69 vegades 69 (o el serell tipus 'Amélie')

Aquella dona de nom Carola durant una dècada va estar molt de moda. I com que el sexe també ho estava, ho va més que aprofitar anant-hi del bracet.


Tot havia començat un divendres tres del tres d'un any acabat en tres (oh, que bé si li va posar!) quan, en anar a pagar la compra a la verdulera eco-bio-fashion, al mercat municipal, com cada setmana, el tiquet marcava per seixantanovena vegada 69,69 (encara se li va posar millor!), un import d'alçada. Sí, se'ls gastava, i sí, en tenia. El marit d'aleshores, un regidor de portes més endins que enfora, entaforat en assumptes de jo-guanyo-calerons i narinan narinan que no sé què és la consciència, carregat de fills d'anteriors unions, demanava una atenció culinària sana (en tots els aspectes) i la Carola, que no fotia gaire brot, guarnida un pèl estrafolària però amb roba de qualitat que cal pagar sota l'etiqueta de 'standing up up up', s'hi avenia.

Però aquell nombre novament! Què cony fotia, ella, amb l'energia i el potencial que tenia, fent de mestressa de la llar burgesament (això sí)? Tan bona que estava! (no hi ha res com tenir una autoestima de nivell, no ens enganyem, involutiu).

Tot plegat significava alguna cosa grossa i ella contribuïria a expandir-la. O sigui que d'un dia per l'altre es va divorciar i va deixar el que bé que menjo que bé que els guanyo amb la munió de plançons (ella, sortosament, no era dona d'embarassos i criatures) i de dinerons (menys la part que li va exigir) amb un pam de nas (val a dir que el tenia de pam i mig) i a continuar cap on l'existència-destí-camí-numerologia-astrologia-sexologia i cervell propi i ànima ancestral la menaven. En Mil, l'abandonat, aviat tornaria a fer-se dir Camil, per tal que ningú sospités del seu enriquiment i les dones l'estimessin per alguna cosa difícil de trobar sota els calçotets.

A la Carola, que llavors tenia trenta anys menys tres dies (sí, això també era de bon posar!) se li va acudir -bé, ella explicava que li va venir des del fons més pregon, sinònim d'autenticitat i singularitat- esdevenir dona feliç del tipus francès Amélie. Se li adequava a la cara de nina picant: cabells negres lluents ben tallats amb un serrell recte i curt que algunes àvies corsecades com panses amb la dolçor pudrint-se titllaven de 'criatura retardada que no hi és tota' conjuntada amb llavis pintats amb roses excelsos i ulls amb rimmel no granulós i un passar pel dentista periòdicament a fer neteges foragitant nicotina, cafè i vi en l'encetada etapa bohemio-standing up up up-mediàtica-immediata. Per arrodonir presència s'abillava amb vestits tipus camisoles antigues amb escots i plecs i farbalans i pamplinetes de fira i sabates de xarol amb talons o no, o botes de vaquera amb dibuixos florals gravats, mitges de colors, i altres peces d'estampats identificables amb una essència prou pura prou naïf. Complementar-ho amb el somriure, sempre el somriure, era el més important. I hi reeixia.

I com que els nombres guien i el desig de 'ser' vol esplaiar-se, la Carola aviat va esdevenir epidèmia (sinònim d'èxit) convertint-se en sobtada escriptora tema sexe per un tub i dos i sense tub. Vomitava marranades que feien de bon llegir per adeptes que es van deixar seduir i sense els quals estaria fent cantonada. Col·leccionava, de resultes, amics e amants, que fossin, això sí, de 'standing up up up' tan si eren poetes volàtils amb foc als baixos com empresaris pervertits amb mans remena-formigoneres.

La Carola va tenir la gràcia de plantar-se amb provocació a facebook i instagram, sobretot. Va crear un blog -conegut com 'Serrell-cervell up up up'- més mediocre que el color ocre quan tira merda d'oca, que salvava amb aportacions d'un intent d'escriptor (adorador seu) amb els collons mal posats que sabia fer coques de vidre.

L'entrevistaven sovintejairement, a la Carola Amélie-Mona, i encara hi havia gent que es preguntava com. Però l'entrevistaven perquè hi havia gent que esperava quan amb candeletes més enterbolidores que enlluernadores.

Funciona així.

Penjava fotos amb aquell somriure imperturbable. Moltíssimes fèmines desitjaven liquidar-la sospitant que els seus mascles la contemplaven d'amagatotis, especialment en aquelles en què la 'fulana del serrell de retardada' es posava contra una paret i apuntava el culet a l'aire, com demanant alguna cosa que feia rostir membres masculins. La sabia llarga, la fulana del serrell de retardada. Així es treien i no es treien ràbia, enveja i més. La Carola, si les hagués conegudes una per una, les hauria desarmades. Tenia traça (o era el seu veritable tarannà?) en afalagar, en veure tothom atractiu, especial i únic. L'haurien acabat admirant.

La Carola va aprofitar aquella dècada daurada amb la pella ben bronzejada i l'afegitó d'una piga sensual sobre els llavis quan amélie-marylin-fusionava. Per tot plegat va obtenir fama, va esdevenir una celebritat. Pòsters i postures i obertures de tot tipus. Timidesa i intimitat no lliguen, el seu lema.


Fins que, finant aquell tram de vida, va somiar seixanta-nou vegades seguides el nombre 69, altre cop. Apart que li encantava pel plaer intens que li havia gastat els gemecs, alguna cosa volia dir. Va deixar-se guiar pel serrell i el somriure. Era un dimecres dia tres del tercer mes d'un any acabat en tres.

I d'aquesta manera va conèixer un home tres lustres més gran que ella. Un esperit inquiet, un sabedor del que és bo i elegant i jo faig poc per aconseguir-ho però ho aconsegueixo. Un impostor de mots amb carisma. Un altre Mil, en el fons. Però aquell, en Lel·lis, li anava millor, amb aquell aspecte de lleó ximplet, amb trets culturals i pinzellades d'espavilat. I un somriure afí en un rostre tacat per l'edat amb el goig de la pela dels plàtans madurs. Van posar de moda l'estimar-se arran de la influència inevitable de les sagetes cupídiques (amb conseqüències copulaires efervescents). Es van comprar una caseta que requeria serveis de criadam i vigilant. En Lel·lis va llogar per aquesta feina el seu germà, un tap de bassa desafortunat, que podria pagar-li millor que quan treballava d'agent cívic pels carrers d'un municipi que en feia pasturar de dos en dos i que amb la crisi va decidir que el segon fos molt baixet i pagar-li mig sou (hi ha mentalitats tan empàtiques!). Fent bones obres com aquella, se sentia una gran persona, en Lel·lis. I així podia dedicar-se a bufar el serrell de la Carola com ningú més en sabia, a canvi de somriures que si feien pena callaria.