A LA MORT DEL MEU POBLE

Ja em són feixugues les parpelles
sota el pes de tanta indiferència,
tants anys he estat vetllant, sol,
a la nit del meu poble,
que ja no puc suportar per més aquest ultratge.

Que em perdonen les ànimes que estimaren.

Abatut, caigut, sotsobrat,
arrelat beso aquesta terra, meva nació,
no puc aixecar-me, ni deixen expressar-me sobirà
al parlament d’aquesta democràcia que em sotmet,
sols aquest xiuxiueig polsós
que remou la remor de les veus
per la dignitat perduda.
Ningú de vosaltres, fills d’aquesta mare,
haveu sabut escoltar.

Que em perdonen les ànimes que estimaren.

Ja m’arrosseguen al fossar de les cultures,
com peix petit que és llançat de la xàrcia
suro esmorteït en aquest pèlag global
a mercè de vents i corrents forasters
que porten a un món que no vull,
i allí us veig a tots vosaltres, complaents...
Sóc la vostra darrera veu!
però m’ofega aquest oceà estèril
per l’esquer capitalista delmar de diversitat.

Que em perdonen les ànimes que estimaren.

Sóc l’últim glop de saó
que mai més donarà saba
a l’arbre d’un nostre univers
que mor desnodrit, despullat d’identitat.
Surten de mi, encara, pansides mans
obertes al cel reclamant
la verema de ritus i tradicions
que amb la meva derrota
expiren per l’abandó i la desídia.
Ploren els marges
la soledat d’un meu cos
que es malmet abraçat de l’olivera,
saviesa dels segles,
tots dos soterrats amb nostre tresor.

Que em perdonen les ànimes que estimaren.

Sóc el darrer far d’aquest port
que guia els vaixells dels quatre vents,
de terra endins i de mar enllà,
llum d’un món peculiar
que ha viscut un seu mite fins avui,
envaït per la foscor d’aquesta indolència
que aclapara i mata el meu voler.

Que em perdonen les ànimes que estimaren.

Arriben lladres i delinqüents infames
emparats per lleis que agredeixen la vida,
gentola del negoci i l’explotació amb trage i corbata
absents de sentiment i d’estima,
i des d'aquestes institucions s'escampa la merda...
la merda d’aquest model de turisme,
la merda del seu formigó, del seu oci i dels seus serveis,
la merda dels diners, del creixement, de la competitivitat,
la merda dels anuncis i el puto consumisme,
veniu! veniu! trepitgeu els nostres patrimonis,
que nosaltres, llepacrestes i renegats,
hem prostituït feines, costums i tradicions per vosaltres,
veniu a les nostres festes!... embruteu, però porteu diner.

Fills de Pizarro que deshonreu la llengua i la cultura,
que lliureu al capital privat allò que ens pertany,
muntanyes i costes, camps i marines,
les nits ja són tenebra als dies d’un poble blasfem,
és aquest el meu adéu.

Que em perdonen les ànimes que estimaren.

Ja em són feixugues les parpelles
sota el pes de tanta indiferència,
tants anys he estat vetllant, sol,
a la nit del meu poble,
que ja no puc suportar per més aquest ultratge.

Que em perdonen les ànimes que estimaren...

aquesta terra.