A l'ascensor

Un relat de: MariaM
Plou. Plou. Els bassals que només es formaven després d’una tempesta, ara s’havien convertit en estanys permanents.
La gent sota els paraigües caminava apressada, d’altres buscaven l’ aixopluc en els llindars, a les entrades de les botigues.
La porta principal d’accés dels grans magatzems giravoltava sense que l’afluència de públic, compradors o refugiats ocasionals, tan sols, li donessin un instant de respir. Els ascensors, tanmateix, anaven amunt i avall, sense treva. Uns instants abans de què en un d’ells es tanquessin les portes hi arribà una dona amb una criatureta en braços i un home, caminava amb certa inseguretat i s’encabí a corre-cuita en un racó que li feren, anaven ensardinats, certament.
Amb la mà lliure s’afluixà la corbata i es descordà el coll de la camisa. Es sentí més assossegat després de la carrera d’obstacles que salvà fins arribar a l’ascensor. Tancà els ulls, ho feia sovint quan percebia quelcom que despertava els seus sentits. En aquest cas era una fragància, fresca i agradable, molt propera a ell.
No va seguir amb l’especulació perquè, de sobte, es van sentir cops a la paret. Es van sentir més cops i, tot d’una, els cops van parar, al mateix temps que l’ascensor s’aturava, també, i esclatava la cridòria de la gent; un sotrac els havia sacsejats i alhora s’havien quedat a les fosques.
Els darrers moments havien estat un malson, per a ella, que s’arrambà a ell per tal de no caure; per a ell, que l’acollí evitant així la batzegada, fou com si, inesperadament, s’hagués submergit en un camp d’espígol, aquella flairança, el perfum de la lavanda, el tenia incrustat en tot el seu cos.
Per un moment, ho sabia, es va tornar vermella, perquè va tenir por que ell es volgués aprofitar de la situació. El seu instint, però, la tranquil·litzà i, a poc a poc, es redreçà una mica.
Ell es sentia clavat a terra, calia moure’s. Ho feu lentament. La mà que reposava, encara, en l’espatlla d’ella, s’enfilà, hàbil, fins el coll, llis i suau, en una carícia breu que menava cap el rostre. Allí s’hi instal·là, no pas immòbil, però; el recorria, tot aturant-se; als ulls, el nas, la boca.
Mentrestant, ella, guiada per la seva intuïció, començà a imitar-lo. El mateix ritme, idèntic recorregut i el mateix bategar, sentia perfectament el respirar de l’altre, el seu alè. Després del reconeixement mutu, es van trobar, van abraçar-se i arribà el petó. Va ser el primer d’un seguit de petons, el primer de molts petons, ja fora de l’ascensor.
Foren els darrers en sortir, en acabat de recollir cadascú el seu suport, el seu bastó blanc; els esperaven fidels i pacients als seus peus.
Eren cecs, per suposat, i savis, perquè havien entès, tot fent-ne experiència, que la millor i inequívoca mirada és la que pot veure amb el cor.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer