A dos centímetres

Ja m’és igual, només vull una mica més de temps. Però hauries de saber que no mesur el temps amb temps, no. Segons, minuts…? Tan sols compta, per a mi, quant dura en els meus ulls allò que mir. I podria dir mil cinc-centes coses, però cap sona com el teu nom. Per això, quan t’observ, m’agrada estar en silenci. I somriure. Perquè és en aquell precís instant, a dos centímetres escassos del teu rostre, quan crec que tot està en ordre. Una carícia suau, una besada inesperada i un xiuxiueig amb prou feines audible.

Pareix mentida, però a dos centímetres del teu rostre he entès moltes coses, darrerament. Com per exemple, que un instant s’escola com l’aigua entre els dits, i que per tant s’ha d’intentar aprofitar tot al màxim. Perquè l’endemà… l’endemà, el futur, és sempre incert. I avui sí, però demà no i qui sap… poden passar mil coses. També he après que un somriure pot convertir-se en el millor regal que poden fer-te un horabaixa de vent. Ah, sí! I què vol dir “amar a lo John Boy”. Un bon amic em va dir un dia que ell, si no estimava a lo John Boy, directament no estimava. Vaig voler saber a què es referia exactament, però la seva resposta fou clara: esto es algo que no se puede explicar. La veritat és que no em va semblar més que una anècdota simpàtica, un comentari com qualsevol altre. Però ara puc dir, que a dos centímetres de tu, amb gotes de pluja dibuixant caminets, mentre sonava una cançó qualsevol (o no, potser era la nostra, qui sap) i amb el baf entelant els vidres, jo també ho vaig entendre.

Vols que faci de tu una poesia amb final feliç… i no puc evitar pensar que, de totes formes, el final feliç el guardes tu, i només tu. A mi només em queda esperar-te, a dos centímetres, ja ho saps.