a la meva mama que està lluny...

Un relat de: Fiona

Acabes de marxar altre cop cap a casa teva i ja t'anyoro. Portava dies esperant la teva visita i ni tan sols he tingut temps per assaborir-la.
Quan tu ets aquí tot canvia. Els dies són més curts però al cap se m'acumulen un munt de records, vivències i bones estones.
Segueixes sent la mateixa persona que fa uns anys, i avui encara t'estimo més, si cap.
Tu em vas donar la vida, i em vas portar al món, és impossible trencar aquell vincle que des de sempre m'ha unit a tu.
Al teu costat i amb tu, he aprés a caminar, a parlar, a somriure, i sobretot a entendre una mica aquest món.
Recordo la dolçor amb la que m'explicaves contes, amb la que m'ajudaves a fer els deures...
Poc a poc vaig anar creixent i em vas ajudar a no tenir por de la vida, a trepitjar amb un pas fort i segur, i sobretot a no mirar enrere, a buscar objectius i fites sempre en el present.
i vaig entrar a l'adolescència. aquells dies de tristesa sense motiu, d'alegria desmesurada..aquells dies on les hormones vivien a 100 per hora.
I vaig tornar a la serenitat, a voler aprendre de la vida a cada minut, de cada persona, de cada experiència.
Amb tu he compartit sentiments, angoixes, pors..i sempre m'has ajudat a seguir lluitant, a no venir-me avall tot i que les coses no pintaven gaire bé.
Avui sóc feliç, i puc dir que tu també formes part d'aquesta felicitat meva.
Et prometo que ara jo també estic en condicions d'ajudar-te, de caminar al teu costat, de fer-te somriure....perquè tu em vas donar la vida, i sense tu, mama, no sóc res.

Comentaris

  • donablanca | 04-03-2005 | Valoració: 10

    és maco veure el sentiments sincers en vers a una mare.