A Espanya sí que es deu lluitar bé

Un relat de: ignasicarsícostas
A Espanya sí que es deu lluitar bé. Diuen que fa sol tot l'any i la neu la veuen ben poc. No com aquí, que estem a quaranta graus sota zero lluitant finesos contra russos.
El terra i els arbres coberts de neu, els llacs gelats, els camins que no es distingeixen del camp obert, l'aigua gelada que no podem beure i les patates, que intentem menjar per tenir alguna cosa al ventre, congelades i dures com pedres.
He sentit a dir que fa uns mesos que ja ha acabat la guerra a Espanya. No sé, allà lluitaven ells sols, espanyols contra espanyols. Com pots disparar un home del teu mateix poble? La veritat és que no deu ser molt diferent del que fem nosaltres. Les fronteres són ratlles imaginàries i les persones som iguals a una banda i a l'altra. Jo, ara mateix, no sé si estic en terreny finès o rus, però els caps ens ordenen seguir avançant i seguir disparant qualsevol cosa que es mogui davant nostre, encara que sigui un animal. Seguint aquestes ordres, la setmana passada un company va matar un cérvol creient que era un soldat rus. Quin munt de carn que ens vam menjar! Ja no recordava l'última vegada que l'havia tastat.
El darrer poble per on vam passar crec que va ser Svetogorsk. Si les coses van com diuen, aviat tot l'istme de Karelia serà territori rus. Avancem un kilòmetre i en retrocedim dos. Veus, això mateix que pensava de les fronteres, on són ara?
A Espanya segur que no se'ls traven els fusells per culpa del gel, i de nit deuen poder dormir damunt l'herba. Això d'aquí no té nom, amb aquesta blancor i aquestes tempestes, jo no sé qui és qui, poden ser russos, alemanys o fins i tot finesos; tots rondem com voltors aquestes terres gelades minades de llacs en els quals pots caure i desaparèixer en un instant sense que ningú se n'assabenti. Temps convulsos, taüts que, amb sort, tornen el fill a casa, ja que la majoria ni tenim aquest privilegi. Encara sóc viu, però qui m'assegura que d'aquí a cinc minuts també ho estaré? Els trets que no cessen a l'altra banda del llac o del riu, no sé ben bé ni on estic. Els russos encara es distingeixen amb els seus uniformes foscos. No sé com amb un fons tan blanc els han donat vestits d'aquest color. Bé, pitjor estem nosaltres, que no tenim ni uniforme i anem vestits amb la nostra roba. Quina mena de govern tenim? Sí, fusells sí que ens en donen i munició, tot el que serveixi per matar, però de roba res, ni uns tristos guants. Qui més qui menys ens vestim amb colors clars, blanc si pot ser, així amb el fons tot nevat ens camuflem i podem arribar a la riba del riu Vuoksa, l'únic que ens serveix per orientar-nos una mica.
Com deuen anar vestits a Espanya? Del color verd dels pins o del color blau del mar? Si sobrevisc a aquesta absurda guerra, hi aniré, he sentit històries de la calor amb què viuen allà, que poden dormir sota un arbre, que mai és sempre de nit o sempre de dia. Tinc vint anys i no he estat amb una noia, segur que a Espanya tinc una núvia, morena, de pell fosca i ulls verds.
Malparit! Gairebé em fa un forat al front. Com em pot haver vist aquest cabró de rus?! On és? Amb les celles plenes de neu i el nas congelat no sóc capaç de veure res ni ningú. Avançaré una mica, davant meu tinc un petit monticle on em puc refugiar. I els meus companys, on són? O és que aquí només hi sóc jo?
Quina hora deu ser? Aquest mig sol que il·lumina tot amb aspecte lletós em fa canviar els horaris i ja no sé si és de dia o de nit. Tota l'estona mig adormit per aquest fred! El cos gelat, l'estómac buit, la por contínua per la incertesa del futur immediat. És que no hi ha res que m'ajudi una mica? Que em motivi a seguir endavant? Què m'importa a mi aquest istme? Per què he de matar soldats russos que segur són tan joves o més que jo?
Hi ha estones que només tinc ganes de plorar. Ja veus, un home plorant i el que fa riure és que no puc fer-ho. Les llàgrimes es congelen a l'instant de sortir del lacrimal i, què és una llàgrima sòlida? Res, res de res. Així que ni plorar puc, ni plorar podré si moro.
M'enyoro molt. Com deuen estar a casa? Els pares deuen ser vius? I el poble a hores d'ara potser ja no existeix, potser els russos han anat per una banda i nosaltres per altra. Igual estan al davant i al darrere i jo al mig, sense sortida. Estic confús.
En una guerra tothom es torna boig i fa coses que mai havia pensat fer, a Espanya deien que inclús es delataven entre germans. No puc imaginar-m'ho. Tinc tantes ganes d'abraçar de nou la mare. Potser han fugit, no ho puc saber.
Jo no tinc més remei que complir amb la meva feina de soldat. Qui m'ho havia de dir fa uns mesos que avui seria aquí estirat, mig mort de gana, mig congelat, disparant contra qualsevol punt fosc que es mogui, lluitant per defensar no sé què. Tantes vides val un tros de terra? Però ara és la meva feina, la que m'ha encarregat l'exèrcit finès i he de complir-la. Què diran de mi si no ho faig?
Un altre tret! Aquest ha donat a l'arbre del meu darrere, les estelles de fusta m'han caigut a sobre. No veig ningú, tot és blanc. On deu ser aquest tirador?
Si no el mato jo a ell, és possible que jo no en surti viu. Deu fer mal, la mort? Només tinc vint anys i una vida al davant, però potser d'aquí a uns minuts seré mort. El que no vull és patir, un tret i s'ha acabat. A algun company li han disparat a l'estómac i ha patit unes hores terribles d'agonia.

Ja estic en aquest punt? Ja no m'importa morir? Sóc capaç de voler una mort ràpida? Que mentider que ets! Sí que tens pànic a la mort! Què hi haurà després? Si és que hi ha alguna cosa. Suposo que sí, a casa sempre hem resat i hem cregut en Déu. Ara, la veritat és que no sé on és aquest Déu, però per alguna raó permet tot això.
Rodejo amb cura el monticle i em trobo amb unes llacunes gelades. Què hi faig aquí? Intento matar algun rus, però de debò que no veig res que es mogui. Ara, que si veig un cérvol o una guineu els disparo igualment, carn calenta per sopar.
M'arrossegaré pel gel de la llacuna, hi ha un bon tros que és poc fons fins a arribar al mig, els matolls em cobriran i a l'altra banda ja estaré més cobert pels arbres, però potser rodejat de russos. El cap ens ha dit que no parem d'avançar, que arribem tan lluny com podem.
Avanço, de moment silenci, cap tret. Tinc la panxa gelada de reptar i reptar com una serp.
Ai! A Espanya això no els deu passar, aquell sol que diuen que tenen, mal que mal, segur que es deu lluitar d'una altra manera.
Què és aquest soroll! S'ha trencat el gel i algú ha caigut dins l'aigua. M'acosto, ja veig el forat. Qui deu ser? Un company massa atrevit? Inconscient! El gel és traïdor. Poso la mà dins l'aigua gelada i agafo un braç. Estiro, estiro amunt. Va, noi, has de sortir d'aquesta mort segura. Amunt! El braç és d'un soldat rus! Què faig? No, no puc deixar-lo morir aquí, potser té la meva edat i també tota una vida al davant. Potser l'han enviat igual que a mi a lluitar en una guerra absurda i ell només obeeix ordres. Vinga, vinga... Amunt! Ja tenim mig cos fora de l'aigua, em mira somrient. No sé què fer ara, si no es treu la roba mullada, morirà congelat en pocs minuts i, si se la treu i no fem foc, igualment. Foc? Amb què puc fer foc jo si tot està mullat o gelat? És igual va, l'altre mig cos ja és fora.
Noi, noi... què fem ara?
Ens posem drets i ell m'abraça. Està espantat, està agraït.
Un tret! Un soldat rus ha disparat des del bosc, la bala em travessa el pit. Quina sensació més estranya, no sento cap dolor, el noi rus crida. Què deu dir? Son, la son em va atrapant el seny, tanco els ulls i l'últim que veig és la cara del noi rus. Potser podrà aprofitar la meva roba eixuta i salvar-se. Jo no. Quina son. Sóc mort.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: