9 d'Octubre

Eren les quatre de la matinada quan sonà el despertador. Javier no tardà en alçar-se i, amb els ulls encara lleganyosos començà a vestir-se; s'havia deixat la roba preparada abans d'anar-se'n al llit. Isqué de l'habitació sense fer soroll, a casa tots dormien, agafà les claus i sa dolçaina i isquè.

Pujà les escales fins el terrat i isquè a fora. Ja feia frescoreta, com sempre en feia a començaments d'octubre, així que se passà la jaqueta fins a dalt i s'estirà les mànegues per fer-se veure que així no tindria tant de fred. Feu una ullada per tot; la seua finca era una de les més altes i tenia unes vistes meravelloses. Des d'allí podia veure com dormia tot el poble sencer, no es sentia ni un soroll.

Finalment mirà el vell campanar. S'alçava sobre totes les cases; atent, vigilant… semblava que no li treia l'ull del damunt. Mirant-lo, Javier tragué la dolçaina de la funda i hi col·locà el tudell i la canya. I fou allí on, en la meitat de la fosca nit, se l'apropà als llavis i començà a tocar una cançoneta que poca gent coneixia o, almeys, feia com que no la recordava. Començaren a sonar les velles notes de la muixeranga, allí, en la meitat de la freda i fosca nit, per despertar a tothom, per despertar a aquell poble que sempre dorm.

Molt bona diada valencians!
Hui, toquem ben fort!