A l´home

Ruc com ell n'he fet tristesa
dels actes que hem viscut,
i després, el pecat, d'adonar-se´n a 1'hora
del plor passat que ell plora
encara sens ser just.
I el meu cor, i el seu ésser pur,
i la dóna que hi havia que va ser m'agonía
i el truc a la porta de tanta fe morta
í tant d´amor peruc;
i la falta , i la porta
d'anarnos-ende casa, cada escú al seu ensurt.
Tant de plor, tant d'ajut
i tants anys sense por ni agonies
caminant per les vies
del plaer conegut.
I el seu cor, i el meu ésser pur,
i la dóna que hi havia
que per saber sabia fins i tot el més curt
que hi havia entre nosaltres, i els nostres ,
i els altres, que no deien mai res
i els que van ser primers
dels amics en 1´amor
sense creuar paraules.
I nosaltres, tant buits, i els detalls i els descuits,
i la vida trencada que em va deixar clavat
a la creu dels seus ulls