A l'Estació

Un relat de: iong txon

Havien quedat al bar de l'estació a les nou del vespre. Ell ha arribat vint minuts abans, s'ha assegut al fons de l'àrea de fumadors i ha demanat un gintonic. Mentre encén la primera cigarreta recorda el dia que la va conèixer, quan li va presentar un dels seus companys de classe a la cantina de la facultat. En aquell temps ell encara no fumava, mai no anava a la discoteca i no li agradava ballar. S'estimava més anar a l'òpera de tant en tant i es passava hores assajant amb el violí, tancat a la seva habitació. I malgrat tot, va aconseguir quedar amb ella per veure's al final de les classes. Aviat van començar a entendre's, a sortir junts i a tenir trobades esporàdiques a la pensió on ell s'estava.

Mentre paladejava el seu gintonic va recordar amb dolor els petons dels llavis de mel de la Prisca, els seus ulls glaucs, els seus cabells rossos panotxa, la claror del seu somriure i tot el que havien viscut junts. Les excursions que havien fet amb la colla i els llocs on havien anat tots dos sols: Viena, Paris, Nova York…Però durant tots aquells anys sempre havien defugit parlar del futur. No feien projectes a llarg termini, com si sabessin que aquell dia seria tan inevitable com la mort mateixa.

Ella havia arribat amb posat seriós, s'havia assegut al seu davant i ara, mentre pronunciava la fatídica frase, gairebé no la sentia. Mirava de concentrar-se en la música i la veu de la Jewel que cantava "Foolish games" a través del fil musical que se sentia per tot el local.

Ella se'n va anar primer. Al cap d'uns minuts va sortir ell. Ara queia un bon xàfec. Va treure's l'abric i es va quedar plantat emmig de les vies mirant el cel fosc. Va deixar que la pluja li rentés les llàgrimes i la cara fins que va quedar totalment xop i la fredor li va arribar fins als ossos.

Comentaris

  • Retrospectiva[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-10-2010 | Valoració: 10

    En arribar avui al teu espai, he decidit obrir un relat a l'atzar entre aquells que encara desconeixia, i m'he trobat així davant aquesta història exposada en retrospectiva.

    Som, des del començament, davant del final d'una relació sobre la qual s'explica ben poc. Dedueixo que aquesta era la teva intenció: unes pinzellades de passat, i un parell de traços enèrgics de present.
    El color més fort, per a mi, l'has posat al final: allà, com qui no vol, s'ha fet evident, mitjançant els factors externs de la pluja i la foscor, l'emoció que amara al protagonista.
    M'ha agradat força aquest recurs de fer-la palesa a través d'altres elements, sense anomenar-la expressament.
    ( També m'ha fet somriure la coincidència, ja que el meu darrer relat comença de manera força semblant a aquest... si bé acaba totalment diferent! ;-) )

    He de continuar llegint-te per descobrir aquests procediments que ofereixen tantes possibilitats d'expressió... així que tornaré a passar per aquí!

    T'envio una abraçada solejada,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

107891 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.