A cal metge

Un relat de: Maria Quintana
Sí, jo vinc perquè tinc dolor a la cama dreta. De jove no hi havia anat mai a cal metge, no vaig estar mai malalta. Però el meu marit sí, pobret meu. Va agafar tuberculosis. En aquell temps no hi havia cura, sap? Els malalts havien d’estar aïllats perquè s’encomanava molt. Va passar els darrers dies de la seva vida tancat dins d’una habitació.

Ens vàrem conèixer al tren, sap? Jo tenia setze anys i el cap ple de pardals. Em vaig descuidar la maleta sobre el meu seient i com que duia el meu nom i la meva adreça, ell que també anava al tren, me la va portar a casa. Es veu que em va trobar molt bonica i la maleta va ser l’excusa per tornar-me a veure.

Jesús! Que està refredada?

Ai, ara no recordo que li estava dient. Ah sí! Li explicava com ens vàrem conèixer amb el meu marit. Vàrem festejar tres anys i després ens vàrem casar. Sí, sí, el senyor del tren i jo! Ens portàvem 10 anys, però era tan educat i tan seriós que a casa no hi varen posar cap impediment. Devien pensar que amb ell jo posaria seny!

Malauradament, el meu marit va morir al cap d’un any i mig del casament, pobrissó meu. Va ser molt dur. Quan es va posar malalt jo estava embarassada. Li he dit que va agafar la tuberculosi? Una malaltia molt lletja. Quan va néixer el meu fill, ell ja estava molt malalt. Tossia contínuament i treia flegma i sang per la boca. Pobre home, mai va poder abraçar ni besar el seu fill. Jo sortia al carrer amb el nen a coll i vinga a plorar com una Magdalena mentre el meu marit se’l mirava de la finestra estant amb el cor encongit i el posat trist.

Que plora? No plori dona, els dies que vam compartir van ser els més feliços de la meva vida. Ens vàrem estimar moltíssim, de fet, jo encara l’estimo.

Ara el meu fill ja està casat i emmainadat. Jo visc amb la meva germana. Li he dit que tinc una germana? És soltera, sap? I molt maniàtica! Vol que li expliqui quina una en va fer l’altre dia?

Vaja! Em sembla que ja li toca a vostè. Que no sigui res aquest refredat! Passi-ho bé!

Comentaris

  • Em trec el barret...[Ofensiu]
    Romy Ros | 22-04-2020 | Valoració: 10

    El teu relat és fantàstic, real com la vida mateixa. La sala d'espera de cal metge dóna molt de si per a explicar vides. Jo he recollit moltes històries de dones així. Es un bon lloc per fer etnografia. Et felicito.
    Una salutació molt afectuosa i potser contagiosa!
    Romy Ros :)

  • Una veu ben trobadada[Ofensiu]
    MariaG | 20-04-2020

    M'agrada la veu de senyora gran a cal metge, una veu que des d'un bon començament ens deixa veure la seva edat per la manera de parlar, per la manca de memòria quan li pregunta al seu interlocutor si ja li ha parlat d'un aspecte en concret. Crec que és molt important saber trobar la veu dels protagonistes de les nostres històries i tu ho has sabut fet.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: