A les mans el buit i als dits el plany

Cada cop que mira enrere,
veu amarrat a les seves sabates
el silenci que ahir
li va parlar de nou.

Són paraules que es trenquen,
que trenquen...
que monten i desmonten
la seva oració.

Busca refugi entre les rimes,
les velles metàfores submergides
entre els versos negres
que parlaren d'ell.

Què és el que portaren els seus tempos?

Sent com el record l'oblida,
i poc a poc ni la seva pròpia filologia
pot desxifrar els versos escrits amb sang
que reescriuen el seu poema.

Sempre se'n va,
però sempre torna,
a les mans sempre porta el buit,
i als dits el plany.