A casa som tots morts...(IV)

Un relat de: Pep Homar i Giol

I sense esmorzar ni entretenir-nos amb cap altra cosa ens vam dirigir cap al nostre funeral. Realment un funeral tant multitudinari havia de ser espectacular per força.
Per poder-ho veure millor ens vam posar al cor, on la visió de la nau central de la catedral era immillorable. A l'hora indicada van començar a arribar les caixes. Les van començar a posar al davant de l'altar major, però com que no hi cabien, en van instal·lar a els passadissos, primer el central i després els laterals. De debò feia goig aquella estesa de taüts i la solemnitat de l'acte. Del meu pare, com que havia donat els cos a la ciència, van posar-hi una fotografia en una cavallet, presidint l'acte. La meva cosineta petita ens va fer adonar que també hi havia un petit fèretre al costat del seu, un taüt molt petit, de no més de quinze centímetres de llargada. Era la caixa d'en Froilà, l'hàmster.
Un altre dels moments culminants va ser quan ens vam adonar que algú no havia interpretat correctament la voluntat de la meva mare i majestuosament entrava a la catedral una impressionant i magnífica caixa de plàtans de canàries, amb els seus corresponents forats laterals. Sort que ja estava morta que si no es del disgust segur que li agafa un mortal i necessari cobriment de cor.
La catedral era plena de gom a gom, els pocs familiars i no tant familiars que quedaven estaven a les primeres files. Amics i coneguts al darrera. Les xafarderes del barri buscaven el millor angle per a poder criticar el més petit detall. Les autoritats fent-se lloc a cops de colze per a sortir a les fotos, no oblidem que quinze dies després hi va haver eleccions. I al darrera una multitud de desconeguts que no es van voler perdre tant magne esdeveniment. I turistes, també hi havia turistes, molts d'ells japonesos, fent fotografies des de tots els racons possibles. Les guies turístiques no paraven de donar explicacions als grups que les seguien, per intentar fer-los entendre que allò no era un espectacle típic ni formava part del viatge que havien contractat.
També hi van entrar carteristes i venedors del "top manta" i un grupet de gitanes que si els compraves una cabeça d'alls et llegien la mà i et deien la bonaventura.
Nosaltres, veient-ho des de el cor, vam pensar que tant de bo que haguéssim trobat aquelles gitanes uns dies abans i almenys ens hauríem preparat, si no espiritualment, potser si que psicològicament.
Van oficiar la cerimònia una munió de capellans amics i coneguts de les diferents branques familiars capitanejats per mossèn Rabioli. Que ni era italià ni es deia així, però tenia un caràcter molt rabiüt i li havíem posat aquest sobrenom. L'acte en general va transcórrer dins de la normalitat si no hagués estat per què el meu germà mitjà es va entestar en que cantéssim "La cucaracha" tots junts. Mentre el grup de cosins i gent jove entonàvem i desafinàvem alhora aquesta bonica cançó, els més grans y assenyats, només per segons què, contemplaven embadalits la cerimònia. Un extremat solo final del meu germà gran, amb traducció simultània inclosa, va tancar la interpretació de "L'escarbató que no podia caminar" i un esclat incontenible de "visques" i "bravos" va omplir de joia el cor de la catedral. Tot plegat sense que cap dels assistents al funeral sentís ni veiés res, al cap i a la fi érem morts i podíem fer el que ens donés la gana.
Just quan el capellà va donar el dol per acomiadat els mortals presents a l'acte van començar a trobar a faltar el nostre somriure, malgrat que nosaltres no havíem expressat cap desig de deixar-los ni marxar lluny d'allí i es més, el record de la vall on havíem viscut encara no l'havia esborrada la pols del camí. No vam arribar al damunt de cap carena i per molts esforços que vam fer, no vam veure el riu ni la vall que havíem deixat.
Nosaltres teníem altra feina.
-Molt bé, nois - va començar a dir el meu pare - em sembla que això s'acaba i si voleu que us digui la veritat, m'he divertit molt...
El pare que era un home de discurs fàcil estava a punt de clavar-nos una pallissa de les seves quan el van interrompre uns senyors que anaven amb una mena de sotanes blanques.
-Família Bernal ? - van preguntar-nos
-Servidors i picapedrers !!! - va respondre probablement l'oncle Jordi, fent una demostració més de les seves aptituds teatrals mai reconegudes.
-El seu temps a la terra s'ha acabat - van continuar - nosaltres som els encarregats del transport. Si son tant amables de seguir-nos...
La veritat es que ens vam quedar una mica estranyats per la fredor que demostraven els personatges.
-Deuen ser àngels !!! - va dir una tieta.
Acte seguit un nebodet va mirar per sota de la sotana d'un d'aquells éssers i va exclamar:
-Te "tita"!!! Es un senyor!!!
Un altre dels grans mites de la humanitat s'acabava d'ensorrar. Els àngels tenien sexe. Una mica desenganyats pel descobriment ens vam disposar a seguir-los dirigint-nos cap a l'exterior de la catedral. Per la porta començaven a sortir majestuosament els taüts i aleshores la multitud que estava congregada al voltant de l'entrada, espontàniament i incomprensible, van començar a aplaudir. Si algú hagués tirat arròs hagués semblat un casament!!!
L'operació de la càrrega dels taüts als seus respectius cotxes fúnebres va ser llarga i feixuga, tant que la bonica tonada de "La vall del riu vermell" ja s'havia esgotat. D'una forma inesperada la gentada va començar a entonar les primeres notes del "Virolai", peça també molt emotiva dintre del cor dels catalans, però que en aquell moment no tenia gaire sentit. O almenys és el que ens pensàvem. Estàvem tots agrupats contemplant l'espectacle quan ens van adonar que els suposats àngels comentaven coses entre ells i van començar a riure, discreta i celestialment.
-Perdonin, però que es el que els fa tanta gràcia - els vam preguntar.
-No res, coses nostres...- van respondre.
Però n'hi va haver un que no es va poder aguantar més i quan semblava que ens ho anava a explicar el qui semblava el cap ens va cridar l'atenció i va demanar silenci:
-Senyors!!! Si us plau, una mica de silenci....Gràcies. D'aquí un moment arribarà el transport que els ha de dur al seu destí. Es un autobús, normalment com que la gent es moren d'un en un, els traslladem ultrasensorialment, però amb trenta-vuit ànimes i el hàmster no ens hi veiem en cor. Per tant ara s'aturarà aquí davant un autobús molt especial. A mida que vagin entrant es poden asseure on més els plagui. Un cop asseguts...
-Perdoni, una pregunta - el va interrompre el meu pare - així que marxarem tots junts?. Es que jo em pensava que ara vindria el tema del cel i de l'infern i totes aquestes coses...ja m'entén oi?
-Per descomptat que l'entenc, i si no m'hagués interromput ara ja tindria la resposta a la seva pregunta. Com els anava dient...un cop asseguts començarà el viatge i veuran que la tapisseria dels seients que en un principi serà de color blanc, anirà canviant de color segons el seu destí. Per agilitar la distribució i per què no hi hagin malentesos ho hem organitzat d'una manera senzilla i evident, fins i tot clàssica podríem dir. Resumint, que potser m'estic allargant massa i vostès deuen voler saber el seu destí. Als qui el seient se'ls torni de color blau aniran al cel, el color vermell indicarà via directa cap a l'infern i els que no creguin en Déu veuran com la tapisseria on seguin es torna de color negre. D'aquesta manera tant gràfica, quan arribi el moment de baixar de l'autobús tothom sabrà cap on a d'anar. Si algú te dubtes podrà consultar a les hostesses de benvinguda que els hem preparat per l'ocasió.
-I si algú no està conforme? - va preguntar una cosina d'aquestes de missa diària i mantellina, però que tothom sabia que en privat acostumava a renegar i habitualment es tirava llufes d'aquelles tant pudents i corruptives olfactivament als ascensors i altres espais tancats.
- Si algú no està conforme, tindrà a la seva disposició un llibre de reclamacions i tindrà dret a un nou judici, però fins el dia del judici final haurà d'acatar la resolució. Els adverteixo que allà on anem la justícia es molt lenta i no fa gaire es comentava que si la cosa continuava així, potser s'hauria d'ajornar el judici final uns quants segles.
Mai de la vida, i en l'estat en que ens trobàvem podíem haver dit mai de la mort, ens haguéssim pensat una cosa així, però no hi havia res a fer. Just en el moment en que s'acabava el "Virolai" amb la tornada - "Guieu-nos cap al cel, guieu-nos cap al cel." - va arribar l'autobús que ens havia de portar al nostre destí. Vam començar a pujar ordenadament al vehicle mentre els àngels reien per sota el bigoti i es donaven cops de colze. Nosaltres no enteníem gran cosa, però la veritat es que tampoc no ens importava gaire, estàvem més pendent del color dels seients que no pas dels àngels riallers.
El meu germà gran, que de sempre havia estat una persona molt observadora, em va dir a cau d'orella:
-T'has fixat en el xofer? No et recorda ningú?
M'hi vaig fixar, però entre la gorra i la gavardina gris, no acabava de veure-li la fisonomia.
-Noi, l'únic que veig es que es negra i que sembla una dona, però que vols que et digui, ara no hi caic...
Mentre anàvem ocupant els seients vam començar a mormolar que ja estava bé, que si allò era xenofòbia, que per què el xofer havia de ser negre, que si ni tant sols a l'eternitat no érem iguals estàvem ben apanyats. I mica en mica vam anar revoltant-nos i a demostrant el nostre disgust:
-Poca soltes!!! - es va sentir des de el fons de l'autobús.
-Que passa? Que els angelets no saben conduir? - va afegir una cunyada amb un to prou sarcàstic.
-No fos cas que s'embrutessin la sotana blanca...pobrets!!! - va continuar el meu oncle dirigint-se als àngels.
De sobte quan tots estàvem tant esvalotats com indignats, el xofer es va aixecar del seu lloc, i lentament es va treure la gorra i la gavardina i a sota hi duia un immens mantell blau que ens va acollir a tots. El xofer era la Mare de Déu de Montserr
at!!!
-Fills meus, no us esvaloteu - va dir dirigint-se a nosaltres - allí d'on vinc i on aneu vosaltres tots hem de fer una mica de tot, i el xofer que normalment fa aquestes tasques avui no ha pogut venir, per què tenia un compromís. De tota manera i en qualsevol cas us haig de dir que també hagués estat negre, en el meu lloc hagués vingut en Louis Armstrong. Condueix pitjor que jo però us hagués cantat la bonica i emotiva cançó "When the saints go marching in".
Amb aquestes explicacions vam quedar molt més tranquils i vam acabar de assentar-nos als nostres llocs. La llum ambiental es va anar esmorteint mica en mica i pels altaveus del fil musical es començaven a intuir les primeres notes del "Danuvi blau". Un dels àngels que ens acompanyaven es va posar dret de cara a nosaltres i va prendre el micròfon per dir-nos:
-Benvinguts a "Eternity Air", d'aquí una estona emprendrem un viatge cap a l'infinit. No cal que us cordeu ni els cinturons de seguretat ni que mantingueu tancada la safata dels vostres seients. No hi ha sortides d'emergència ni al davant ni al darrera de l'autobús. Tampoc hi ha salvavides sota els seients, es obvi que no calen, ni trobareu cap bossa per vomitar. No cal que us aixequeu per anar al lavabo per què no n'hi ha i per descomptat està prohibit fumar durant tot el trajecte. Gràcies per haver vingut i per haver triat la nostra companyia. Esperem que tingueu un plàcid viatge i que no us tornem a veure mai més.
El meu pare que sempre tenia alguna pregunta per fer, va aixecar la mà i va preguntar:
-Perdoni, però es que no contemplen el tema de les reencarnacions?
-Senyor aquest servei està única i exclusivament reservat als usuaris d'una altra companyia, que es la "Eternity India Air" amb sortides diàries des de Bombai i Calcuta. Alguna pregunta més?
Davant d'aquella contudència vam callar com morts, cosa que d'altra banda era prou natural.
L'autobús certament semblava que flotava a l'aire i per les finestres no es veia res, tot era d'un blanc tant lluminós com opac. Al cap d'una estona van passar els àngels amb un carretó repartint la premsa del dia amb les darreres notícies d'ultratomba i les classificacions de la darrera jornada de futbol espiritual ( que es deia així no per religiós sinó per què el jugaven els esperits dels jugadors morts ). Per cert en Kubala encara feia un parell de gols cada partit. Al cap d'una estona, quan estàs mort el temps deixa de ser un qüestió important, per megafonia ens van tornar a cridar l'atenció:
-Els parla la comandant Montserrat de la Serra, en aquests moments estem a mig camí del nostre destí. Per a els qui sou creients podeu aprofitar l'estona que queda de viatge per a fer una revisió de la vostra vida terrenal. Es allò que tothom explica sense saber del cert, de veure la pròpia vida com si fos una pel·lícula. Per a els qui tinguin alguna cosa de que penedir-se, a l'arribada trobaran uns confessionaris automàtics, molt similars als de La Caixa, on podreu ingressar els vostres pecats. Per a els qui no sou creients, si voleu, esteu atents als monitors del vostre davant i mentre els altres repassen els seus pecats us oferirem en versió original subtitulada la pel·lícula "Todos los perros van al cielo". Gràcies per la vostra atenció i esperem que tingueu un bon viatge.
Amb tantes instruccions i explicacions, pràcticament ens havíem oblidat del tema del color dels seients. La llum estava tant apaivagada que pràcticament no ens hi veiem, algú de les files del darrera va comentar que semblava a casa de la tia Enriqueta, que només tenien bombetes de 15 W.
De sobte l'autobús es va aturar. Semblava que ja havíem arribat al nostre destí. Es van encendre els llums i tots vam fer el mateix gest: mirar el nostre seient. Mentre els àngels, en el bon sentit de la paraula, es pixaven de riure, vam veure com la tapisseria ja no era blanca, era ratllada amb franges blaves, vermelles i negres. Ens vam revoltar, allò havia estat una broma de mal gust. Quan estàvem a punt d'iniciar una protesta comunitària i començàvem a organitzar els piquets informatius, la Mare de Deu de Montserrat ens va dir:
-Fills meus, fills meus!!! Que ningú no desesperi. Aquesta ha estat una broma que els àngels acostumen a fer. En el fons son una mica trapelles, però això no fa mal a ningú. El que vull dir-vos es que quan baixeu de l'autobús, trobareu al davant vostres tres portes, una de blava, una de vermella i una de negra. Cadascú, lliurement ha de triar per quina de les portes vol entrar a l'eternitat. I això no es broma!!!
Aquella senyora parlava amb un aplom tant immens que ens va tranquil·litzar d'immediat. Ordenadament vam sortir de l'autobús i efectivament al davant nostre hi havia tres portes dels colors que ens havien anunciat. Ens vam distribuir cadascú segons la seva consciència i finalment vam configurar tres grups, un davant de cada porta.
-Molt bé!!! - va dir La Moreneta - ja podeu traspassar la porta.
Alguns indecisos van començar a canviar de grup i en ben poca estona vam organitzar un tràfec d'ànimes mai vist. Els vermells volien ser blaus, els negres volien ser vermells, i els blaus dubtaven entre el vermell i el negre. L'hàmster de la meva cosina va ser el primer en decidir-se i va travessar la porta negra, es clar, els hàmster no son creients!!! Finalment i després de molts canvis i indecisions va sortir un àngel molt gros, segurament devia ser un arcàngel, i va cridar:
-S'ha acabat!!! Tothom ha d'entrar ara mateix per la porta que tingui al davant.
Ens va causar tanta impressió i respecte que d'una revolada tots vam travessar les portes respectives sense ni saber de quin color eren. La sorpresa la vam tenir a l'altra banda.
Totes les portes anaven a parar al mateix lloc, una gran esplanada on ens esperaven tots els familiars morts abans que nosaltres i tota la humanitat sencera amb els braços oberts i somrient. I com si fossin una sola veu van començar a cantar:
-"Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que a casa meva es casa vostra si es que hi ha, cases d'algú..."
Mentre anaven recitant la llarga llista de noms que ja hi havia allí i que ara no cal que us la transcrigui, d'entre la multitud va aparèixer el meu avi, acompanyat per un altre senyor vellet i ens va dir:
-A que no sabeu qui és?
-No - vam respondre.
-Doncs nois, us presento a en Frederic Chopin!!!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pep Homar i Giol

Pep Homar i Giol

26 Relats

57 Comentaris

31954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.35

Biografia:
Vaig neixer a finals d'octubre del 1962, es a dir, ja tinc una edat.
Sempre m'ha agradat escriure i voldria fer-ho més i millor, però per una banda no tinc més temps i per l'altra no en sé més.
Continuo buscant el temps i el coneixement amb interès.
Els meus éxits han estat un parell de concursos quan era jovenet i darrerament he estat guanyador del I concurs de Microliteratura de Santa Juliana, que organitzen una gent fantàstica d'Olot , vaig ser finalista del premi de contes Emili Teixidor l'any 2003 i he guanyat el Premi Set Plomes de Mollet del Vallès en la modalitat de narrativa catalana com a autor local.
Els meus fracasos, potser millor dit intents d'èxit, han estat tants que em faria pesat si us els expliquès.
Desde l'any 2005 sóc membre de la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia)
Si mai voleu comentar-me alguna cosa ho podeu fer a: pephomar@hotmail.es
I també podeu llegir-me a:
http://pephomar.blogspot.com/

Gràcies per llegir-me.