A la xarxa d'inseguretat

Un relat de: nuriagau
Intenta ser la continuació del relat: A la corda fluixa.

      Arribo amb taxi. No m’agrada arriscar-me que em vegin a prop de casa baixant del cotxe d’ell. Totes les precaucions són poques. Ahir em vaig deixar el mòbil a la tauleta de nit i aquests descuits no me’ls puc permetre. Enrere deixo els petons, les carícies, les abraçades i aquelles paraules que tant em fan estremir.


      Obro la porta i, intentant fer poc soroll, em dirigeixo a la cambra de bany. Em despullo i m’ensumo la pell. Malgrat ens hàgim dutxat amb abundor d’aigua i sabó, just abans d’abandonar l’habitació de la cita, resta una fragància que evoca passió. Davant del mirall, em desmaquillo i em poso les cremes, mentre recordo l’estrofa de la cançó de Cohen que m’ha cantat mirant-me fixament als ulls.


      M’introdueixo al llit, intento ocupar poc espai per tal de no despertar-te. Però la intuïció em diu que, malgrat són quarts de tres de la matinada, romans despert. Interromps el silenci: ”No volia parlar aquesta nit, però és que no puc adormir-me”.


      Em sento desarmada. Dedueixo que has llegit els missatges del mòbil que restaven sense eliminar. Em preguntes si hi ha un altre i no t’ho nego. Em manquen forces com per intentar disfressar la realitat. Dius que t’agradaria comprendre per què t’he enganyat i no trobo justificació, ni jo mateixa entenc què és el que m’ha passat. Intento explicar-te que et segueixo estimant i no em creus. Suposo que jo, si fos tu, també pensaria que és inversemblant. Em demanes detalls sobre les cites, els llocs, els temps... i vaig responent mentre plorem els dos. Conclous que el nostre matrimoni ha emmalaltit i que, amb aquest diagnòstic, el més convenient és separar-nos. Jo et prego que no. Assegures que no saps si podràs perdonar-me i desitjo, en silenci, que ho facis. Em demanes si sóc capaç de no tornar-lo a veure i t’ho afirmo malgrat que, interiorment, ho dubti. És paradoxal, però t’entenc més a tu que a mi mateixa.


      Amb sensualitat, comences a magrejar-me el cos. Jo et corresponc sense acabar d’entendre si el que pretens és fer-me l’amor per darrera vegada o comprovar si encara m’excites. Em penetres sense dolor físic, la humitat del meu sexe et demostra que et desitjo. Experimentem plaer i patiment alhora, mentre intentem processar el garbuix de sentiments i d’idees amb què compartim el llit.


      Només sé que t’estimo i que, segurament, la letargia de la nostra vida i l’atzar han fet que visqui una història, a la corda fluixa, de la qual acabo de caure. I ara, sota els llençols, intento desempallegar-me de la xarxa de seguretat que m’ha enredat el cos i l’ànima. Quan en surti, tant de bo aconsegueixi ser capaç de viure tocant de peus a terra.

Comentaris

  • M'afegeixo als elogis[Ofensiu]
    qwark | 04-05-2011

    És un relat amb un enfocament interessant. Aquest personatge complicat que diu que entèn millor al marit que a ella mateixa és tota una declaració.

    Com a cosa a millorar, jo hagués posat la part important del relat (que tu has posat en resum) en escena. Voldria haver sentit el diàleg entre tots dos, fins al moment de fer l'amor. Així quedaria més intens.

    Una abraçada.

  • Realista, proper i aconseguit[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-04-2011 | Valoració: 10

    En tornar a aterrar avui, després d’uns dies amb un canvi de rutines important, en les costums habituals dels relataires, he vingut a visitar el teu espai... i en veure noves publicacions, ja anava a llegir i comentar la darrera, quan he caigut en el compte de què tenia pendent aquesta penúltima.

    I quina ha estat, a més, la meva sorpresa en veure que suposa una continuació d’aquell relat que vas presentar al repte dels punts cardinals, del qual vaig ser jutgessa: quina alegria, doncs, veure que continues tant participativa, inspirada i creativa, Núria!
    Espero que res no aturi aquesta ratxa, de la qual sortim tots els teus lectors beneficiats...

    Bé, tornant al relat que avui m’he regalat, diria que el present del temps verbal m’ha ajudat en gran part a tornar a situar-me en la història que ja coneixia amb molta rapidesa.
    També, però, han ajudat les pistes que ofereixes oportunament en les primeres frases sobre la situació, que deixes clara des del primer paràgraf.

    La meticulositat amb què vas narrant les petites accions de la protagonista doten de realisme el text.
    Després, el fet de dirigir-te al protagonista masculí amb el pronom de la segona persona amara la narració d’intimitat, d’una proximitat que percebo gratament, sentint-me privilegiada.

    Enhorabona per aquest relat tan aconseguit!

    T’envio una abraçada dolça com una Mona,
    Unaquimera

  • El cor dividit[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 20-04-2011 | Valoració: 10

    Núria, ja em va agradar molt "A la corda fluixa" i has tingut la cortesia de contar-nos com acaba la història. Vas deixar el problema en l'aire, per a que cadascú pensés el que vulgués. Però, amb la teva prosa perfecta, ens has fet saber que ella s'estima la parella i que per ell renunciarà a l'amant (¿?). Bon acabament, encara que es respira una certa tristesa. Per què a la vida sempre s'ha d'escollir? Per què no és pot tenir tot el que un ha aconseguit sense haver de renunciar a res? Ja veus que he deixat anar la rebel·lia, tinc el dia tonto.
    M'encanta que tornis a escriure a RC. Així et puc llegir sempre que vulgui.

    Una abraçada de vacances

  • M'agrada com escrius[Ofensiu]
    Josoc | 18-04-2011

    Tractes qualsevol tema, amb maestria, saps enllaçar les frases de manera tan genial que et fan sentir, més que llegir, allò que vols expressar i comprendre bé els sentiments dels protagonistes de la història. No m'estranya que tinguis premi. Felicitats!

  • Amb mestria i equilibri[Ofensiu]
    Frèdia | 18-04-2011


    Vivim en una societat on tot ens genera incertesa. Ja res dura: ni les opinions polítiques, ni les modes, ni l'amor... Volem experimentar tantes coses: viatges a llocs desconeguts, esports de risc, relacions prohibides... Voldríem canviar de pis, de feina, de món. No ens agrada res d'allò que tenim? Potser sí, però cal que passi alguna cosa per adonar-nos-en. Com li passa a la protagonista d'aquesta història. Si no s'hagués descuidat el mòbil, hauria descobert que s'estima el seu marit? M'ha agradat molt com has plantejat la història, com l'has trenada, amb mestria i equilibri, i si el paper d'ella està ben teixit, el del marit encara més. M'ha agradat especialment una conducta tan allunyada dels tòpics i que fa que el desenllaç sigui, pel meu gust, el millor del relat i que en quedin ganes de més. Una abraçada

  • Ple de sentiments[Ofensiu]
    elenam | 17-04-2011 | Valoració: 10


    M'agrada molt la descripció que fas, m'he l'he llegit varies vegades i la descripció que fas està molt ben feta i amb molts detalls. Tot és molt realista, però a vegades els sentiments ens juguen males passades doncs no podem lluitar contra ells i el món està ple de contradiccions. Et seguiré llegint.
    Felicitats!!!

  • Molt bo[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 13-04-2011

    Coincideixo plenament en l’opinió de molts dels comentaristes pel que fa que podria haver estat un relat independent de l’anterior, tot i que la prolongació de la història ens ofereix, com a lectors, una percepció més completa dels sentiments contradictoris que assalten a la protagonista en el moment en que ha de confesar una veritat que ni ella mateixa arriba a comprendre. El fet de ser educats/formats dins una cultura en la que hi ha limitacions en base a una determinada moral, afavoreix el que hi hagi un batibull de sentiments que sorgeix, precisament, en el moment que la protagonista reafirma l’amor que sent per la seva parella, malgrat pugui sentir desig, i per què no amor, per una altra persona. Hem apres a estimar als pares, als germans, als familiars, als amics, sense que ens sorgeixi cap dubte de que els sentiments són inesgotables. Aquí no existeix la rivalitat, ni ens veiem obligats a triar, però sembla més complicat quan aquest mateix amor fa l’intent de fugir d’aquestes normes establertes. I és clar, el sentir i el pensar sovint no coincideixen.

    M’ha semblat molt intensa la càrrega emocional que desprenen les sensacions de la protagonista, i admiro la capacitat que has tingut per captar aquesta intensitat i traslladar-la al lector fent-lo partícip d’una escena que es pot veure més enllà de llegir-la.

    Un bon relat, Núria, molt bo. Incloc la meva felicitació per haver estat la guanyadora del Repte.

    Una abraçada, guapa!

  • A la corda fluixa[Ofensiu]
    rnbonet | 12-04-2011

    Inversemblant? Real? La juguesca amb el /la lector/a, importantíssima!!! Jugant la la corda fluixa de les paraules i els fets.

    Salut i rebolica, xicona!

  • La rutina [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 11-04-2011

    és una pèssima companya pel camí de la vida i una pitjor consellera.
    Encara que ja saps el que penso de tu com a escriptora ...M'ho he pensat millor... No t'ho dic... No vull fer-me pesada.
    Un petó, benvolguda Núria.

    Nonna

  • Tibant la corda[Ofensiu]
    franz appa | 10-04-2011

    Comprovo que la corda fluixa es va tensant i va teixint un paisatge gairebé invisible -però no gens invisible, vaja, per a l'ull atent i avisat- de fils que interrelacionen el difícil, inexhaurible, fascinant paisatge de les relacions humanes, les lluites contsnats de la balança de la fidelitat i la infidelitat.
    Se celebra la intel·ligència dels teus plantejaments i la polidesa del teu estil per travessar amb aquest ulls curiosos el formigueig dels sentiments humans, aquesta xarxa insegura, ambigua, desconcertant tants cops.
    Comparteixo amb tu, a més, un gust per anar cabdellant fils d'un relat a altre, de manera que es va conformant un tapís d'emocions que, crec que a tu com a mi, ens ajuden a enfocar millor l'objectiu.
    Una abraçada,
    franz

  • Bon relat[Ofensiu]
    brins | 10-04-2011 | Valoració: 10

    Veig que ja tornes a publicar relats, Núria; m'alegra molt poder tornar a gaudir de la teva inspiració.

    Has escrit una història molt entretinguda i interessant, amb una estructura formidable. Vull destacar, també, el fet que l'hagis escrit amb oracions tan curtes i precises; saber descriure accions i sentiments amb les paraules justes i necessàries, sense ornaments superflus, té molt de mèrit. Felicitats!

    I no et facis esperar tant...

    Pilar

  • Excel.lent![Ofensiu]
    copernic | 10-04-2011


    Amb un títol que juga amb les paraules emboliques el lector en una xarxa de sentiments i emocions, amb una dona (podria ser un home també) torturada pels dubtes, les insatisfacions i la rutina que decideix iniciar una aventura que acaba descobrint-se. Molt ben descrites les reflexions d'ella i el diàleg posterior quan ja s'han ensenyat les cartes. És un text que fa reflexionar sobre l'amor, la il.lusió, la passió i la carència d'alguna d'aquestes coses. Aquest crec que és el gran mèrit que té el teu relat. "A la corda fluixa" ja m'havia agradat molt però com han dit aquí a baix aquest pot entendre's sense haver llegit l'altre. Celebro la teva recuperació literària després d'una "malaltia" de quatre mesos. Una abraçada!

  • El comentari del jutge del repte que va guanyar[Ofensiu]
    SenyorTu | 10-04-2011

    Si llegís A la corda fluixa per valorar el present relat no seria just perquè hauries disposat de més paraules que la resta dels concurrents. Però penso que el teu relat pot perfectament constituir una unitat literària independent. Amb la llibreta oberta, això sí, per si vols continuar.

    La tria dels papers és igualitària. No sé si era la teva intenció però hem d'admetre que, tradicionalment, l'infidel acostuma a ser l'home. L'esquema argumental correspon a una confessió forçada per les circumstàncies. Descrius el camí i els fets que hi aboquen,el garbuix d'idees que provoquen i acabes amb una reflexió que, repeteixo, sembla deixar la porta oberta.

    El començament del relat, fins passat el tercer paràgraf, m'ha resultat una mica entrebancat. Ho atribueixo a la puntuació que provoca la tria d'una aparent primera persona narrativa fins que, quan la dona es fica al llit, resulta que utilitzes la segona. I aquí em costa entendre el concepte: la dona explica a l'home la pròpia conversa... a mi em sona estrany. La meva apreciació és molt subjectiva, en sóc conscient.


  • La suavitat de la inseguretat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-04-2011 | Valoració: 10

    quin gran relat, quina gran tendresa que destil.la, quina duresa de sentiments expressa, quina inseguretat desperten els protagonistes, quina comprensió mereixen alhora i quina transmissió d'pànima has aconseguit. Els dos protagonistes són tan creïbles! Els pintes tan humans com inhumans, tan tendres com glaçials. Fantàstic! Tens una prosa molt lírica i molt descriptiva que retrata amb realisme i detallisme els protagonistes. Et continuaré llegint i esperaré amb ànsia la tercera part. Una abraçada Núria.
    aleix

  • Tan inversemblant que sembla real[Ofensiu]
    NUNU | 08-04-2011 | Valoració: 10

    Un relat cru i tendre al mateix temps, que fa apujar les pulsacions a mkida que avancem en la lectura. Óstia!
    Si em poso al lloc d'ell, i el cos se m'estremeix de dalt a baix, i desitjo no haver-me'n assabentat.
    Em poso al lloc de "l'altre", i encara pateixo més doncs no hi ha res dins del meu àmbit de control, no entenc què pot passar, i potser pateixo més.
    Estic desitjant una continuació.
    Continuarà?
    (Sisplau, va)

  • per quan la tercera part?[Ofensiu]
    Englantina | 08-04-2011 | Valoració: 10

    No m'estranya que guanyessis el repte amb aquest relat, nuriagau. El trobo molt elegant, tot i la dura franquesa que es destil·la de la conversa que, a mode de confessió, es desplega de matinada, sota els llençols.
    M'agradarà llegir-ne la tercera part del relat. M'agraden els finals feliços, però abans hauriem de conèixer a l'amant de la protagonista, per saber quin seria realment el final feliç.... o no caldrà que el coneixem? Que continui la història, sisplau...

Valoració mitja: 10