A destemps

Cada vegada escrius millor, Marc. Enhorabona!

Has millorat molt ullblaus1 i cada vegada t'endinses en temes més complicats per la teva edat. Senyal de maduració. Seguiex així.

ixò és el teu poema! i respecte al temps trobarem mil i una accepció i mai l'haurem copsat del tot: és el temps que passem programant el futur i recordant el passat, però sempre hem de procurar que els dos fragments anterior no es mengin el present, per tal de poder viure el ara mateix! Felicitat!

és un ocell apressat que mai vola damunt el mateix lloc.
Molt profund el teu poema, Marc.
Un petó
Nonna

Si la joventut que tot just albireu el món ja us adoneu que el temps passa,
vol dir que, o madureu molt despresa o que els més veterans ens aferrem al poc que ens queda per intentar dir coses positives.
Mirant-ho d'una manera positiva és bo que el jovent prengui consciència de la vida,
però sense voler córrer. Tot al seu temps, sense cremar etapes acceleradament, recreant-se en els instants fugissers que dia a dia ens marquen, i intentant aprendre a pleret les lliçons diàries que se'ns donen.

Segueix aprenent i regalant-nos la teva sensibilitat de futur gran escriptor.

És veritat, els poetes tard o d'hora hem de parlar del temps. El Cronos dels antics... Una mica massa prompte per tu, però això també és bo. M'ha agradat el que dius del temps; que si una agulla, una fletxa, una línia... Però ja ho va dir un dels més grans físics, que va revolucionar tota la ciència moderna. Estic parlant d'Albert Einstein, i ell va crear una nova magnitut, relacionant sempre el temps amb l'espai... l'espai-temps, que és ni més ni menys, el que diu el teu darre vers:

"...i sobretot; el que fa que vivim segon rere segon."

Una forta abraçada!

FRANCESC

... I MAI NO DEIXES D'ESCRIURE AL LLARG DEL TEMPS!