A la lluna

Distant, distant...
la lluna estic contemplant.

La seua bellesa m'emociona.
Blanca, lluent, plata.
Claror màgica, hipnotitzadora...

La meua ànima va deslligar
quan una nit, fa temps, la vaig divisar.

Em va fer sentir noves sensacions,
sentiments que mai no hauria imaginat
que pogués experimentar.

Vaig viatjar a paratges irreals,
suspesos en el temps, i en l'espai,
plens de màgia, d'encant,
d'un encant especial.
Paratges únics, als quals tan sols
la meua ànima podia accedir.

I tot perquè a la lluna es volia dirigir.

Des d'aleshores vague sol en l'obscuritat,
travessant boscos, deserts, rius, llacs,
muntanyes i estepes.

Vull arribar a la lluna.

Per a això hauria de travessar la immensitat,
impossible.

Però he abandonat la raó,
i tan sols em deixe guiar per la passió.

Ara estic ací parat, enmig del camp,
el rostre, pel gèlid vent fuetejat, cap a dalt dirigit,
i els ulls en l'infinit.

La veig, com sempre, allà dalt, allà dalt,
distant, distant...
i no vull donar-me compte de que no m'està esperant.


Sueca, a 31 de desembre de 1994.
Joanjo Aguar Matoses.
A Fàtima.