A la mida de la meva mare

Un relat de: Sílvia Marty i Matas

No sabia com explicar-li que aquell despatx no era del meu gust, només podia dir-li "No em convenç". Ella fingia sorpresa, com si fos del tot impossible que algú no es quedés astorat només obrir la porta d'aquella estança. I bé, bocabadat sí que et deixava.

La primera impressió que vaig tenir dins l'edifici ja em va incomodar. L'agent immobiliària m'esperava a la planta baixa, excessivament reclinada al clàssic sofà de la recepció d'un edifici luxós. Duia una faldilla curta de pell de color vi -la meva mare sempre em va prevenir d'aquesta mena de roba; malmenava les dones que la vestien, deia- que li ressaltava les cames, creuades a mode de nena de casa bona, i les cuixes brozejades que feien de bon mirar. Em va saludar dolçament, amb una encaixada de mans suau i tèbia, i va esboçar un somriure estudiat que requeria hores d'entrenament davant el mirall. El seu era un estil dissimuladament seductor.

No podia acusar-la de provocativa, era molt educada. Vam dirigir-nos a l'ascensor, ella tot davant, guiant-me, marcant-me el camí amb els turmells oscil·lant sobre els talons, finíssims, per cert -una altra marca de diablessa, assegurava la mare-. No va dir una paraula de més, no va fer un gest de més. De fet, gairebé no va dir res, ni tan sols les frases típiques de les converses d'ascensor. Em mirava, i em va dedicar un altre somriure de manual del bon agent immobiliari.

Jo devia començar a suar. Em passa quan em miren fixament. Per més màsters que hagi fet, mai n'he trobat un que m'hagi permès deslliurar-me de la incomoditat que em produeixen les persones que aparenten tanta seguretat. Ja em passava de petit. La mare em brodava els mocadors i així, quan els treia, tothom es fixava en el mocador en lloc de parar atenció a la suor. Amagat darrera els mocadors he arribat a dalt, a l'èlit, i gràcies a la mare era allà, cercant un despatx carísssim que enlluernés tothom, que em servís de mocador i em permetés amagar les meves imperfeccions al darrera, un despatx que omplís d'orgull la meva mare. Ella em visitaria amb les seves germanes, amb les seves amigues, fins i tot trobaria una excusa per dur-hi les veïnes, i taparia la boca a tothom, a totes aquelles dones que no donaven un duro per mi.

Les claus tintinejaven entre els seus dits. Serien meves.

Ella, l'altra, va obrir la porta i em va mostrar un aparador de luxuria. Quan va veure'm les gotes de suor lliscant per davant de les orelles va suggerir-me que prescindís del quadre, de moment. Jo no podia. Tenia al davant una parella pràcticament despullada -de petit em van ensenyar que és més malèvol insinuar que ensenyar, que el pecat pitjor és que vol amagar-se-, en posició horitzontal ell, a quatre grapes ella, com un animal.

El parquet en espiga em marejava. Els cabells clars de la dona del quadre m'enlluernaven. Els duia molt llargs, deslligats i caient-li per sobre de l'esquena, com aquelles primeres dones amb cabells tenyits que van despullar-se a les revistes que el pare censurava, això sí, només quan la mare escoltava.

Els rostres de la parella em desconcertaven; no gaudien, només escrutaven el visitant, el voyeur. Ella censurava, ell presumia, desafiant. L'agent immobiliària m'estudiava. Crec que mentre jo reconeixia la pintura ella devia agafar aire, perquè va fer la frase més llarga de la tarda: "Ja sap que el despatx es lloga moblat, o sigui que si alguna cosa no li va bé se l'endú a casa i quan marxi la torna". I tot seguit va afegir: "El propietari només demana que la cuidi al màxim, com si fos seva..."

Jo no deia res. Tants estudis per no saber trobar una frase adequada. La meva mare no em salvaria, aquest cop.

- No li sembla fantàstic? - va gosar preguntar.

- És que a mi no m'agraden les rosses - vaig improvitzar.

La vaig cagar. Ella va acariciar-se la cua de cavall, morena, i va mirar-me descaradament. La suor m'amarava els cabells. Em va empènyer cap al sofà - en aquest no va creuar les cames- fins que la negra pell em va engolir. I se'm va cruspir. De quatre grapes, com un animal.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer