A l'hora de la migdiada

Un relat de: toninidel
AL’HORA DE LA MIGDIADA.
M’agrada fer la migdiada. Aquí mateix, on estic assegut ara. De fet és on la faig cada dia. Estava tot sol, és clar. Ja m'hi estic acostumant a això d’estar sempre sol. A cops estic millor sol que no pas amb algú “fent-me companyia”. Vaig fer una pausa... gairebé de biaix se m’escapà la vista cap a la Berta. Ella em correspongué fent descansar la seva mà carinyosament sobre la meva espatlla. Sentí el calor del seu consol. Els meus fills... avui els tinc tots aquí. Han acudit plegats, ansiosos de conèixer de primera mà el que va passar aquell dia. Això és cosa que no es dóna tan sovint, és ben cert. El dia era assolellat i feia calor, molta calor. I enganxosa com la d’avui. M’estava endormiscant, tot i la fressa que feien els obrers, al carrer del costat, rebentant voreres, aixecant l'asfalt de la calçada, i obrint rases per posar canonades, crec que pel clavegueram o jo que sé, tot el carrer de potes en l'aire i unes quantes màquines fotudament sorolloses...
—Vés al gra, papa —s’impacienta l'Albert, el fill gran.
—Deixi'l, home, que ho expliqui a la seva manera —em defensa la Berta. Aquesta és la petita de les noies.
—A mi el que m’intriga —s'interposa en Robert— és d’on vas treure allò que els vares dir als de la tele : que et semblava un « quadre d'en Miró”.
En Robert és el noi petit. La Josberta, l'altra filla, sol ser la més callada. Poques vegades participa als debats. Fidel al seu costum, va estar-se de dir el que pensava.
—Però deixeu-lo que ho expliqui com vulgui —insisteix la Berta. La Berta... gairebé sempre em fa costat..., però no te'n pots fiar. Sembla, doncs, que tinc llicència per a continuar com a mi m'agrada, donant tots els detalls i pinzellades descriptives que il·lustrin el relat dels fets.
1
2
—Ja feia una estona que anava fent cabotades, cada vegada més llargues. Entre cop de cap i cop de cap m’arribava una remor, impertinent i constant que s’esmunyia per a tot arreu, fins als racons més amagats, maltractant despietadament el silenci tan propi de la sonoritat d’aquest carrer, que provenia d’un motor que els obrers tenien al carrer del costat engegat tot el dia. En aquell moment era l’únic soroll que m’arribava. Era un generador i el necessitaven, és clar: m’hi havia de conformar. Vaig quedar ben adormit. De sobte l’estridència d'un mòbil em va fer despertar esverat. Venia d’aquí, del carrer, davant de casa, just aquí —els senyalo la porta del pati que tinc davant als meus fills, que de moment m’escolten interessats. Tots, tret de L'Albert, miren cap a la porta. L’Albert, molt ell, que no s'amaga la impaciència i la poca predisposició a la meva manera d'explicar entretinguda, no ha ni girat la vista.
Continuo. No puc evitar que se m'escapi una mica el somriure. Tant se val. Quan feia que no els tenia tots junts?, i avui, ja veus tu, tots a casa...malgrat que l’Albert es mostri displicent. Els fills són tots diferents i cadascú és com és i això ho trobo bé; té la seva gràcia per a mi.
Una estranya coincidència amb la trucada del mòbil: es varen aturar tots els sorolls del carrer. El que va contestar el mòbil parlava en àrab i estava palplantat ben bé a tocar de la porta. Ho dic, els vaig comentar, perquè se sentia com si fos a dins de casa mateix. —Devia tenir “els mans lliures” activat —va asseverar en un to displicent L’Albert— és igual papa això —de nou la seva impaciència.
Bé doncs, els crits provinents de l’altre costat del mòbil eren estremidors. També en àrab, em va semblar. El to d’aquella veu em va treure la son de cop. Vaig sentir perfectament el que li deia aquell de l'altre costat. Ès cert que no vaig entendre gaire res. No calia. El que havia trucat s'estava desbotant de mala manera amb aquell d'aquí fora. Mare meva quina escridassada li estava fotent. La veu del de fora al carrer, just davant de la porta de casa amb prou feines, intentava replicar, víctima d’un sentiment d’humiliació pervers, amb una
3
veu tan desanimada, que em va fer pena. Entenc que li suplicava i, insistentment, li demanava perdó. Els crits violents, insults i retrets de l’altre, foren cada cop més amenaçadors. Aquella veu em va fer eriçar els quatre pels del clatell. El de la porta no es devia haver mogut ni un pèl del seu lloc — i senyalo de nou la porta— Era un reguitzell de reprovacions i malediccions, que semblava que no acabarien mai. Cada cop més emprenyat. Les amenaces cada vegada més virulentes. Se'm va ben perdre la son que em quedava, us ho asseguro.
—Però, no entenies res, ni una paraula? — en Robert, com que sap una mica d'àrab, li sembla que encara que sigui poc, tothom l'hauria d'entendre.
—No —li contesto— No sé, però no et pensis que fes falta entendre-ho, es comprenia del tot que l'estava amenaçant i que les amenaces baixaven carregades de molta mala llet. Se'm tornen a posar els pèls de punta, només de pensar-hi. Tot el que vaig sentir després d’aquell exaltat discurs va ser la veu, suplicant, quasi plorant, d'aquell desgraciat. Just aleshores em va semblar reconèixer la seva veu. Un veí, precisament, un xicot de color negre que molt sovint passava pel carrer, amb una bossa penjada en bandolera i els cascos posats. Sempre callat i seriós, amb prou feines et saludava i, l'única vegada que l'havia vist somriure va ser el dia que es va casar. Anava ben mudat amb un vestit clar i sabates de xarol blanques i llampants. Sortien de l'ajuntament de bracet, la núvia i ell, amb una colla de convidats, no gaires, feliços i riallers. Es varen posar a les escales per fer-se una foto. Ara, però, ja tornava a viure tot sol; ja feia un temps que s'havien separat amb aquella minyona. Poc més d'un any varen durar.
L’últim bram que en va arribar des de l’altre costat d’aquell mòbil, em va deixar sense alè. A les hores és va fer el silenci. Tot va quedar suspès, era com un presagi, no se sentia ni el més mínim soroll. Havien parat inclús les màquines del carrer. Una quietud amenaçadorament intrigant, us ho dic de debò. Com si la vida al mon hagués quedat momentàniament suspesa. El petit i encongit, gemec d’aquell pobre xicot feia gran el
4
silenci latent de l’entorn. No em pregunteu perquè, però em va provocar una inquietud profunda i angoixosa. Tot jo estava molt alterat, expectant, esperant, sabent que n’havia de passar alguna, quan tot de cop, una forta explosió va fer tremolar les parets i el terra del pati. Vaig fotre un bot, que no us ho podeu imaginar. L’instint de supervivència, imagino, perquè jo hem vaig trobar dret sense saber com. Mai havia sentit una explosió tan impressionant ni de tan a la vora. La primera reacció va ser examinar-me tot el cos, palpant-me tot jo una mica exageradament, com si esperés trobar-me alguna ferida. No res, jo no tenia res. Del carrer va escampar-se una polseguera que va pujar per damunt de la paret del pati, resultat d’aquella deflagració terrible. Aquell fum impregnat de sentors de cremat em va fer pujar un oi a la gola que a punt va estar de fer-me vomitar. Semblava de carn socarrimada i de pèls foguejats tot barrejat amb una irrespirable sensació de plàstic fos. Estava dret, palplantat i envoltat de fum. Però no tant com perquè no em deixes veure que la porta estava esbotzada i amb el marc una mica arrencat de la paret. Tenia clar que ningú em vindria ha ajudar. Jo estava sol, ben sol. Em calia fer el cor fort i se valent. I així ho vaig fer. Em costava de respirar i vaig haver d’estossegar un parell de vegades. Vaig notar que estava sord. Em vaig passar la mà pels ulls plorosos preparat per afrontar el que fos, tot sol. Més curiós que aprensiu vaig atansar-me al dentell de la porta. Volia mirar. Tot i imaginant-me que el que trobaria allà a fora, podia ser esfereïdor, pensava que podria ajudar. Amb recança vaig treure una mica el cap. Per l'escletxa que deixava la porta arrencada de la paret aconseguí de veure, per entremig del fum i la pols, a la pared del davant unes petites esquitxades, dues boles petites, ensangonades, penjant d'uns fils, emplastrades a tocar de la canal del desaigua, no sabia ben bé què podien ser, però eren tan poca cosa que potser, més enllà del soroll horrorós, em va fer albergar una certa esperança... Ben pensat una mica de sang tampoc era res tan greu.... —volia tranquil·litzar-me. Amb compte, perquè no em quedés als dits, vaig obrir una mica més la porta. Intentava escrutar l'escenari que s’entreveia al meu davant, encara tot ell
5
una mica velat pel fum. De nou em vaig adonar que tenia les orelles tapades, no hi sentia ben res. A mesura que la pols, obstinada, s'anà desmaiant va deixar al descobert un espectacle esfereïdor: una escampadissa d'òrgans per terra, trossos de carn humana al mig d'un bassal de sang, de diferents tons de roig, alguns d'un vermell fosc, quasi negre, que ja començaven a fer rierols fumejant cap avall. M’ho mirava, embotat en la meva sordesa, sense entendre-ho, allò, encara que ho estava veient, allò no podia ser real. Allò era com estar dins d’un quadre, —em deia jo— i això va ser —dirigint-me al Albert— el que li vaig dir al periodista i res d’en Mirò ni de cap altre pintor, s’ho va empatollar tot ell aquest paral·lelisme, i no eren els de la tele, eren d’un diari, no sé d’on ho has tret tu — acabo diguen-li i, continuo. —Jo em sentia part d’una pintura dins d’una escena atroç, estic en un somni, quasi segur em deia. Aviat em despertaria...però el núvol de fum es va esvair i tot el que hi havia als meus peus va ser real. La ferum que pujava del terra era tan intensa que aviat en vaig tenir el nas ple i ja era incapaç de distingir cap altra olor. No vaig tardar a vomitar tot el que havia dinat: el verd de l’amanida i una desfeta de seitons a mig pair... van empastifar la paret on estava repenjat. Acabava de descobrir, no gaire lluny dels meus peus, el que devia ser un tros de galta, segur, ja que si veia una orella també amb una arracada que duia una creu penjant. Feia estrany però en aquell moment, ni m’hi vaig fixar i no em vaig estranyar del color de la pell. Ja m'ho esperava que seria negre. Encara amb llàgrimes als ulls vaig intentar esbrinar què eren aquelles boles primeres que havia vist enganxades a la paret, a tocar la canal. Estaven una al costat de l’altra, a la mateixa alçada i, separades tres dits, i hem vaig estremir , semblava que hem miraven, igual que quan eren vives al rostre d’aquell malaurat xicot, encara que era clar que ara ja no veien res, ni mai més hi veurien. A sota mateix, estintolats a la paret, els pantalons d’aquell xicot, uns texans foradats i envellits de fàbrica, amb part de les seves cames a dins, havien quedat doblegats fent piló, com desinflats a terra. En un camal li faltava el peu i un tros de cama. El cinturó trencat feia trena amb un serpentí de budells de color
6
rosat i tremolosos que fugien com cucs pel rebentat, tot feia pensar que estava encara viu. Eren les darreres contraccions desesperades d’una vida que s’esllanguia. Vaig baixar l'esglaó, sense esma, i vaig començar a trepitjar desfetes humanes, amb molta d’angúnia. Per tot arreu per on trepitjava relliscava i de tant en tant aixafava algunes coses sòlides. Vaig haver de fer molts esforços per no tornar a gitar. Una intensa rebolcada em va sacsejar des del fons. El retorciment de budells va ser tan intens que em va fer perdre tota la força de les cames i em vaig deixar anar, agenollat sobre aquella carnisseria. Já només em quedava bilis per treure per la boca. Aleshores uns joves, sumàriament ama-bilis-sims em varen agafar amb dolçor pels braços i em varen apartar del quadre, un cop fora vaig sentir un alleujament, encara que allò constates la tràgica realitat.
No vaig ser capaç de donar-lis les gràcies als joves que m’havien ajudat, no em trobava la veu. Era incapaç de dir amb paraules el que pensava, obria la boca agafa aire però la veu no sortia. Així que a més de sord, també mut. Poques vegades trobes gent tan amable, i jo els hi volia agrair. Els meus fills després de fer-me totes les preguntes que els hi va passar pel cap, com ara si havia pogut parlar amb algun periodista reconegut, o si m'havien ofert calés per deixar-me entrevistar, o que tal estava de la vora la Maria Moliner o el Toni Grapí... Fins que se'n varen anar.
Ara ja fa uns quants dies d'això, acabat tot aquell anar i venir de gent, periodistes, i altres professionals de la comunicació, afectats i curiosos, assegut al mateix lloc del dia de l'explosió, apressat amb la meva solitud, sospito que serà molt difícil que els meus fills trobin un altre motiu per venir tots, si no és que jo...
Setembre 2019
Antoni Delgado Vilà. Guaitytonini@gmail.com

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: