A l'àvia

Un relat de: auf dem Weg

La meva àvia és una persona molt especial per mi, igual que totes les àvies ho són pels seus néts.

L'àvia Engràcia és la mare de la meva mare, per tant és l'àvia materna.
Ella té 85 anys i, encara que no ho vulgui admetre del tot, està molt bé per la seva edat, tant psicològicament com físicament. És una dona alta i prima, amb els cabells blancs i la pell arrugada. Potser això és el que m'agrada d'ella, aquesta pell que mostra com passen els anys i que l'experiència es nota en el rostre.
Té una cicatriu que quasi no es veu al nas, fruit d'una operació en que li van treure una mena de gra estrany ara fa uns anys. Els seus ulls són grisosos, d'un gris clar. De jove potser havien estat encara més clars. Ara semblen una mica entelats, potser pel principi de cataractes. Té les mans d'una mida mitjana amb l'ultima falange dels dits una mica torçats, de tant cosir.

Sempre duu faldilles, diu que ella amb pantalons no hi sap anar, i porta camises o jerseis de llana i sabates còmodes o sabatilles d'estar per casa, tot depèn del mal que li facin els peus i d'on hagi d'anar. Porta ulleres, unes ulleres bifocals i grosses de muntura daurada, li queden bé. No acostuma a portar moltes joies, només s'engalana quan és festa de precepte i toca anar a missa o quan hi ha algun dinar important. Llavors es posa les seves arracades de pinça, que en dic jo, ja que ella no té forats a les orelles, els seus collarets daurats, algun braçalet i un anell, el que commemora els 25 anys de casats amb el meu avi. Sempre he tingut curiositat per aquest anell, ja que a dins posa unes inicials que no són les del meu avi. Ella tampoc sap per què, ni tampoc s'hi capfica molt: era el que li va regalar el seu marit que ara ja no hi és, amb això ja en té prou.

Li encanta cosir i fer punt de creu. Ara ja no fa coses tan elaborades com anys enrere perquè diu que tanta feina l'atabala, que veu cada cop els quadres més petits i les agulles són cada dia més difícils d'enfilar. Tot i això, tots els draps de cuina que ara fa són molt bonics i a tothom meravellen, són més simples, es podria dir que més moderns i tot.
A casa de gairebé tothom que ella coneix encara queden mostres del seu passat més gloriós en forma de tovalles, draps, llençols, pitets, quadres, etc. I realment són molt bonics.
Cada dia va a comprar el pa, planxa, estén la roba, resa el rosari i va a missa.
L'àvia viu a casa meva i sempre ens ajuda en tot el que pot. El meu germà gran i jo hem crescut amb ella i el meu avi, igual que els meus cosins.

L'àvia ja és gran i l'edat no perdona. Li fan mal les cames, els peus, es cansa, té diabetis, però tot i això sempre fa coses, mai està quieta en un lloc més d'una hora. Jo mateixa em meravello quan em diu "Les meves cames ja no són el que eren i els costa arrossegar-me" i després la veig caminant pel carrer com si estigués competint en un rally, o pujant les escales de casa amb un tres i no res.

L'àvia té una mentalitat una mica antiga, cosa que trobo normal, i de vegades ens barallem. No li donem disgustos grossos, intentem ometre allò que li podria fer mal i és prescindible per seguir vivint amb normalitat.
Té el sentit de l'humor característic a la família que, segons diuen els meus tiets, s'hereta i es fa cada cop més evident a mesura que augmenta l'edat. Li agrada que li riguem els acudits, encara que no tinguin ni cap ni peus.
Quan puc i tinc temps vaig a parlar amb ella, sé que a l'àvia li agrada que li expliquem coses i que li fem companyia i a mi també m'agrada estar amb ella. Potser al cap d'uns dies no se'n recorda exactament de tot el que li has explicat, però com que ja l'has informat ella ja està satisfeta. Tot i que sigui amb mi a qui avisa i exigeix més, jo sé que està orgullosa de mi i ho fa precisament perquè em té confiança i m'estima.

No sé que passarà quan ella no hi sigui, però sé que aquest dia arribarà, ella mateixa ho diu, i que jo estaré molt trista. Suposo que em costarà acceptar que ella no serà a casa, que no li podré explicar els meus problemes i fer tonteries perquè rigui.
Però ara toca aprofitar el temps que puc ser amb ella i fer-la feliç, així podré recordar tots els bons moments i explica'ls-hi als meus fills aquella àvia tan meravellosa que tenien amb la qual anava a collir fresons.

Comentaris

  • M'hi he fixat pel títol[Ofensiu]
    bocidecel | 24-06-2008

    És un relat descriptiu i tendre que em fa pensar en la mare, que ara tinc al costat fent punta de coixí i preguntant què pot fer per ajudar-me. M'entendreix l'amor que desprèn i crec que tens clar el que és important de veritat: aprofitar el temps que pots passar amb ella, perque estic segura que ella amb tu, amb la família, és quan és feliç. Estimar és la millor medecina, la que calma tots els mals.

    Una abraçada.

  • Jimbielard | 11-02-2008

    sembla que totes les iaies s´assemblin. al menys la teva i les meves que ara ja no hi son i tambe vaig fer un homenatge a "consols" el nom de les dues que per casualitat es deien igual i van morir l´any passat.. M´ha encantat com descrius a la teva avia i com demostres la teva estimació per ella. Gaudeix de la seva companyia. ens a porten moltissim. i tu a seguir escribint.. gracies pels teus comentaris.. . desitjo que puguis gaudir-la durant molt temps!!!.
    una abraçada.

  • Jimbielard | 11-02-2008

    sembla que totes les iaies s´assemblin. al menys la teva i les meves que ara ja no hi son i tambe vaig fer un homenatge a "consols" el nom de les dues que per casualitat es deien igual i van morir tambe a l´any passat.. M´ha encantat com descrius a la teva avia i com demostres la teva estimació per ella. Gaudeix de la seva companyia. ens a porten moltissim. i tu a seguir escribint.. gracies pels teus comentaris.. . desitjo que puguis gaudir-la durant molt temps!!!.
    una abraçada.

  • A L'ÀVIA![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 10-02-2008 | Valoració: 8

    JO TAMBÉ TINC UN RELAT DEDICAT A LA IAIA PATERNA, ES DIU "A LA FALDA DE LA IAIA PEPA" I RECONEC QUE ES UNA MIQUETA LLARC, PERÒ ES TOT EL QUE VAIG NECESSITAR PER DESCRIURE-LA, EN EL CONCURS DE RELATS PER A DONES DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS ME'L VAN PUBLICAR EN UN LLIBRE, I EM VA FER TANTA IL.LUSIÓ...! NO ET CREGUIS QUE TOTHOM POT PARLAR AMB AQUESTA DEVOCIÓ QUE HO HAS FET TU I QUE VAIG FER JO DE L'ÀVIA, HAN DE SER MOLT ESPECIALS PER PODER-NE TENIR AQUESTS RECORDS. FELICITATS A LÀVIA I ENCARA QUE NO VISQUI TOTA LA VIDA, EL TEMPS QUE HO FACI NO DEIXARÀ QUE S'ESBORRI DEL TEU PENSAMENT LA SEVA PRESENCIA. GRÀCIES PEL TEU COMENTRI.

  • A'làvia[Ofensiu]
    anita | 07-02-2008

    Moltes felicitats maca no se qui ets però si que se que ets una noia molt bona ja que estimes mol a la teva Àvia, això te honora es fantàstic, m'agrada mol llegir el teu relat almenys es un relat que les persones grans com jo ens agrada mol, ja es hora que s'escrigui alguna cosa que valgui la pena a favor de les àvies.
    Anna

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: