A la jugular

Un relat de: teresa serramià i samsó

Em desperto del son com d'una mort
sobtada. Em palpo tota; no em falta res.
¿Sóc la mateixa?, un jorn, un rebrec més
al llençol de la pell de la carcassa, i entre els dits,
i als ulls del gèlid mirall, front a front,
la màscara interroga, identifica
en la roda de reconeixement
policial atípica. ¿Culpable
sóc d'aquest crim de respirar i de néixer
robant-li al temps, un poc de glaç de foc.
Quan, sens mi, delinquiren per mi
planificant el cop: cèl·lules mare
dins provetes? Probabilitats, poques
entre deu mil. I ara esdevinc, perquè.
Vampir, jaient en caixes mortuòries
de somnis. Rat-penat del meu espant
que oscil·lo i vaig dormint cap per avall,
suspesa a una sola il·lusió:
despertar dins del son, ullals de set
corcats de por, clavant-los lluita endins
d'aquesta jugular de llum que sagna,
que raja a borbollons feta hemorràgia,
al coll de cera verge del meu dia.



Comentaris

  • ANEROL | 30-11-2007 | Valoració: 10

    em costa entendre la poesia, en general i aquesta, en particular, la interpreto de diverses maneres, però ni acabo de copsar-la . Im sap greu, perquè llegir.la m'agrada
    tristament preciós i real el teu poema de nadal.