A fer punyetes

Va ser Oscar Wilde el que va dir: “ És espantós que parlin malament d'un però encara ho és més que no en parlin” i Salvador Dalí, amb ironia empordanesa, va retocar la frase així: “L'important és que parlin de tu encara que sigui bé”. No sé si el jutge cessant (a la força) Baltasar Garzón coneixia les cites anteriors però tot fa pensar que la seva carrera a la judicatura ha estat marcada per la recerca del protagonisme. La primera acció que recordo d'ell va ser l'ordre d'empresonament d'uns quants independentistes catalans a les envistes dels Jocs Olímpics de Barcelona. Els joves varen denunciar tortures de la policia i el cas va arribar fins al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg que va condemnar l'Estat Espanyol a indemnitzar-los. No sabem com va acabar el tema perquè res més va transcendir als mitjans de comunicació.

El jutge estrella va ser conegut internacionalment per les investigacions que va desenvolupar sobre les dictadures argentina i xilena. Va posar el govern espanyol a les portes d'un conflicte diplomàtic amb el de Xile i el de Gran Bretanya, quan el 1998 va retenir més d'un any a Londres, amb una ordre de recerca internacional, a l'ex-dictador Augusto Pinochet quan es trobava a l'illa per una operació de poca importància. Recordo amb frustració el retorn als seu país de l'assassí per raons mèdiques i humanitàries. Quan va arribar a l'aeroport es va aixecar amb gran alegria de la seva cadira de rodes per abraçar al cap militar que el va venir a rebre. Una vegada més, la justícia, en aquest cas, internacional, era burlada.

Més adhesions va rebre encara quan es va declarar competent per investigar els crims del franquisme. Assetjat per la mateixa justícia per prevaricació en aquest cas i per diversos motius en d'altres, el jutge que acapara més portades en els diaris que els polítics, desperta sentiments contradictoris en molta gent, sobre tot a Catalunya i Euskadi (pel tancament d'Egunkaria). Però, és clar, qui no recorda amb plaer la retenció de Pinochet a Londres, a la mateixa clínica on va ser operat i l'estira i arronsa que lords, comuns i jutges britànics, obligats varen protagonitzar i la mitificació ó desqualificació del jutge que es va produir a Xile? Com negar el recolzament a Garzón pel fet de voler finalment processar els franquistes per la salvatge repressió posterior a la Guerra Civil, les ferides de la qual encara avui segueixen sense cicatritzar?