A cau d'orella

Un relat de: Joan G. Pons

A cau d'orella

-Hola Follet. Fa temps que no xerràvem.
-Hola Joan !
-Encara de vacances ?
-La meva vida o feina és entretinguda. No distingueixo un temps de vacances d'altres.
Joan, et vull fer una proposta.
-T'escolto.
-Presenciar una reunió curiosa.
-Estic fart de reunions. No !!
-És una reunió singular.
-No !! Xerrar, Discutir, i tot resta igual….
-Vols venir ?
-Val…. Encara què…..

Era una reunió convocada.

El convocant era el Senyor NO-TEMPS. Els havia citat, per tercera vegada o potser per quarta, a tres personatges diversos, però a vegades coincidents….

·El Senyor SOFÀ
·La Senyora CADIRA
·En COIXÌ (no li agradava el tracte de senyor)

Us he convocat per llimar les vostres diferències i que torni la pau entre vosaltres.

-Què és això de la pau ? Una bona rucada. Jo m'en vaig. Va dir SOFÀ.
-Jo ofereixo un suport per seure i descansar i ja m'està bé.
-Doncs, jo crec que sí hauríem de parlar… sobretot amb aquest Senyor SOFÀ.
-Què vols dir, COIXÌ ?
-Afavoreixes la passivitat i el mal d'esquena.
-Ofereixo, ignorant COIXÌ, un espai ample on la gent es relaxa i descansa.
-La gent jeu, perd consciència.
-Em sembla que exageres COIXÌ, va intervenir CADIRA.
-Els sofàs han de desaparèixer. Fan molt de mal a les persones.
-Escolteu ! va dir NO-TEMPS amb solemnitat. Us he convocat en línia de pau. Això no és una reunió de competivitat.
Us proposo que cadascú de vosaltres expliqui les seves aportacions positives a la convivència de les persones.
-Molt bona idea ! exclamà CADIRA.
-Doncs comença tu mateixa.

CADIRA va semblar que respirava i començà a xerrar.

-Sóc un moble bastant nombrós als llocs on viuen els humans. I facilito suport per seure's i descansar. Acostumem a situar-nos al voltant d'una taula on la gent menja I fa petar la xerrada. Com moble que sóc em poden moure i canviar d'ubicació pels diferents espais d'una casa. Afavoreixo una postura activa que facilita l'escolta i el diàleg.
-Molt bé, CADIRA, i ara quì vol continuar ?
-Jo mateix
-Endavant COIXÌ

COIXÌ es concedir uns moments de silenci.

-No arribo a moble. Sóc un objecte suau i tou i puc estar a qualsevol lloc. En una cadira, en un sofà, al llit, i a terra. El lloc on més m'agrada està és a terra.
-Per què ? preguntà CADIRA
-La terra, encara que sigui el mosaic d'un pis, és la terra, un contacte de base, d'arrels i això aporto molt a la persona. La persona amb un coixì a terra reflexiona, medita, connecta amb el seu interior, s'armonitza, viu en una dimensió molt enriquidora i estabilitzadora. I també descansa.
-Però això també es pot fer en un sofà oi ? intervenir SOFÀ
-La connexió amb la terra és diferent.
-Bé, ara és el torn d'en SOFÀ

Tenia ganes de xerrar i tot seguit ho va abocar:

-Jo sóc, i universalment reconegut, una peça fonamental i imprescindible en una casa. La gent va molt estressada, i quan arriba a casa seva, després d'anar al servei, questió fisiològica ineludible, es llença gairebé sobre mi i reposa. S'estira. S'arronsa. Mirar la tele. Llegueix el diari. Picoteja un entrepà. S'estima amb la parella. Truca pel mòbil. Fa de tot.
-COIXÌ interrompre. Fer de tot és no fer res.
-Deixa que s'expliqui, va sentenciar NO-TEMPS.
-Ofereixo un ventall d'alternatives. No limito. I això a la persona li agrada i m'atreveixo a dir…. li convé.

CADIRA va aixecar una pota per parlar.

NO-TEMPS va dir: Ens hem escoltat i coincidim en que tots CADIRA, SOFÀ i COIXÌ aportem un descans, amb diverses perspectives, a les persones, i això és positiu i no excloent. Bona Reunió. Gràcies per la vostra participació.

-I ara no hi ha discusió ? van dir els tres convocats
-No ! Us invito a assaborir cadascú el que han aportat els altres. I assumir els que ens uneix, el descans. Accepteu aquesta invitació ?

Silenci. I van marxar. Potser a vegades el silenci és una resposta.

Una estirada i el Follet em va portar a la porta de l'escala de casa meva.

Adeu-siau !

Arrivo a casa i al menjador re-descobreixo el sofà, quatre cadires i un parell de coixins per terra.

Agafar un coixì i el vaig col·locar al sofà i mig estirat, els meus peus descansaven a una cadira, tot mirant el coixì a terra.

Un somriure ple de pau em va fer tancar els ulls dolçament.







Comentaris

  • Únic[Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 06-09-2008 | Valoració: 10


    Ets únic, crec que el teu estil només el fas tu i m'agrada. I és veritat sense sofàs, cadires o coixins no hi ha descans. Però sort que no has dit un llit, jaja.

    Salutacions

    ullsblaus1

  • Autèntic![Ofensiu]
    annah | 02-09-2008 | Valoració: 10

    Un relat molt original!
    M'ha agradat molt!
    Una casa sense sofà, sense cadires o sense un trist coixí és una casa on hi falta un bocí de descans!

    Una abraçada!

    Anna