A la plaça hi ha un pallaso .

Merci pel comentari, Annalls. Tens raó en una cosa importantíssima pel que fa al comentari del meu agosarat Beethoven, i és que aquest artista únic de la història de la humanitat no hauria d'haver estat triat per mi per a la denúncia a la globalització musical dels mitjans de comunicació d'aquests temps que corren. Reconeixent la importància del meu error, et saludo amb satisfacció i et dóno les gràcies per fer-me veure una cosa tan evident com aquesta, la qual, de cap manera, no es mereix el geni en qüestió. Mil gràcies!


Sergi

Ens has dibuixat tan bé el pallasso que sembla ben bé que l'estiguem veient ara mateix. Sempre provoquen un somriure els pallassos, fins i tot al més grans.

que expressa sentiments divertits... és molt bo... m'ha encantat. Ara bé, ja fa tans anys que no he vist pallassos en els circs, doncs això ja s' ha acabat moltíssim. Alhora és meravellós veure un poema dedicat. Ets tan bona, que m' agrada. saluts i que Déu et guie per sempre. Rafael Molero

No és que em facin massa gràcia els pallassos, els tenc un poc de por des de petita (no a tots, és clar hahah), però amb el que tu has descrit sembla bastant divertit i simpàtic.

I si, no tenc gaire temps per publicar ni per comentar gaire...però ja queda menys, l'estiu ja s'ensuma. I sí, el relat de St Jordi era real!

A mi també m'ha agradat tornar-te a llegir guapa!
Una besada

Per caminar amb seguretat per un filferro, un pallasso ha de canviar de vestit i d'accessoris tantes vegades com siguin necessaries. Un petó i una abraçada

Per caminar amb seguretat per un filferro, un pallasso ha de canviar de vestit i d'accessoris tantes vegades com siguin necessaries. Un petó i una abraçada

El pallasso sempre m'ha causat una sensació doble, d'alegria i tristesa alhora. Però aquest poema s'ha decantat clarament cap a la primera opció. Et feliccito per haver-m'hi portat! Potser si que de tant en tant ens hauríem de vestir com ell i passar de tot. Una forta abraçada.

Aleix

Està molt bé Annaiis, m'agrada.

Gràcies pel teu comentari, m'agrada molt trobar-me'n de teus.

Perdona però estic una mica trista, acabo de saber que s'ha mort una amiga que ha patit una llarga malaltia, més de dos anys, amb una agonia molt dolorosa.
Acabava de complir 50 anys... que cruel és la vida de vegades.
Descansi en pau!

Potser sí que estaria bé vestir-nos així, cada persona, tant com li vingui de gust, perdre la vergonya, deixar pas a mostrar com vol anar sense modes ni sentits del ridícul. Sobretot, mostrar el SER, i hi haurà qui potser emprarà menys colors i serà un clown tristoi o qui en farà servir en excés i atabalarà rient sorollosament. És igual, aquests pallassos donen pas mica en mica al veritable clown que cadascú porta, que té incrustat a l'ànima, perquè clown és vulnerabilitat i transparència i crítica del món amb el gest i el gag, la mirada i això TOTHOM ho té, si vol.

Petonassos amb nassos de pallassos.
Un clown, el teu, de relat màgic. Res del pallasete de festes d'aniversaris com qui dona pinso a la mainada entre macdònals teca, que no ho hauria de jutjar, però mira, el meu clown té punxetes escorpinetes, també.

Mena (bona setmana dels bunyols, annalls!!!!)

Vaja, Analls, quin relat poètic tan estrambòtic. M'imagino aquest pallasso i desperta una curiositat esplèndida, amb el seu vestit i les seves proeses còmiques que atrauen molt. Ho he pogut imaginar llegin-te. Tot un plaer.


Sergi