Democràtic/a, l'exigència mínima.

Democràtic/a, l'exigència mínima.

Sembla que vivim en un regim de democràcia parlamentaria, això almenys diu la nostra Constitució, i ho reitera el bosc normatiu que els diversos legislatius que patim, fan brotar sense mesura. Patim, patim ! : En quin altre estat democràtic es manté encara el vici de les derogacions implícites ? . L'essència de l'anomenat sistema democràtic és la certesa, tothom sap o pot saber amb un mínim interès, quins son els seus drets i els seus deures bàsic, i si cal ampliar-los i/o reduir-los [ entre nosaltres sempre, sempre la segona opció ], el text normatiu recull de forma clara, s'elimina, es suspèn, es modifica, el dret de ..... que recollia la Constitució, la Llei ,,, / que des de l'entrada en vigor de la present norma queda sense efecte.

L'actual sistema parlamentari, va succeir sense interrupció l'òrgan legislatiu de la Dictadura; per així dir-ho és va subrogar en l'anterior sistema, mateixos treballadors, mateixos procediments, i fins en una majoria de casos, mateixos representants de la voluntat popular. S'han fet canvis, negar-ho fora estúpid, però sempre prenen com a base i model el modus operandi de les anomenades Cortes Generales.

Avui per concretar una mica, els drets de les persones que viuen i treballen a Catalunya, els podríem - amb l'ajuda de molts experts jurídics - extreure d‘entre altres cossos normatius de :
Els tractats Internacionals signats per l'estat espanyol, els tractats de la Comunitat Econòmica Europea, la Constitució Espanyola, la legislació d'àmbit estatal, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya [ no sense dubtes en trobar-se pendent de revisió al Tribunal Constitucional ], i la normativa especifica generada pel Parlament de Catalunya. Senzill, oi ?

Avui - no consta enlloc que estigui derogat - podem citar l'anomenat Ordenamiento de Alcalà, de l'any 1348, on trobem normes tant assenyades, com la que ens diu " de qualsevol forma que l'home vulgui obligar-se, queda obligat " ; això donarà lloc a diferenciar segles a venir, els diferents tipus de contracte, i les formes de provar-ne l'existència quan les obligacions neixen de forma no escrita.

Deia que allò que es va dir " la transición " , ha perpetuat els mals vicis que de forma secular, han conformat la vida política d'aquest país; fins els Partits que es varen presentar a les primeres eleccions - alguns actius avui encara - patien del mateix mal; Els hem vist anar-se deixant trossos del seu ideari, - com les serps quan canvien de pell -, adéu al marxisme, benvingut l'eurocomunisme i la ecologia, i esperem - encara - l'adopció de l'adjectiu democràtic/a dins de les sigles més tradicionals; Partit Socialista Democràtic; Partit Popular Democràtic; Partit d'Esquerra Democràtica i Republicana; Partit Comunista Verd i Democràtic, Partit Nacionalista Democràtic,... està clar que el nom no fa la cosa, però tants anys desprès de la Dictadura, potser que comença a ser l'hora de demanar coherència, oi ?

Per trencar l'absolutisme i les seves conseqüències d'abusos i corrupció, es va definir el concepte de "llei natural ", d'aquesta manera si les Lleis del dèspota pretenien consolidar excessos - contraris sempre a la llei natural - , els súbdits tenien un motiu per incomplir-les.

Avui a la ciutadania ens caldrà recuperar la "llei natural " per contraposar-la a l'allau normatiu que ara en benefici d'uns, ara dels altres, consolida un sistema abominable de privilegis per la minoria, en detriment dels mínims drets , personals i públics que gaudeixen ja els ciutadans dels països realment democràtics del nostre entorn proper.

Les excuses de mal pagador , trenta anys desprès ja fan mal a les orelles; Quan temps més encara restaran únicament en el paper, el dret a la salut, a la vivenda, a l'educació,.... ?

Potser s'hauran de recollir signatures per ilegalitzar els Partits Polítics que desprès de trenta anys de democràcia, han aconseguit - únicament - engreixar els seus patrimonis, al temps que creixia i creixia el nombre d'exclosos - actualment a Catalunya, quasi el 25% - , del mal anomenat Estat del Benestar.

Dit queda.

(c) Antonio Mora Vergés