A l'Argentina

Avui he rebut una carta que em parla de sentiments, de sinceritat, d'afecte i sobretot d'enyorança, aquesta que no pot contar allà on està, però que cada dia envaeix la seva ment i el seu record. La vida és dura, aquí i allà, això és cert, però si aquestes lluny de les persones que més vols encara és més difícil de portar. Gràcies que en aquests temps tenim aquests mitjans que en pocs segons pots parlar, escriure, rebre notícies d'ells que estan a milers de quilòmetres, les cartes arriben cada dia més aviat i et pots veure en directe per mitjà de l'ordinador..., però malgrat això nos falta el principal, la qual cosa m'escriu, el desig d'abraçar-nos, de besar-nos, d'estar agafats de les mans durant un llarg temps, recordant les coses que passem plegats, bones i dolentes. Encara que les dolentes ja se m'han oblidat, en la meva ment només queda el millor de la gent, els moments deliciosos que vam passar, i que potser no aprofitem tot el que vam poder i ara en estar lluny enyorem i ens penedim de no haver dit o fet això que ara donaríem la vida per tenir. Em queda el consol que ho estimo amb bogeria i que ell també, que ens escrivim molt i que cada setmana va parlar amb ells dos cops, sembla com si estigués al costat quan el sento, però en la seva veu es delata aquesta tristesa amagada, retinguda, que porta dins. Avui dedico amb tot el meu amor i afecte aquest relat dels meus pensaments al meu germà, a totes les persones que tenen algú ben lluny, i que no podem viure el dia a dia amb ells, a tots els que estan en està situació perquè si que és dur, molt dur, i segur que ens perdrem moltes coses, perquè no estarem amb ells. Adéu germà meu…des d'aquí la teva ciutat estimada et va enviar un buf d'esperança, amor i afecte.