A cambra mancada

A Ironside, a Colombo i a la Sra.Fletcher.

Amb un posat de reflexió, es va aturar davant la bella finestra que donava al jardí, l'única de l'habitació. La mà, recoberta d'un pél suau i vellutat, aguantava la barbeta, que hom considerava graciosa pel clotet que la partia en dos turons, un lleugerament més gran que l'altre. La mirada, llagrimosa i pensativa, s'entreveia entre les pestanyes espesses, i el nas intentava arrufar-se, però degut a la seva escassetat de tamany, només ho podia pretendre, ja que no permetia massa deformació. Els cabells, d'un to d'espigues de blat, queien juganers per sobre el front de l'inspector Larjeau, que intentava apartar-los amb moviments secs del cap.

Vestia elegantment, amb un toc de moderintat. Sota l'americana grisa i pesada, s'amagava una samarreta de màniga curta de color negre, suficientment ajustada com perquè es notés les hores que l'home es passava al gimnàs; i els pantalons, que conjuntaven amb l'americana, queien rectes i paral·lels a les cames, mentre que la ratlla feta cada matí amb la planxa, es podia considerar perpendicular al terra.

L'inspector Larjeau es va passejar descalç per l'habitació, pensant en el crim i en la disposició dels objectes de la sala. Estava clar que l'assassí era la veïna malcarada del mort, però no sabia explicar com havia aconseguit entrar a l'habitació. La porta que donava al passadís se l'havien trobat tancada amb pany i clau per dins, i la finestra que donava a fora, i estava situada a la paret de davant la porta del passadís, no era prou grossa com perquè hi passés algú. A la paret de la dreta, hi havia una llar de foc de les d'abans, ricament decorada, amb fotografies de la víctima i quadres de punt de creu. El foc estava apagat de molt abans que l'assassinat morís, però la cendra era escampada pel terra de feia poc. Un descuit de la minyona, va pensar. Entre la cendra hi havia barrejades petites gotes de sang de la victima. Davant de la llar de foc, hi havia una butaca de pell que feia olor a crema solar, i dessota, l'inspector hi havia trobat un xiclet de maduixa, una mica mastegat. Davant per davant de la llar, hi havia una paret plena d'estanteries recobertes de llibres antics, amb fulls que queien de vells quan els hi passaves la mà, i mapes de móns que amb els anys han anat canviant. La resta d'espais buits de l'habitació, eren coberts de quadres de reis, princeses, nobles,… L'habitació en conjunt era molt petita, d'uns 2 metres i mig de llargada, i d'1 i mig d'amplitud, formant un rectangle amb molt poques possibilitats de moviment. El terra, era recobert per una alfombra vermellosa, on s'havia trobat el cos sense vida del propietàri de la casa.

Larjeau anava apuntant meticulosament, a la seva llibreta, cada detall que podia ser interessant per una posterior reflexió. La suavitat de l'alfombra dessota els peus de l'inspector, l'ajudaven a concentrar-se i trobar un petit indici de coherència entre tot plegat. L'olor de crema solar… el xiclet… la porta del passadís tancada…la finestra massa estreta perquè hi entrés algú… Aquí es va aturar un moment. Va deixar-se caure sobre la butaca, i creuant les cames, va agafar-se la barbeta amb la mà. Una persona potser no, no pot entrar, pensava, però… i si s'hagués fet tot amb un sistema de fils? La minyona li havia dit que a ell li agradava tancar-se en aquella habitació a reflexionar. Un fil de pescar que entra per la finestra, passa per sota la butaca aguantant-se amb el xiclet, i va a parar al gallet de la pistola que l'ha mort, i quan la veïna, amagada als arbusts de sota la finestra, estira el fil, pam! la pistola, que és sobre la llar de foc, dissimulada pels quadres, es dispara, i, degut a l'estrebada el fil es deixa anar del gallet, s'escapa del xiclet, i el recupera, deixant l'incògnita de l'assassinat en habitació tancada.

Però no… no podia ser així. I la pistola? No s'havia trobat enlloc. I la crema solar? Tot era encara massa fosc. Va decidir que potser una segona entrevista amb la minyona l'ajudaria a aclarir coses.

Va fer-la entrar, per interrogar-la des de la butaca estant. Després d'un seguit de preguntes, es van aclarir alguns misteris dins el cap de l'inspector Larjeau. El de la olor de crema solar, per exemple. El mort era un home força estrany, va explicar-li, i tenia la creença que l'escalfor del foc li podia cremar la pell, i per això s'aplicava força capes de crema cada vegada que hi seia a davant. Aquest, va afegir, era un fet conegut per la majoria de gent de les rodalies. Així com el que tenia la mania, empipadora sobretot per la minyona, d'enganxar els xiclets a sota la butaca. Això li va destrossar la primera hipòtesis, però li va obrir noves prespectives. I si la veïna hagués posat crema solar enverinada a dins el pot? Però no, impossible, el mort tenia un forat de bala ben rodó al front.

No entenia res.

Va dir a la minyona que ja se'n podia anar, que necessitava reflexionar més. Va fer un altre cop d'ull a l'habitació, i llavors, ho va entendre tot.

S'aixeca enfurismat i comença a picar i a donar cops al vidre per la part de dins. Mira amb ulls embogits la persona que hi ha a l'altra banda, que ha quedat totalment desconcertada. Cabrona! crida, per què no m'ho has dit, per què??

L'aludida, només sap preguntar: el què no t'he dit?

L'inspector Larjeau continua treient foc pels queixals. La porta, exclama, la puta porta!!

De nou, l'altra no entén res. Quina porta? pregunta.

Larjeau agafa aire i diu: la del costat de la finestra, la porta que dóna al jardí, la que està oberta de bat a bat, te l'has deixat quan descrivies l'habitació!!! Amb escriptores com tu no es pot treballar.

Abaixo el cap, i només se m'acut afegir: ho sento.