A l'Índia

La meva àvia, que Déu la tingui al cel, mai no va sortir del seu poble. Els meus pares, als anys setanta, van fer un viatge a Mallorca. Tota la família ho va viure com un esdeveniment extraordinari. De la meva ciutat al poble de la meva àvia el tren trigava una hora i tres quarts. Quan vaig anar a Roma amb l'escolania tota l'escala va passar per casa per acomiadar-se.

Qui ara no viatja és un ningú. Anar a Mallorca és com anar al poble del costat. Aquell tren, que abans trigava més d'una hora per fer menys de setanta kilòmetres, ara se'ls ventila amb una hora justa. Per menys de vint euros és possible un vol a Roma d'anada i tornada.

Passat el mes d'agost, el primer que em pregunten és on he estat. No importa res més que això. On he estat. Sembla que durant l'agost no pugui estar enlloc més que a casa meva, tocant-me la fava. He hagut de fer un viatge, el viatge de les vacances de l'agost. Dient la veritat, que és dir que m'he quedat a casa, la gent s'arrenca amb uns consells pseudo-psicològics insuportables.

Vaig trobar la resposta.

-On has estat aquest agost?
-A l'Índia.
-A l'Índia?
-Sí, el meu germà viu allà, prop de Calcuta. Cada agost el visito.

Sembla mentida però funciona. Tres anys donant aquesta resposta i ningú mai no m'ha preguntat res més, ni quin és el nom de la ciutat del meu germà, ni què hi està fent a la Índia, ni res de tot el que jo preguntaria per interès i curiositat.

La gent pregunta però li importa una merda la resposta.