A l'altre cantó de la paret

Un relat de: Montseblanc
La Cristina seu en un dels atrotinats bancs del parc de davant de casa seva. Entre les branques dels arbres l’ataronjat sol de febrer li clapeja l’abric i li escalfa el cos que a sota s’hi amaga. El Piu, el seu gos petaner, fa voltes i no té prou nas per ensumar totes les olors que hi ha escampades per les soques dels plataners. Ella tanca els ulls i pensa que encara s’hi pot estar uns minuts més. Després ha de tornar a casa a fer el dinar pel seu home i el fill, que arriben famolencs de la feina. Ella ja fa anys que està a l’atur. “A l’atur no només de la feina, pràcticament de la vida tota” pensa ella mentre comença a recordar...

Hi va haver un temps en que, treballant de secretaria, tenia un petit despatx per a ella sola, encara que una de les parets era de vidre i donava al despatx del seu cap, el subdirector de l’empresa. En aquells dies ella era una empleada exemplar, feia una vintena d’anys que ho era. Formal, seriosa, treballadora, irreprotxable…

Aleshores tindria uns quaranta anys i el seu cap uns vuit més que ella. Ell també era molt treballador, molt religiós, molt recte, molt de tot…

Va ser en aquells dies que ella va aprendre que per molt freds que aparentem ser davant els demés, per molt correctes que semblem; tots, tots, tenim un altre cantó, al que de vegades costa molt d’accedir però que, una vegada enderrocada la barrera, va ocupant més i més espai a la nostra vida. Es com el que obre una porta sense saber que al darrere s’hi acumula aigua, que comença a sortir i ja mai més deixarà que aquella porta es tanqui de nou.

Un dia, a l’hora de l’esmorzar, amb els companys, la Cristina va sentir que els nois xiuxiuejaven. Estaven parlant de les noies quan anaven al lavabo. Es referien al soroll que feien quan orinaven, el xarrabascat del raig de l’orina quan cau de certa alçada. Estaven vermells, parlaven baixet. Ella va entendre que els lavabos prefabricats de l’empresa tenien les parets tan primes que de vegades ells sentien les dones pixant. Sembla ser que els excitava quant més fort s’escoltava el raig en picar contra l’aigua de la tassa…

Ella mateixa tenia un lavabo a la seva oficina, que no utilitzava precisament perquè donava paret amb paret amb el lavabo del seu cap i no volia que la sentís. Per a ella era una qüestió d’educació i respecte. Sempre anava a orinar als lavabos de l’àrea de producció, on el soroll de la maquinaria ensordia qualsevol altre so.

Es va sorprendre. Així que el soroll de l’orina els excitava… Es va sentir entremaliada i va voler provar si allò passava amb el seu cap. Que ella estigués disposada a fer l’experiment, encara la va sorprendre més.

Va estar atenta i, a través del vidre, mirant de reüll, veié com a mig matí el seu cap s’aixecava i entrava al seu lavabo. Esperà uns segons i ella va entrar al seu. S’havia estat aguantant tot el matí, tenia la bufeta plena. Per suposat que no n’asseuria, allò mai, la qual cosa faria que el raig caigués de més alçada i fes més soroll…

No se sentia res a l’altre cantó de la feble paret però ella sabia que el seu cap era allà. S’apujà la faldilla, s’abaixà les calces i obrint bé les cames deixà anar el seu pipí a tota velocitat. Va fer soroll, semblava una aixeta oberta a pressió. Li va fer vergonya i a la vegada la va excitar aquella mena d’exhibició.

Quan sortí del lavabo el seu cap ja era assegut a la seva taula. Ella agafà uns papers que tenia per a la seva signatura i entrà al despatx. El seu cap aixecà els ulls, la va mirar, envermellí. Ella, amb diligència, li va oferir els papers, ell intentà parlar amb normalitat però un parell de cops s’embarbussà.

Desprès passaren hores, dies, el temps (preciós) disfressat de monotonia i rutina, i ella oblidà el joc. Fins que un parell de setmanes després va tornar a fer el mateix. Pixà i deixà anar el seu doll daurat amb força mentre el seu cap ho sentia perfectament a l’altre cantó de la paret prefabricada. La Cristina es va estremir, se’l va imaginar atent als seus sorolls, se li va escapar un gemec quan es va eixugar el sexe amb el paper higiènic.

Aquell cop va ser ella la que es ruboritzà. Asseguda a la seva taula, estava segura que ell l’havia sentit gemegar. Ella mai abans s’havia excitat a l’empresa i molt menys s’havia tocat. Per això estava avergonyida quan ell se li acostà per a demanar-li que preparés una presentació. Els ulls d’ell relliscaren en els llavis d’ella més temps del que podríem considerar normal, va veure suor al seu front i ella mateixa suava, li tremolaven les mans.

A partir d’aquell dia no repetí més el joc, tornà als banys externs.

Eren els inicis d’Internet a la seva companyia, dels enviaments de vídeos i presentacions eròtiques. Ella en rebia alguns dels seus companys però gairebé no els mirava, tant eficient i enfeinada estava ella en aquells anys…

Un dia el seu cap li digué que acabava de reenviar-li un correu electrònic que un col•lega seu li havia enviat. Ell no el podia obrir i li demanà que ho fes ella. Hi havia un text curt dient que s’adjuntava un vídeo. Com que el seu superior era tan correcte, tan seriós, ella suposà que seria alguna cosa de treball. I el seu cap també ho pensà, però la gent estava començant a enviar marranades sense advertir del contingut…

La Cristina va prémer sobre l’adjunt i es va obrir un vídeo. Un vídeo porno. I el seu cap al costat mirant. Apareixia un primer pla d’una vagina sent penetrada per una espècie de màquina que accionaven uns homes. La dona estava lligada, completament exposada, el seu sexe brillava i la màquina la penetrava a un ritme constant. La Cristina no tenia l’audio connectat, per sort. Però les imatges eren prou explícites per a que tots dos s’enrojolessin fins a l’arrel del cabells. Van riure nerviosament. “Quins amics que té!” digué ella. “Quina manera de perdre el temps!” digué ell.

Feien veure que no miraven però, ni ella parà el vídeo ni cap dels dos treia els ulls d’aquell cony. Ella fins a aquell moment no havia mai mirat porno en companyia de ningú que no fos el seu marit. I pensava que el seu cap no n’havia mirat ni en companyia de la seva dona…

El cor li anava a mil, en qualsevol moment podia entrar algú i sorprendre’ls. Tampoc era res de l’altre món però, que un directiu i una empleada estiguessin mirant porcades en hores de feina no estaria gens ben vist. I era gairebé còmic com els dos dissimulaven, com si el que hi hagués en pantalla fos un gràfic de vendes. Allà, aparentant normalitat, però ella tenia les calcetes xopes. I es preguntava si ell tindria el penis dur…

El vídeo durà uns dos minuts. Es va acabar amb la dona arribant a l’orgasme o fent que hi arribava. Ella va tancar el correu i el va enviar a la paperera. El seu cap va tornar al seu despatx dient que havia de parlar amb el Departament d’Informàtica per veure si podien posar un filtre que evités la recepció d’aquelles “coses”.

Transcorreguts uns minuts va veure que el seu cap entrava al seu lavabo. Ella va entrar al seu. No va orinar. Només escoltà.

Primer silenci, després uns sons rítmics, como d’una cosa fregant i colpejant, panteixos. S’imaginà que el seu cap s’estava masturbant. Sentí els seus gemecs ofegats. Ella sortí ràpid i s’assegué de nou davant la pantalla de l’ordinador. Estava incòmoda, notava les calces mullades, se les hauria de canviar. Ell sortí uns minuts després i continuà treballant com si res.

Però a partir d’aquell dia, cada conversa amb ell, el més mínim frec involuntari de mans, qualsevol broma que fessin, els llevava l’alè. Estaven avergonyits i a la vegada en volien més. Ella ho sentia així i intuïa que ell també.

Però les seves respectives portes, les de dins de cadascun, encara estaven molt poc obertes, i no van fer més passes, encara l’aigua no s’havia desbordat…

Unes setmanes després arribà la noticia de l’ascens del seu cap. Ella seguiria on estava però ell passaria a la zona “noble” de la factoria. Va ser llavors que ella decidí que la seva especial relació mereixia un “comiat sonat”.

Va ser un divendres, juliol, ella va deixar de banda per un dia les seves anodines peces de vestir (els pantalons amples, les camises folgades, les sabates planes…). Es presentà a treballar amb una faldilla curta texana (tampoc massa curta), una cenyida samarreta de cotó rosa i unes sandàlies també roses de taló alt. Tampoc era res de l’altre món, però les coses es veuen diferents quan estàs tancat en un petit despatx amb una altra persona.

Era el darrer dia de treball amb el seu cap. Quan ell la va veure s’empassà la saliva i, encara que va intentar dissimular, es torbà visiblement.

Repassaren les dades de producció, els arxius que s’emportaria… Mentre, la Cristina no parava de beure aigua. Parlaven de política, feien broma amb el futbol… Fins que ella li va dir que no podia aguantar més, que anava un moment al lavabo.

Ella sortí del despatx d’ell i entrà al bany del seu. Tancà la porta i esperà. Passats uns segons sentí el seu cap entrant al seu lavabo. Ella s’arremangà la faldilla, es baixà les calces i va pixar llargament, el raig aixecava escuma i ressonava en aquell petit habitacle. Mentre ho feia els seus mugrons es van endurir, el clítoris li va començar a bategar.

Sense ni tan sols netejar-se, acabà de treure’s les calces, s’acostà més a la paret que “compartia” amb el seu cap i començà a acariciar-se el cony amb tota la mà. Estava molt mullat, de flux, d’orina… La seva mà xipollejava i ella gaudia sense reprimir els sospirs, que van passar a panteixos, que es convertiren en gemecs, en crits sufocats…

S’apujà la samarreta, alliberà els pits dels sostenidors i s’arrambà a la paret tant com li va ser possible, permetent que la seva mà continués treballant sobre la vagina que s’agitava en espasmes i no deixava de lubricar.

Llavors el sentí a ell, va ser com veure’l, la seva mà acariciant la polla, pujant i baixant, fent córrer el prepuci amunt i avall, fregant el pubis; respirant entretalladament. Devia estar enganxat també a la paret. La Cristina va tancar els ulls, el seu dit índex al clítoris, donant voltes, movent-se en cercles lascius, les cames obrint-se al màxim sobre els talons de color rosa, l’altra mà al cul, al forat.

Ell gemegava cada vegada més fort, mentrestant els telèfons no paraven de sonar als dos despatxos, i ells dos allà, esfondrant barreres.

Ella es ficà un dit al cul, el va treure, li va tornar a introduir. Tenia tanta saliva a la boca que li queia per les comissures i sobre el verd relaxant de la paret artificial. Els mugrons colpejaven el panell al ritme que marcava el dit que lliscava damunt el clítoris. Estava a punt d’arribar a l’orgasme. Va pensar en dir-ho en veu alta. Dir-li a ell, anunciar-li. Però la sola idea va fer que l’orgasme comencés abans, no va tenir temps de parlar. El cos li va rebentar a les mans, desfent-se en gelatina i la boca enganxada a la paret va pregonar la correguda amb crits ennuegats.

La paret es movia, ell la movia, s’escorria i la paret tremolava entre ells.

Després va arribar el silenci, la vergonya, el “què he fet?”. Però havia de sortir d’allà, aparentar normalitat, mirà el rellotge…

¡Déu meu! No li va estranyar que sonessin els telèfons, era l’hora de la reunió de comiat del seu cap, ella mateixa havia de lliurar-li un obsequi que havia pagat l’empresa.

Així que es va recompondre ràpidament, sortí a la carrera i el seu cap ni tan sols era allà, ja era a la sala de reunions. Al cap d’uns minuts li va lliurar el regal mentre els empleats aplaudien educadament, sense molt entusiasme, i ella i el seu cap es donaven un parell de petons a la galta.

La Cristina sentí una cosa humida als dits. Obrí els ulls. El Piu ja estava cansat i li llepava la ma per tornar a casa. Va mirar el rellotge. A veure si encara no tindria temps de posar els macarrons a taula abans que arribessin ells…

Comentaris

  • Mètode[Ofensiu]
    kefas | 27-03-2017

    Acostumo a encetar els diaris per la darrera pàgina i els texts que tenen més d’un pam, d’ordinador s’entén, pel mig. En aquests darrers, si no els trobo interessants, no continuo. I, si és així, de vegades no retrocedeixo prou. I en algunes ocasions, com en la lectura de la teva obra, malgrat el plaer causat, la cago. Disculpa

    Qualifico segons la primera impressió causada, tot i que de sovint en una segona lectura me’n haig de penedir. I mai arribo al deu perquè la paraula immillorable només existeix al diccionari.

  • Moltes gràcies kefas...[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-03-2017

    ...pel teu temps i les teves paraules. Contestant a la teva pregunta (a la primera, passo de la segona), si t’hi fixes bé, al relat hi diu:

    “...pensa ella mentre comença a recordar...”

    O sigui, que és un record, no un somni.
    La protagonista del relat està en una etapa de la seva vida en que se sent sola, està sola, és conscient del pas del temps, de la vida viscuda i del que potser li queda, i simplement respira, menja i continua caminant. Només els records potents la poden ancorar al present del qual se sent desplaçada. Encara que aquests records siguin una patètica, i també plaent, masturbació contra una paret, la trobada de dues soledats que no tenen prou coratge per estavellar-se pell amb pell.

  • FASCINÀMIC[Ofensiu]
    kefas | 24-03-2017 | Valoració: 9

    .
    Et vaig llegir ahir vespre i, en acabar, pensí que t’havia de felicitar perquè el relat m’havia complagut. I molt. Però ja era massa tard i me’n vaig anar a dormir.

    Visc en un pis petit, en un immoble antic de quan encara el soroll no era contaminació acústica. Les parets que em separen dels veïns han de ser molt primes perquè, si paro atenció quan parlen alt, sovint puc seguir les seves xerrades.

    Sóc solter i, més sovint del que el cos em demana, dormo sol, en una habitació, la més gran del pis, que és veïna del dormitori de la parella del costat. Per això estic al cas dels seus ritmes concupiscents. Sempre que es fiquen al llit, o es posen a sobre, no ho puc precisar, comenten el seu transitar per la jornada, que si els problemes de la feina, les rebequeries dels nens, les .. Els nens són dos, mascles i de curta volada per la vida. Deuen tenir entre quatre i vuit anys, no ho puc precisar perquè de nens no hi entenc jo.

    Ah, perquè ho deia jo això ?. Ah, si ..la lectura del teu relat m’ha fet pensar en els sorolls que sento quan la parella del costat s’hi posa. Vull dir que es posa a fer el que t’imagines. I els sorolls que fan m’esveren i a la meva manera també m’hi apunto.

    Abans m’anava més bé perquè ella, després d’una estona de tragí, començava amb uns petits xisclets, com els de les rates quan es fan mal. Els xisclets anaven augmentant de volum i freqüència fins que al cap de poca estona s’acabaven de cop. Llavors començaven uns esbufecs barrejats amb grunys que jo sempre m’havia pensat que eren d’ell, perquè després d’una estona més llarga ella començava a estossegar.

    Ei, veig que m’he embalat i si continuo per aquest camí, el comentari serà més llarg que un relat.

    El que vull és felicitar-te perquè ho fas molt bé. M’hi he trobat. El que no he entès és el final. Vol dir que tot era un somni ?. No m’agrada que s’acabi així. Jo, que n’he viscut d’històries com aquesta, de somnis també en tinc, però després.

    T’encoratjo perquè continuïs amb aquest plaer que comparteixes amb els teus lectors.

    Una abraçada. Per cert, ets mascle, femella o trans ? . És que amb això dels pseudonoms no se sap mai..

  • De solituds i supervivències amargues[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 09-03-2017 | Valoració: 10

    Hola Montseblanc. Volia comentar-te La caseta, però em sembla que no toca, ací. Ho intentaré, no obstant, al fil d'aquest relat i d'algun altre, perquè crec que es poden trobar punts de connexió interessants.
    Quant a A l'altre costat de la paret: estic pensant en la dona que mandrosament pensa, aprofitant el temps que li queda per anar corrents a cuinar els tristos macarrons, i es reconeix acompanyada d'un gos, aturada de tot, no només del treball que comença tot just a rememorar. Sense eixe sistema de contrapesos emocionals i pràctics, que s'entremesclen al treball i a fora, en el record, el relat no haguera estat el mateix. Com sempre, vas més enllà. Sense cap il·lusió o esperança, o tal vegada sí, eixa mena de catarsi explosionant al final, tan incontrolable que no espera ja res i escapa, després de tant de control, quasi com si les possibilitats de futur o de sinceritat o de felicitat estigueren fora de lloc. Tampoc no és una plenitud, no? L'estat que lliga la dona a la cadena del gos, a la cassola dels macarrons, a la fina pared on colpeja la solitud del seu sexe sense resposta plena, tot i haver una resposta.
    La caseta em va semblar molt més que la història d'una dona sola a dintre de la seua pèrdua progressiva de connexió amb la realitat. Quina realitat? Només voldria dir-te que, de la mateixa manera que l'anterior, és un relat molt potent des del meu punt de vista, amb imatges bastant suggerents com aquella que, potser, no esperàvem, del veí espiant i esperant rere un matoll el defalliment final de la veïna, ja bastant deteriorada, parlant sola, i ara em ve al cap la Niteta, tot i que ella sí que parlava pels colzes, donat-te les gràcies per haver-te interessat, per haver-te aturat a conversar. Es podria parlar molt al voltant d'una societat malalta, on veïns que passen per normals no sempre ho són, on existeix una tendència de moltes persones a buscar refugi fora d'ella, acostant-se o travessant parets que les desfan humanament parlant, o d'una caseta ideal que deixa de se-ho per fer por, voltada com està de fantasmes de carn i os, de la solitud de la protagonista i de com, sense voler, ens anem fabricant eixa buidor, eixes distorsions a mesura que progressa la insatisfacció a tants nivells... del ser humà degradant-se i degradant. De les fantasies amb què construïm falses expectatives, incapaços ja de destriar allò normal d'allò que no ho és tant. Hi ha moltes coses que insinues i mig amagues, per tot seguit, quan s'escau, mostrar-les del tot, quasi toques el terror; molt bo. No afegiré res més que servisca per descriure com retractes un món ple de gent estigmatitzada, unes vegades, o disposada, d'altres, a ajudar amb una trucada, com no, quan ja no queda res per salvar, ni tan sols la pròpia consciència.
    Gràcies per aquests relats. Són molt bons. Ja fa bastant temps que te'ls vaig llegir i, potser, me n'estic eixint un poc i no és exactament així. Volia fer l'esforç de comentar, ja que em costa; crec que, al fer-ho, també aprenc.


  • Excitant...[Ofensiu]
    Franxapa | 03-03-2017 | Valoració: 9

    Molt excitant

  • Ufffff![Ofensiu]
    S.Wulff | 13-02-2017 | Valoració: 10

    Realment Montseblanc, el teu relat... Fa sentir!
    M'hi he trobat, m'has fet estar a l'altre banda de la paret, escoltant i excitat. Molt ben escrit. Transmet sensacions, emocions, plaer, dubtes, contradicció i desig. No paris, si en tens un altre publica'l !!!. T'ho agrairem tots els que et llegim.

  • genial uff que no se com s'escriu[Ofensiu]
    lluis perealbert | 13-02-2017

    fantastique... quin erotisme perfeccionat ....

  • Confident[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 11-02-2017 | Valoració: 10

    Jo també no he dit res. Perquè aleshores et treu llibertat. Només ho sap un parell d'amics. La veritat ésque sóc comla nit i el dia en comparança amb els de la resta del clan. Millor així.... Si més no, no estem sols, ens fem companyia tu, l'Israel i la resta de llegidors. Nil

  • Tampoc tan alta, no?[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-02-2017

    Què són, Nil? Són sincers i són el que sento i el que vull compartir. Sense màscares, sense hipocresies, parlant clar, amb el cor, i de vegades el cony, a la mà. Escriure lliurament i dir tot el que em passa pel cap i per la pell té un preu en aquest món que ja saps com és… Però, si la vida m’ha anat pelant capa a capa com qui pela una ceba, deixant-me gairebé en carn viva… bé que ho haig de dir, tot el que sento i intentar que altres ho sentin també. Perquè no estic sola en això, n’hi ha d’altres que ho fan, que ho feu.
    Però tot té un preu. Ningú de la meva família i el meu entorn més pròxim sap que escric. Ni els escrits d’enyorança, com l’Israel els va definir, ni els altres… És un secret entre centenars de persones anònimes i jo.

  • Temperaturalta[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 11-02-2017 | Valoració: 10


    D'això, i la teva família, amics i coneguts estan assabentats d'aquesta vessant literària teva? i que hi diuen? O no en saben pas res... Perquè mira que són...

  • Confesso, Nil...[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-02-2017

    ...que el teu poema “Catric-catrac” em va recordar que tenia aquest relat escrit. De fet, en tinc un altre més que passa a uns banys però no el posaré per evitar ferir sensibilitats.
    Home, les parets eren primes, però no pas tant com per a travessar-les amb un bolígraf jajaja (a la foto les pots veure ;) ).
    Gràcies!

  • Gràcies, Israel...[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-02-2017

    …pel teu comentari. Em fa feliç que t’hagi agradat i que t’hagi fet sentir “coses”.
    Jo crec que en aquesta pàgina som molts escrivint i poquets llegint. I cal temps, per a llegir, per a deixar un comentari... I les hores són com mantega, que intentem estendre per tot arreu, en una capa cada cop més fina, per arribar a tot, però al final sempre s’ha d’escollir...

  • Espiell[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 10-02-2017 | Valoració: 10


    El meu relat Catric-catrac va de bracet del teu poema L'altre cantó de la paret! Tots dos ambientats dins els lavabos. A mi em costa llegir relats llarguets, però aquest m'ha fet arribar al final pel suspens que guarda. Talment m'ha semblat, llegint-lo, com si estigués dins l'escena. Encara no sé pas com a cap dels dos no se li va ocórrer fer un foradet amb la punta del bolígraf si les parets eren tan primes. No coneixia pas el mot xarrabascat. M'agrada força emprat en aquest context. Sé que hi ha gent que l'excita tant amb el soroll com olor del pixum. A mi personalment m'agrada separar les necessitats sexuals de les fisiològiques.
    Es clar que els homes quan pixem, si fem força xarrabascat i a més dura força, hi ha que ho interpretara com que la tenim de trompa d''elefant i no és pas cert. La trempera matinera no és trempera vertadera, és trempera matinera en dic jo mateix quan cada matinada m'alço per a orinar.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: