__contra~medecina__

~ Era petita la seva imatge. També aquella carona que dolça sempre somreia rere uns tímids ulls que amagaven innocents tendreses.

Bonics els seus passos, aquells que jo seguia.

Suaus els petons que jo respirava en l'aire que ella expirava.

Dolces les mans que infinitament besava amb els llavis tàctils dels meus palmells.


La seva veu, una contramedecina que m'injectava el més pur verí, que escapant-se entre les venes, s'introduïa fortament al meu cor instal·lant-se en el refugi del seu destí.

Els seus ulls, espurnes incansables de somnis, tristeses i esperances. Mirar-la era tastar el més suau cotó dels núvols enlairant-se.


Era petita ella
i gran l'amor que en mi vessava.


Petits passos que la feien avançar a saltironets, mentre el seu moviment era la dansa improvisada de la sincronització de tots els sentits.

I ella seguia immòbil entre les mirades. Caminava al seu ritme sense aturar-se en les fiblades. Ni sentia les llàgrimes rebotant en el fred terra que ens unia a tan sols unes passes.

Eren seus aquells somriures que em posseïen. Els aromes que activaven tots els meus sentits. Incapacitada en un pot del més fi cristall, mentre els pètals queien i el Sol es ponia intercanviant constantment el seu paper per la Lluna.

Cloïa els ulls per descansar de la seva presència. Però ella eixia en miratges en la meva consciència. Em deixava inconscient de tant sentiment. Fluïa l'essència que d'ella sorgia.

Era la seva fragància la que em perseguia i seguia el meu rastre.
Atrapant-me, capturant-me i despullant-me d'incapacitats inabastables.


Era petita ella.
i ara ja és gran. Massa gran al meu cor. En un cor principiant de petons.