A la sala de billar

Un relat de: Tharogh

Jo, com la resta d'hostes, m'havia tancat a la meva habitació. Des que havia aparegut el cos amb signes de mort violenta de la senyora Rovira de l'habitació catorze de l'hostal, el malestar i la tensió no havien fet més que augmentar. Havíem trucat ja a la policia, però aquell hostal estava molt lluny de qualsevol lloc i encara tardarien unes quantes hores en arribar. El que sí ens havien deixat clar era que ningú marxés de l'hostal, ja que no volien deixar escapar l'homicida. Així doncs, vam decidir que el més segur era que ens quedéssim tots a les nostres habitacions i ens hi tanquéssim.

Dins d'aquella habitació, el temps passava molt a poc a poc i l'angoixa no parava d'assaltar-me. Vaig acabar optant per sortir una estona, al cap de vall, no creia que em pogués passar res. Gairebé sense adonar-me'n, els peus em van dur instintivament cap a la sala de billar, on s'havia comès el crim. La policia havia insistit en que no moguéssim el cos ni toquéssim res d'aquella habitació, així que em vaig limitar a observar. Aquella pobra dona tenia una expressió grotesca a la cara, pròpia d'un terrible espant i, al coll, hi era ben visible la marca d'una soga. Vaig intentar examinar-la de més a prop però, de sobte, em va envair una aversió a aquell lloc i n'hauria marxat si no fos perquè vaig veure que algú altre entrava a l'habitació. Era el pare de la família que s'estava a la trenta-quatre.

- Veig que no soc l'únic que no suportava estar tancat - em va dir amb un somriure amarg i, sense dir res més, es va posar a mirar-se el cadàver com ho havia fet jo abans - sembla qui ho hagi fet deu haver tingut els seus problemes per estrangular-la, perquè la dona té força morats, senyal d'un forceig - de cop, va semblar fixar-se en alguna cosa que hi havia al terra, era un bri d'alguna corda, probablement de la que havia escanyat la senyora - mira, això els serà útil a la policia, segurament encara hi ha empremtes de l'assassí.

Després d'allò, vam començar a parlar tranquil·lament; allò ens distreia de l'enorme tensió. Durant aquella estona, em va explicar un parell de teories sobre com i perquè s'havia comès aquell crim. Era un home increïblement fred, tant, que va arribar a proposar-me fer una partida de billar allà, en ple escenari del crim. Ràpidament vam desistir; deixar les nostres empremtes en aquell lloc ens podria portar problemes. Al final, vam optar per anar al vestíbul tot i que ara ja no parlàvem, simplement deixàvem que el temps s'escolés.

Em seria impossible determinar quanta estona va passar mentre reflexionàvem en silenci fins que algú més va baixar. Eren la parella de l'habitació dotze que havien decidit passar la seva lluna de mel en aquell tranquil i apartat hostal. Ella semblava histèrica i no parava d'escridassar el seu marit per la més mínima fotesa; ell, de temperament tranquil i conformista, callava mentre mirava el terra. Aquella parella, a diferència de nosaltres no van voler ni a sentir parlar de mirar el cos. Al cap d'una estona, algú més va baixar: la muller del meu amic de l'habitació trenta-quatre. Aquella dona era semblant al seu company, però tenia un aire més melancòlic i no era tant calculadora. Ella va dir que havia sortit perquè estava preocupada pel seu marit, però ben aviat es va posar a xerrar amb tots nosaltres. Així vam estar-nos fins que el matrimoni de la trenta-quatre va recordar-se que havien deixat el seu fill de set anys a l'habitació:

- Ja li has dit a en Raül que baixaves?

- Jo li he dit... i suposo que m'ha sentit... perquè resulta que encara era al lavabo...

- Encara? Però si quan jo he baixat ja feia força estona que hi era.

Vam acabar decidint que aniríem tots a veure què feia; era millor no voltar sols per l'hostal.

Quan vam entrar dins l'habitació però, tot i cridar el nen, no hi va haver cap resposta. I en aquell moment va ser l'única vegada que vaig veure l'home de la trenta-quatre alterat; el seu fill el tenia preocupat i, sense pensar-ho ni un moment, es va precipitar contra la porta i la va tirar a terra. El que vam veure dins aquell lavabo de l'habitació trenta-quatre d'aquell remot hostal va ser una imatge enormement pertorbadora: vam trobar-nos el cos del nen, ja sense vida, amb diverses ferides de ganivet a l'esquena; però, el més esgarrifós, era el rostre del menut; conservava encara una expressió d'horror i aquells petits i brillants ulls semblaven mirar-me fixament. Havent vist aquesta terrible imatge, ambdós progenitors, bé pel xoc o bé perquè no volien mostrar cap senyal de debilitat en públic, van quedar muts. No es pot dir el mateix de la dona acabada de casar, que va fer un enorme crit que va fer que la resta dels hostes i la mestressa de l'hostal acudissin al lloc. Aquella visió va semblar afectar profundament a tothom. Quan ja semblava haver acabat la histèria col·lectiva, algú, crec que el noi de la vint-i-u, va veure que la finestra del lavabo era oberta però vam decidir no investigar-ho; era feina de la policia. Finalment, vam baixar tots junts al vestíbul.

Allà hi érem tots tots presents: la mestressa de l'hostal, una dona de mitjana edat que tenia una posat lleugerament sever; hi era present la parella de lluna de mel de l'habitació dotze; també hi havia la família de la vint-i-u, tenien un fill, el mateix que s'havia fixat en la finestra oberta del lavabo de l'habitació trenta-quatre, semblaven una família típica de classe mitjana; després venia la dona que s'estava a la vint-i-sis, m'havia fixat en ella des del principi degut al seu gran atractiu físic, tot i que la seva expressió i mirada perduda em transmetien cert sofriment, em donava la sensació que era allà perquè fugia d'alguna cosa; no cal citar que jo, que m'estava a l'habitació vint-i-vuit, també era allà; em va cridar l'atenció l'home de la trenta, un home de negocis ben vestit que tenia un posat especialment fred i un aire de superioritat força molest; finalment, hi havia el matrimoni de la trenta-quatre que acabava de perdre el fill.

Vam passar llarga estona tots en aquella sala. Hi van haver alguns intents d'establir una conversa, però tots van fallar. Va acabar trencant el silenci el telèfon sonant. La mestressa de l'hostal va córrer a agafar-lo. Era la policia, explicant que se'ls havia punxat una roda i que no tenien recanvi; així doncs, vindrien l'endemà. Nosaltres vam seguir reunits en silenci fins que va ser força tard i vam acordar anar a les habitacions i prendre totes les mesures de seguretat fins al dia següent.

Així doncs, vaig tornar a la meva habitació i vaig observar com la resta feien el mateix. Al cap d'unes dues hores, però, vam haver de tornar a baixar tots: algun dels hostes havia trucat als altres i els havia citat, aquesta vegada, a la sala de billar, l'escenari del crim on encara jeia morta la dona de la sra Rovira. La trucada afirmava haver descobert qui era l'homicida i tenir proves que ho demostraven.

Efectivament, tothom s'hi va presentar. La majoria d'expressions eren de nerviosisme o d'escepticisme exceptuant la del fill de la família allotjada a la vint-i-u, que semblava excitat amb aquella situació. El temps passava i ningú semblava voler dir res. La tensió va anar augmentat fins que l'altiu home de la trenta, molest, va dir:

- Què és això? Una broma?

Ningú va respondre.

- Ah, sí, ja ho veig, segur que és cosa d'aquest - va dir senyalant el fill de la família de la vint-i-u.

Però aquell noi no va respondre-li res i l'home, més molest encara, va fer:

- Ja me n'he cansat d'això, jo me'n torno a l'habitació a dormir!

- No hi vagis - aquest cop li va contestar l'atractiva dona que s'estava a la vint-i-sis.

- O pensarem que tens algun interès en fugir - va contestar-li la mestressa de l'hostal.

- Jo no, cap n'hi un - ja començava a estar més que molest - però jo a aquella parella - senyalant al matrimoni en lluna de mel de la dotze - la vaig veure discutint-se repetides vegades amb la sra Rovira, que sembla que ja coneixien d'abans.

- Nosaltres no hem fet res - va contestar-li la dona mentre el marit mirava a terra - a part, no som els únics que coneixíem a la difunta, aquells senyors - fent al·lusió al matrimoni, encara en xoc, que havien perdut el fill - els he vist discutir-se violentament amb ella repetides vegades...

- Oh, per favor - ara s'hi ficava la mestressa de l'hostal - prou pena en tenen del que els ha passat!

Va ser llavors quan, al punt més àlgid de la discussió, el sistema que havia de fer saltar els ploms va funcionar i tot va quedar a les fosques. Vaig aprofitar el moment de caos per fugir pel camí que m'havia preparat i vaig calar foc a la casa amb tots a dins. Tot i el mal que m'havia fer la sra. Rovira, ara em penedia del que havia fet. Tot se m'havia escapat de les mans... però bé, com que no havia quedat cap testimoni, ja no corria perill, podria tornar a començar des de zero en algun altre lloc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Tharogh

2 Relats

1 Comentaris

1751 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor