A la merda!

Pròleg


No, no penso plorar per ningú, perquè ningú es mereix les meves llàgrimes ni el meu suplici i ni crec que sigui bona idea però ho faré de negar les coses en el petit vici de l'obsessió del beuratge de llarga extensió color obsidiana. I si, moro, a qui li importa? A mi si, a mi no. Cony, decideix-te. Ves per on! La covardia també pot amb mi. Refotret , tu no acabaràs amb mi, ni tu, ni tu; ningú podrà perquè m'han negat la felicitat però no m'heu tret la vida, i la penso servir per matar-vos un a un fills de la gran puta. Us odio, no mereixeu res, no mereixo res. Merda, llàgrimes... putes llàgrimes! Esteu satisfets de veure la meva cara roja i rabiosa i es meves penes esdevenint líquides realitats?



Aquí comença el relat de debò


Fes-te a fotre. Perdoni? Ah, vostè diu cardar. Jo de cardar només en sé la llana, per putejar i quan procreo sense procrear. M'entén? Si home, allò de licra; aix no!, que se'n diu làtex. Dons això, cardar amb la certesa que no hi haurà complicacions econòmiques ni socials.: "Hola i adéu, molt de gust de conèixer-te, ha sigut maco". Però no importa, ha estat bé i he estimat durant una nit; en veritat ha sigut mitja hora però això són mers detalls que confio que no aniràs explicant per allí, oi? Perquè sé que tu no ho faries, confio en tu. Parlant del temps, t'hi has fixat que les estrelles no són part de la meteorologia? Em fa ràbia perquè són tan boniques com els núvols. He arribat a la punyetera conclusió que de dia hi ha temps i de nit... de nit no hi ha temps, es gasta. De dia tothom diu: "Plourà?, plourà? Que faci sol sisplau!" De nit que plogui que a ningú li importa, de nit es dorm, de nit ningú li interessa el temps, de nit es perd el temps, la tempesta, el cel; de nit es perd l'horitzó dormint. Per cert, què fas aquí? Tu tampoc ho saps? Vaja... creia que em respondries, ningú respon. Me despertat amb una ressaca que no sé d'on venia, perquè no havia begut, ho juro; només un got de llet amb galetes. Dóna igual d'on venia, el "quid" de la qüestió és que en tenia, mal de cap espantós. Ja estàvem un altre cop: arribo tard però me'n alegro: cinc minuts menys que tinc que aguantar les mirades dels meus companys de classe. Mai sabrem res, res... Per què sóc diferent?Per què ploro...? si no s'ho mereixen!!!!! Cony, si són ells que no tenen ni dos dits de front. Les meves amigues bulímiques em recorden dia rere dia que volen morir i que jo no mereixo la sort que tinc. On ses vist? Si son elles les que es mereixen tot en el món! I jo no puc fer-hi res, no puc ajudar-les, em sent-ho tan prepotent... Noi, me'n vaig a dormir, em fa por però haig de fer. Por de què? De despertar-me!