A la babalà!

Al "pivotatomic" ( sense majúscula, ni accent gràfic, ni "cometes"). Lectors/es hi haurà que es demanaran el perquè ... (Recollons, quin coratge!) Doncs perquè l'atípica historieta bèstia que segueix potser li agrade, ( no és ni curta ni llarga); o perquè m'ha resultat simpàtic; o perquè vull "fer-li la pilota" i "estirar-li la jaqueta" al temps... O perquè possiblement hi ha punts -i idees- comunes... O perquè a mi, que en sóc l'autor, em "rota"... O em passa pels... Va per tu, pivotatomic!! (Ara, una lectura lenta i un somriure obert... Recomanat!)



A LA BABALÀ!

-Estàs a punt, bonica?-va preguntar, tot entusiasmat, l'Ernest.
-Dos minutets encara-contestà una veu melodiosa, insinuant, suau.
Ernest esperava, impacient, al llit. "Dos minuts curts; vol dir de seguida; qüestió de posar-se... Possiblement no res. Ai; quines ganes! Si ara la tingués ací..." I mirava el llençol, a floretes blaves i roges, reflectint-se a l'espill. Notava quelcom d'estrany: una espècie de tossal empinat, a mig camí entre el cap i els peus. "Serà només una il·lusió òptica?", es demanà. Fixant-se bé, el monticle anava augmentant; va arribar un moment que només veia espill i muntanya. "Ara, ara!", pregà l'Ernest.
Al quart d'hora:
-Bonica... Què no véns?
-Només una miqueta... Ja n'estic! De seguida vaig al llit...
I aparegué l'Ernestina, rossa, abundant, joiosa, monyo llarg, corbes abundants que s'endevinaven sota una tela transparent i suau, sense mànegues, mostrant un pit a mitges, intentant amagar l'altre. Els dos, voluminosos, semblaven voler eixir-se'n, esclatant com una magrana -pessó inclòs-, per aquella espècie de mitja vestimenta que deixava veure l'entrecuixa.
-Estaves nerviós, cel?-quasi declamà, sense adonar-se'n (pensem) d'allò que es notava al llençol.
-No.. És que... com havies dit que només dos minuts...
-Escolta! I ben clar, eh! Creus que eixes són maneres de tractar-me? I a més a més, en la nit de noces? I recorda que estem a les Canàries; i no al Carib, com tu prometies!
-No, no,,, Si jo sols volia dir que...
-Mira, saps què? Que ja tinc maldecap! Així que deixa'm dormir tranquil·la! Ho has entés?
-Sí, sí… Però, és que...
-Ni peròs, ni res! El que t'he dit!
L'Ernestina s'estovà al tàlem conjugal hoteler (donem-li aquest nom amb aquest tipus de lletra, fins que els de RC solucionen allò de la inclinada i més coses), donà mitja volta i començà a fer-se la dormida. Fins que es dormí de veres.
L'Ernest continuà despert una bona estona, sense gosar dir ni fer res. De debò, quasi ni respirava, per por de destorbar el son de la muller. Aquella espècie de muntanya anomenada abans el va fer estar insomne fins la matinada.
L'endemà, l'Ernest no podia caminar com ell desitjava: una certa coentor allà on la panxa canvia a cames li ho impedia. A més, uns ulls mig clucs li afegien la mandra.
- Aprofitem el temps! Podries anar més lleuger, no? Creus que caminant com les tortugues podrem veure tota l'illa? - li va recriminar l'Ernestina.