A l'Altiplà

Un relat de: Romy Ros

A l'Altiplà

Més enllà de les Terres de Ponent, allà per l'Altiplà, l'Elena hi tenia família. Eren tots senzills i afables, fill de pagesos que amb el seu esforç havien aconseguit que els seus fills hi anessin a la Universitat durant la dècada dels vuitanta.
Aquests fills formats i educats a les aules magnes de l'ensenyament públic, eren ara posseïdors d'una cultura mitjana i una professió liberal que els allunyava del món rural però no dels seus orígens "castissos". Havien arribat lluny gràcies als esforços i treballs d'uns pares educats en la postguerra i formats sota el lema de "la unidad de destino en lo universal" o dit d'una altre manera "formación del espíritu nacional".
Era per tot això, que quan l'Elena viatjava a aquelles terres i parlava als seus fills en català, aquesta part de la família no podia entendre el seu canvi de registre lingüístic. La consideraven una renegada dels seus orígens i en altres casos una misteriosa bruixota que s'entestava en defensar curioses idees progressistes d'un federalisme a ultrança.
Malgrat tot, l'Elena es sentia orgullosa dels seus orígens i de tenir una família hospitalària i generosa. Però, també es sentia feliç d'haver arribat, per estranyes ironies del destí, a una terra d'adopció on l'hi havien ensenyat moltes coses: a ser sobre tot tolerant amb la diferència.
Àvida d'aprendre tot sobre una terra que admirava i estimava com a seva, es va endinsar en el fabulós món del llenguatge i els costums; era per això que l'Antropologia social i cultural s'havia convertit primer en la seva formació acadèmica, per passar després a ser la vocació que exercia amb autèntica devoció.
A voltes, pensava que la dita "viu com penses o acabaràs pensant com vius" era una màxima que per ella esdevenia tot un repte. I com sempre intentava posar-se a la pell dels altres, havia comprés el per què els seus parents no entenien el seu arrelament al país d'adopció. Altre terme que els parents no entenien era el de "país": tant senzill com era; només calia deixar de mirar-se el melic per entendre que la diversitat forma part de l'ésser humà i que fent una mirada enrere, la Història estava plena d'exemples d'Estats o civilitzacions que en el seu decurs expansionista utilitzaven la uniformització com a forma de domini.
Amb aquests pensaments es va despertar l'Elena i va descobrir que un dia ple de sol banyava la seva habitació.

Comentaris

  • geraldine | 31-03-2009

    em suicido, pero d'una manera poetica.!!!!

    la tristessa...


    gracies pel teu pas entre els meus mots!

    un relat, tendre, honest, sincer! m'agrada així!

    et llegeixo,segueixo,escric...

  • Vivim com pensem ?[Ofensiu]
    Cendra de flor | 31-03-2009 | Valoració: 10

    Per ser fidel a un mateix haurien de viure amb les màximes del nostre pensament, però de vegades és difícil. Si més no ho hem d'intentar. Hem de ser fidels a nosaltres mateixos.

    Cendra de flor

  • Tant descriptiu com invitador[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 30-03-2009 | Valoració: 10

    Sensible Relat. La darrera frase m'enamora.
    El sol entra per la finestra de l'habitació.
    Gràcies pel teu comentari i et demano deixa el "vosté".... sóc en Joan.

  • Els origens [Ofensiu]
    Belda | 27-03-2009 | Valoració: 10

    Bona visió.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Romy Ros

Romy Ros

34 Relats

288 Comentaris

38916 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Nascuda al 62 més enllà de les Terres de Ponent, he viscut en diferents poblacions de Catalunya fins que finalment he aterrat i visc a Vic esperant que sigui definitiu. Sóc antropòloga de vocació i mare de dos adolescents que em fan parar el cap en moltes més coses del que jo imaginava. Escriure i llegir són dos aficions que sempre m'han fascinat i per això estem ara aquí.