A l’hora assenyalada

Un relat de: kefas
El carrer és ample i polsós. El vent del desert cultural arrossega les fulles seques i arrugades de relats conformistes que fa temps ningú llegeix. Se’t enganxen a les cames i fan nosa per caminar. Baldat com estàs, amb prou feines pots desempallegar-te’n picant de peus a terra. El vent augmenta i aixeca més pols. Te’n adones, la pols no és de sorra. És de paraules esmicolades. Mentre et preguntes d’on deuen haver sortit, recordes que en entrar al poble has passat pel costat d’una cantera que t’ha donat la sensació que no era normal. Ara hi caus. No eren roques el que hi havia. Eren llibres petrificats. Et sona haver-ho sentit a paleocultura. Tot començà amb la corrupció del llenguatge. Les paraules es varen anar morint i els llibres es dipositaren al fons del mar de l’oblit. Fossilitzats, sec el mar, tornen a la superfície. El vent de la memòria els desfà i recupera les paraules trencades.

T’estan espiant, ho intueixes. Potser esperen que els disparis alguna frase esmolada. Saben que ets més ràpid i que la potència de foc del teu teclat és infinitament superior a la seva. Per això no gosaran disparar primer. Descobririen la seva posició i serien lletramorts. Ah, així devia sentir-se en Gary Cooper !. Però no és per això que has vingut. Ara ets un agent especial amb la missió de sembrar la llavor que refaci l’avinentesa. I la llavor és la paraula màgica: Caritat. En portes una de sencera, conreada a l’hort de la concòrdia. Quan la treguis i la vegin, se’ls activarà la neurona de l’amor a la humanitat i retornaran a l’era de la Comunicació. Et situes al mig del carrer i comences a treure-la de la capsa isocordial. Poc a poc, per no generar sospites. L’alces amb els dos braços i gires lentament. Com un coet veus que s’apropa una paraula. Quan ja es massa tard la identifiques: Odi. Mai sabràs que només va quedar sencera, tombada terra, la paraula altruista. I que, quan el vent s’emportava les teves restes, unes ombres vacil•lants s’hi acostaren.

Comentaris

  • Originalitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-05-2018 | Valoració: 10

    Un relat original, únic! Creativitat al poder, amb paraules i lletres flotant pels carrers. Farem un còctel i ens les beurem, a veure si escrivim més i millor. Felicitats! Una forta abraçada.

    Aleix

  • Afegeixo.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 23-05-2018 | Valoració: 10

    Tota paraula duu una vibració i de retruc una intenció. Feridora o amorosa. Malauradament com tu dius... Als mitjans de comunicació la paraula va carregada d'una d'una buidor en quan a sinceritat, veritat....etc. En canvi si que mostra un estat de putrefacció, com molt bé dius tu, en la seva vocalització, intencionalitat i sobretot en el seu objectiu. La paraula esdevé física en passa per la laringe humana. Tot i que haver estat gestada en el món espiritual. Els mots en mans dels humans poden ésser arsenal de guerra o medicina de l'ànima, segons a través de quin canal es verbalitzi. Per això cal vigilar quan parlem....

  • Ara és l’inici d’aquesta calamitat futurista[Ofensiu]
    kefas | 20-05-2018


    Fixa’t en les declaracions de qualsevol persona rellevant en qualsevol mitjà de comunicació. Sentiràs la fortor de la carn de paraula podrida, veuràs sortir els cucs de les paraules que les dents dels carronyaires masteguen sense tenir pietat de la vida que els hi vàrem insuflar el dia llunyà en que hi vàrem creure. Fins i tot la A d’Amor, espaordida per les gargamelles que la volen engolir, ha intentat fugir, ha xocat amb la r, s’ha trencat i ara és arrossegada per les seves tres germanes en una corrua que ho diu tot: morT

  • Futur provable.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 19-05-2018 | Valoració: 10

    Està clar que tard o d'hora el llibre i de retruc la paraula escrita desapareixerà de la faç de la Terra. I no serà pas en aquesta, sinó en un altra humanitat que ens ha de substituir d'aquí un bon grapat de mils d'anys. I és que el llenguatge humà esdevindrà telepàtic, sensitiu... Formes geomètriques de cristall emmagatzemaran la informació que ara és escrita. Llegint el teu relat em suggereix aquesta visió meva que et descric. Fantasiejar sobre el futur és una manera de construir-lo, una forma de descriure allò que ja és una realitat en un altre pla de consciència. Perquè fora del temps lineal de la percepció humana, el temps i l'espai s'esvaeix. En definitiva no existeix passat, no existeix futur, vivim en un constant present, tot és s'esdevé alhora. De meitat de relat en amunt segueixo el fil, de meitat de relat en avall em perdo... Però tant fa! estic fantasiejant. Salut, Nil.

  • futur[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 18-05-2018

    Gràcies pels teus comentaris Kefas! El teu és un relat fantàstic, futurista (penso que n'hi diuen distòpies) força poètic, m'agrada. Però jo sóc incapaç, com molt bé has notat, de no tocar de peus a terra. Només invento històries possibles en el passat o el present.
    Això s'acaba. Fins al proper curs relataire!

  • Efectivament .[Ofensiu]
    kefas | 10-05-2018

    ..aquesta és la la vella, romàntica, improbable i seductora idea que des de les religions (el cristianisme la clava ) a la política ( Puigdemont), passant per un munt de films, ha estat desenvolupada amb diferents propòsits i fortuna. Jo em vaig inspirar en una escena de "High noon - Al punt del migdia - Solo ante el peligro" en la que Gary Cooper, sol i abandonat pels seus suposats amics, camina pel mig del carrer, amb creixent angoixa, per anar a enfrontar-se, sol, amb els enemics de tots.

  • Del millor que t'he llegit[Ofensiu]
    Montseblanc | 08-05-2018

    Uuummm molt bo, kefas, en la meva humil opinió.
    M’ha recordat moltíssim la sèrie de llibres “The Dark Tower” de l’Stephen King. El plantejament és el mateix. Un món que ha canviat, o que corre paral•lel al que coneixem. Un lloc que s’ha tornat inhòspit, ple de perills, desolat; i un heroi, un pistoler (en aquest cas armat amb una paraula), a l’antiga manera romàntica, amb la idea de que una sola persona ho podrà canviar tot, jugant-se la vida en l’intent, perquè no pot fer altra cosa, és el seu destí...
    En molt poques línies, com t’agrada a tu, muntes un paisatge que fa esgarrifar, un ambient depriment des del punt de vista actual... I el protagonista que ve a lluitar i que potser amb la seva desaparició està plantant la llavor del que volia aconseguir. Final esperançador del qual participem, no així l’heroi, que ja vola amb una ventada...

Valoració mitja: 10