A la vella bellesa fashion

Decidí, la Fòssila, mostrar-se sense filtres falsos, sense halos afegits, sense retocs amb molts tocs, sense accessoris luxe-farcidors...res de res. Al natural, com una petxina acabada de treure de l'aigua. És clar que ella tenia una edat: vuitanta-vuit anys, nombre màgicament birodó, va definir, i va afegir que era perfecte. Després, la popular, coneguda i famosa internacionalment i galàcticament Fòssila Trendy, aparegué a nombrosos portades del món de la moda i la Moda sense les seves típiques maxiulleres ni carregada de collarets que pesaven més que ella ni amb roba de disseny. Se la podia veure amb una simple bata de quadres d'una de les seves minyones, cordada abotonada, amb dues butxaques, que li arribava sota genolls. De sabates, espardenyes senzilles. Els cabells sense tint, deixats anar, pengim-penjam, com els tenia realment. Extasiava.
-Oooh!-s'extasià el seguidoram.

-Creo, a partir d'ara, la Vella Bellesa Fashion.

Moltíssimes dones en decadència física que calia amagar i que amargava bastant -anar contra la veritat- la van imitar, alleujades de sessions de perruqueria, estètica, cirurgia, productes antiaging. L'esbufec d'assossec de totes alhora refrescà la Via Làctia.

Però, però, però...la crítica -especialment masclista- coïncidí en opinar:

-Anar sent més i més velles i belles és hipocresia. Ho feu per seguir la moda. No ve de vosaltres. Sou ovelles sense parer.

Alguns -i també algunes- havien de carregar-se aquella tendència, que el seu negoci depenia de l'antítesi. O sigui, que es van posar d'acord en eliminar la Fòssila Trendy, fora cosa que fa nosa, via mort ràpida i que seria classificada de 'natural' (cap petixina, aquí) donat, sobretot, que tirava a nonagenària, l'existència ja l'havia ballada. S'enterrà la veterana actriu-model sota un cedre gegant de brancatge tabular i es mirà de fer que se la recordés per com havia estat abans de la senil bogeria de la Vella Bellesa Fashion.

Amb tota la parafernàlia que els convingué promocionaren, de bell -i no vell- nou el camuflatge de la decadència amb tot -i més- del que abans d'aquella bestiesa s'estilava -i els omplia les butxaques- i que, poderosos com eren, no permetrien que fos canviat.

L'esperit de l'assassinada Fòssila els va dur més d'un maldecap que no es curava amb res de farmàcia convencional.

Els repetia amb veu udolaire:

-Jo em vaig casar, els quatre cops, amb homes mínim deu anys més grans que jo. Bé m'havien de xutar (rigué emprant aquell verb) al llit, alhora que havien de ser adinerats i jo notar que la seva salut m'aniria a favor de la viudetat -sense fer res exprés, la mort vindria sola. I sí, així va ser. Vosaltres m'heu matat i jo no callaré dins els vostres cervells fastigosos i les vostres ànimes seques. I m'hi ajudaran les meves sis filles, també fantasmes, mortes totes de mort natural. Tot ha de ser natural, com vaig encertar al final, al meu 'despertar'. Elles, seguint el meu exemple, també es van casar amb homes rics esperant-ne la defunció, però el destí va fer que la malaltia se les endugués a elles. I les vaig plorar i vaig maleir que ells duressin més! I ara, vosaltres, aquest grup pervers d'homes i dones i alienígenes que m'he dut a la tomba...filles, veniu, au, fotem-los serenata per fer-los la vida impossible. Que se sàpiga que la Fòssila Queen mana!