid, no tenia fred. Tampoc portava pantalons, ni roba interior. Al cap li bullien masses pensaments contradictoris com per queixar-se'n.
El Espíritu de Sufrimiento y Dureza: no se quejará de fatiga, ni de dolor, ni de hambre, ni de sed ni de sueño. Hará todos los trabajos: cavará, arrastrará cañones, carros, estará destacado, hará convoyes, trabajará en lo que le manden.
Tant aviat tenia el cap al dia de la jura... com a l'emboscada... com al magatzem on havia passat tota la nit.
Havia superat les proves per entrar a la legió, ara que deixaven entrar llatinoamericans. Havia passat el "pasillo de fuego", les llargues marxes, el masclisme... i finalment havia aconseguit el desitjat chapiri: la gorra legionària. Havia superat la por dels primers dies a l'Iraq tant bé com havia superat l'eufòria quan comunicaren al seu terç que sortia en missió humanitària.
Però no l'havien entrenada pel caos, ni al seu escamot que en una errada logística es replegà cap a l'hospital per portar al capità Betanzos ferit. Eren passerells, més que ella, els del BMR. Ningú se'n recordà durant 20 fotuts minuts. 20 minuts en que es trobà sola, en mig del barri més perillós de la ciutat. El suficients perquè l'agaféssin presonera, no els rebels sinó els mafiosos de Nassiriyya.
El Espíritu de Compañerismo: con el sagrado juramento de no abandonar jamás a un hombre en el campo hasta perecer todos..
I quan el cap dels quinquis la veiè, Isabela s'esglaià. S'espantà veient ulls lascius, però freds i cruels, de l'home a qui l'havien portada com a trofeu. Després dels dos primers mastegots, quan cinc homenots li arrancaren el trajol, quan li lligaren les mans a una tauleta, deixant-la ageguda boca abaix, no li quedà cap dubte del que li esperava.
L'anaven a violar.
El cor se li parà quan el cap dels fascinerosos, un cop li tragué les calces, li separà les natges i li escupí a l'anus per lubricar-lo. Això sí que no ho esperava. Fou sec i ràpid, i molt dolorós. Primer físicament, però després moralment. Tant que, quan un altre home, panxut i bigotut es posà davant d'ella i feu el gest de portar-se les mans al botó del pantaló, Isabela, sense pensar-s'ho, obrí la boca i tancà els ulls, instintivament, amb eficàcia militar.
El Espíritu del Legionario: es único y sin igual, es de ciega y feroz acometividad, de buscar siempre acortar la distancia con el enemigo y llegar a la bayoneta.
En aquestes situacions el temps no compta, tot són instants i tot es fa etern.
Com tampoc es podia medir la distància entre on la van deixar i el quarter del destacament espanyol. Què importava! Tampoc l'importà com van resoldre la situació les autoritats. Ella havia estat un missatge pel general de la Brigada per part dels empresaris d'activitats "irregulars" de la ciutat : No us fiqueu allà on no toca. Si voleu seguretat i informació dels terroristes, feu la vista grossa...
Li oferiren l'ascens a caporal i al cap de tres anys a sergent, i 4 mesos de permís, assistència psicològica i el que volgués. I sobretot li demanaren silenci. Aviat hi hauria eleccions i una legionària violada no era la millor manera de contrarrestar les multitudinàries manifestacions del No a la guerra.
Però Isabela no pensava en això quan caminava pels carrers secs d'una Nassiriya que començava a matinar. Tampoc pensava en que les seves ferides de guerra no eren com per ensenyar-les orgullosament a la cantina del quarter.
El Espíritu de la Muerte: morir en el combate es el mayor honor
Però tant li fotia... Ara per ara, el seu esperit el valor militar s'havia anat esvaint arrossegat per una onada de plaer. L'orgasme que havia experimentat encara l'havia deixat més trasbalsada.
Per la vergonya d'haver-se corregut davant d'aquells homenots.
Per la descoberta d'una sexualitat amagada que mai s'havia arribat a imaginar.


NOTA: Aquest relat no pretén ser una apologia de la violació, o de la violència de gènere sinó un humil conte eròtic amb rerefons pacifista